"Allò barat surt car" (dita popular)

Sigui quin sigui el terme _durabilitat o sostenibilitat_ utilitzat per expressar la possibilitat de continuïtat del nou sistema enfront de la finitud del vell, les seves característiques de compatibilitat i responsabilitat (estalvi i eficiència) posen en entredit el suposat caràcter barat de l’economia corrent, caracteritzada, sobretot, per no mirar prim en despesa d’energia i recursos naturals i en generació de residus, i per carregar els costos d'aquest malbaratament i de la reparació de les conseqüències pitjors del sistema: els danys mediambientals, sobre tota la societat i sobre les generacions futures.
És a dir, fins i tot mirat només des d’un punt de vista exclusivament crematístic o monetari, si l’economia convencional encara ens sembla més barata és perquè fa trampa: externalitza en tota la societat determinats costos que hauria d’assumir el procés productiu mateix. Per exemple, qui, si no tota la societat mitjançant els seus impostos, està pagant i pagarà les noves captacions d’aigua en aquells municipis que han vist els seus aqüífers contaminats per un determinat sector productiu? D’altra banda, quant paguem als nostres municipis en concepte de taxa d’escombraries pel pes de molts residus _i molts ben innecessaris_ provinents dels sectors comercials i industrials que els incívics depositen als contenidors de residus domèstics o en qualsevol lloc?
L’economia sostenible o ecològica assumeix totes les responsabilitats, l’economia tradicional, en canvi, en descarrega una bona part en tota la societat a través de les finances públiques.
Si és que té algun sentit fer-se aquesta pregunta entre dos models tan diferents: un que porta al desastre i un altre que intenta d’evitar-lo, quin model és més barat?