diumenge, 4 de novembre de 2007

I si quan vessa és que plora?


De grat o per força, l’activitat humano-econòmica està constrenyida per certs límits insuperables:

1. límits al reciclatge: el reciclatge perfecte és impossible, perquè només es pot recuperar una part, una altra part es perd irrecuperablement; d’altra banda, el reciclatge mateix suposa haver d’utilitzar més energia encara; el tancament total dels cicles és impossible; les pèrdues de matèria són inevitables. Per això son necessaris els abocadors o dipòsits controlats de residus.

2. límits a l’aprofitament dels recursos naturals: diferents lleis de rendiments decreixents ens recorden que un cop esgotats els dipòsits de recursos naturals millors, més accessibles, etc, resten els dipòsits de matèria-energia menys disponibles, menys útils, menys aprofitables i cada cop més cars d’explotar. Per això s’abandonen les mines, i no pas perquè s’hagi esgotat el mineral que s’hi extreia.

3. límits al creixement. Mentre el productivisme o desenvolupisme afirma que tots els efectes perniciosos del creixement són reversibles i és capaç de justificar la necessitat de creixement econòmic des d’una preocupació, molt sui generis, per al medi ambient: la protecció i la restauració _reparació del dany causat_ del medi ambient exigeixen recursos econòmics que prèviament s’han d’aconseguir a través de més creixement, l’ecologia afirma que hi ha efectes del creixement irreversibles i, en conseqüència, justifica la necessitat de conservació del medi ambient: reparant el dany causat, però també evitant les activitats que ocasionen el dany. Per exemple, la descontaminació és cara i impossible en la seva totalitat. Per això tindrem aqüífers contaminats per nitrats durant molts i molts anys.

4. límits al progrés tècnic: hi ha límits inflexibles a l’eficiència de la tecnologia.

Que ningú no pensi, però, que el fet de la insuperabilitat d'aquests límits hagi evitat que els humans no hàgim intentat, i de fet aconseguit, de superar-los. Insuperabilitat només fa referència a un moment límit o màxim a partir del qual la superació provoca el vessament, el plor i l’escampament d’allò sobrer perquè hi és de més. En resum, tot allò que trobem de més, o fora de lloc, a les cunetes de les carreteres, en mars, rius i rieres, en antics paisatges avui convertits en dipòsits controlats de residus, etc, és, alhora que fruit de la mala educació, conseqüència del trencament dels límits naturals del planeta.

7 comentaris:

zel ha dit...

Noi, no t'emprenyis, o és igual, l'altra lectura és que l'emprenyament és irrenunciable. Llegint-te aprenc, i aprenent creixo i d'altra banda, només aprèn qui vol, l'aprenent es fa. I no aprendrem pas a callar ara. Abraçada!!! Saps res de dissenys experimentals, tu? N'he de fer un i a la mèèèèè...Ja serà el proper trimestre, quan tingui el títol m'hauré de jubilar... jejeje

Jo Mateix ha dit...

Tots aprenem dels altres. No sé que em va passar, però a mesura que anava escrivint va ser quan vaig passar del candorós "pobre soldat que no sap on s'ha posat" al "béstia de soldat que sap on es posa des del principi", i vaja emprenyada que vaig agafar.

elur ha dit...

i tant... la culpa de tot la té el planeta, on vas amb tan poc espai????
Si ara, a més de cunetes, marges, mars, rius, boscos, prats... ja ens dediquem a escampar la merda per l'espai exterior...

saps què m'indigna més? (a part de que la gent llenci sistemàticament la merda pels "puèstus") és quan ho fan i just a un metre, metre i mig, hi havia una paperera o un contenidor...

i mira, no dic res més, perquè també m'hi emprenyo i molt. No hi ha res més trist que passejar pel bosc i trobar-hi deixalles...

rosa ha dit...

jo també m'indigno quan veig la gent tirant papers i merda pel carrer, no és casa teva? doncs no hi tiris res.

m'agaden les teves reflexions...

robelfu ha dit...

jo crec que l'únic que es requereix moltes vegades és una petita modificació en el nostre comportament. Ni tan sols hem de deixar de fer servir les coses que ens agraden o ens són còmodes. Tan sols devem fer-les en consciència i responsabilitat.

Carme Rosanas ha dit...

A vegade s penso que costaria tant poc, si tothom fes el que ha de fer, però a vegades em sento totalment imbècil amb la feinada del reciclatge que no sé si porta enlloc, quan veus que cada vegada s'envasen més coses ... això no sembla tenir solució.

una lingüista elitista ha dit...

És cert que la gran majoria de persones no són conscients del tresor que tenim en aquest planeta... No en sabem tenir cura!!