divendres, 23 de novembre de 2007

"Han de florir les flors a tots els cors" (Vicent Andrés Estellés)


És compatible la sostenibilitat amb el benestar? O amb allò que entenem per benestar als nostres països? Les dues preguntes, malgrat la semblança, són capcioses.
La sostenibilitat ens proposa el concepte d’espai ambiental per càpita (individual o col·lectiu) suposant l’accés igualitari i universal als recursos, i amb la definició següent: la quantitat de recursos naturals que individus o col·lectivitats poden consumir sosteniblement. Tenint present que l’actual accés o consum de recursos naturals és extremadament desigual: un ciutadà estatunidenc, per exemple, consumeix o destrueix cinc-cents cops els recursos naturals que consumeix un hindú, evidentment que el seu càlcul implica reduccions en el consum de recursos naturals (energia, aigua, recursos no renovables, fusta i sòl fèrtil) per aconseguir la sostenibilitat amb equitat universal en un temps determinat.
I el benestar? Aquestes reduccions no han de comportar necessàriament considerables disminucions de benestar i d’opcions vitals, perquè és factible la modificació de les nostres pautes insostenibles de producció i consum per reduir dràsticament el nostre impacte ambiental, garantint al mateix temps la satisfacció igualitària de les necessitats bàsiques i de molts desitjos de les persones, i de vegades amb millora i tot de la qualitat de vida.
Com? Mitjançant la millora de l’eficiència ambiental de la nostra tecnosfera (món d'objectes i instal·lacions construïts per l'home dins el qual i gràcies al qual vivim, treballem, produïm i consumim), avui en general espectacularment dilapidadora i ineficient, i amb la revolució de l’eficiència: fer més amb menys.
Per això la sostenibilitat ens proposa distingir entre les necessitats i els satisfactors (mitjans per satisfer-les), millorar l'eficiència amb què usem els recursos naturals, augmentar la reutilització dels béns, augmentar el reciclatge dels materials, millorar el disseny dels productes per fer-los més duradors i fàcilment reparables, i la substitució de la cultura del malbaratament per la cultura de la suficiència.
I ha dissenyat una estratègia a aplicar a gairebé totes les necessitats en les societats industrialitzades per a la reducció (ajustament al nostre espai ambiental) de l’impacte ambiental a una petita fracció de l'actual, sense pèrdua substancial del benestar ni les opcions vitals, i de vegades amb millora de la qualitat de vida, de dues fases:
1ª fase: substitució de satisfactors, que només comporta canvis tècnics relativament senzills i quasi cap canvi de valors, i que significa una reducció enorme de l'impacte ambiental global;
2a fase: canvis més infrastructurals, en els quals també intervenen qüestions de valors i hàbits de vida, i que signifiquen una reducció dràstica de l'impacte ambiental global.
Vegem-ne l’aplicació, encara que resumida i molt simplificada, a dues necessitats. En la il·luminació, les dues fases es resoldrien d’aquesta manera:
1ª: substitució de les bombetes de filament incandescent per bombetes fluorescents compactes, les quals, per a una satisfacció igual de la necessitat (un nivell igual de lluminositat), només usen una cinquena part d'electricitat i són deu vegades més duradores;
2ª: millor disseny dels edificis per captar la mateixa quantitat possible de llum natural i disminuir la nostra dependència de la il·luminació elèctrica.
I en la mobilitat així:
1ª: canvi del model de transport amb la substitució de l’automòbil privat, que a igualtat de prestació (transport d’una persona al llarg d’una unitat de trajecte) consumeix de mitjana dues vegades més energia que el tren, i l’avió, que consumeix tres vegades més energia que el tren, pel tren en recorreguts llargs i la bicicleta i el tramvia en recorreguts curts, i mantenint només l’ús de vehicles privats, i encara impulsats per biogàs o hidrogen solar, per a ús de vells i discapacitats;
2ª: reducció del número i de la longitud dels desplaçaments necessaris per viure, treballar i divertir-nos, apropant els centres residencials, laborals i de lleure mitjançant un urbanisme ecològic, desenvolupant economies locals autocentrades, etc, que comporta, d’altra banda, una millora de la qualitat de vida: conservació de l'accessibilitat, fi dels desplaçaments llargs, fi del retard causat pels embussos.
En resum, hi ha propostes i estratègies que permeten fer possible una altra societat industrial, ecologitzada i reconciliada amb la natura, sense pèrdua de benestar, ans al contrari, amb guanys en la qualitat de la nostra vida.