dimarts, 6 de novembre de 2007

"Qui menja una fruita hauria com a mínim de plantar-ne la llavor; i, si pot ser, una llavor millor que la de la fruita que ha assaborit" (H.D.Thoreau)


"E importa mucho la conservación de los montes, ya que no hay lugar bueno sin ellos y también porque debemos conservarlos a los venideros, como los pasados conservaron los presentes" (Toribio Pérez de Bustamante, 1656).
La pregunta, com quasi sempre, és: i per què nosaltres? Per què hem de conscienciar-nos de la situació i sensibilitzar-nos per millorar-la i corregir-la, si els governs i les empreses...?
Només conec una resposta: per responsabilitat humana, encara que aquesta pot tenir dues motivacions ben diferents.
Responsabilitat humana per egoisme: la present crisi ecològica global amenaça milions de sers vius pertanyents a cents de milers d’espècies animals i vegetals, però sobretot l’espècie humana mateixa, ja que, per més catàstrofes que causem, la vida continuarà en aquest planeta, encara que sigui en les seves formes més senzilles: bacteris, fongs, algues, formes de vida noves i desconegudes per nosaltres, etc, i l’evolució no es deturarà, però en canvi la continuïtat de la civilització humana no està assegurada. És més, potser la gran sort de la terra seria la desaparició de la vida humana, vist que l’home s’ha convertit en un llogater excessivament exigent i perillós per a totes les espècies, inclosa la humana, i per al mateix planeta.
Responsabilitat humana per nivell evolutiu: som l’única espècie pensant, per mal i per bé, l’única espècie capaç de discernir solucions davant de problemes, siguin aquests d’origen humà o d’origen natural.
Amb tot, de vegades n’hi ha prou intentant _perquè és difícil_ de posar en primer terme el compromís ètic de la solidaritat: amb la gent del present i amb la gent del futur, perquè van juntes. Els desitjos, ànsies i voluntats amb què d’una manera o altra expressem que la generació dels nostres fills i néts té dret a conèixer el planeta tal com l’hem conegut _i un ja és d’una generació que l’ha conegut molt diferent per mal a la dels seus avis_ són els mateixos amb què discrepem de moltes injustícies del present. El cantant (Víctor Manuel), encara que referit a un àmbit més petit, deia més o menys: “Aquí cabemos todos, o no cabe ni dios”. Doncs, potser, es tracta només d’això: de fer-nos lloc, als exclosos d’avui i als exclosos de demà, perquè ho són pel mateix sistema.

2 comentaris:

rosa ha dit...

com més tenin més volem.i ens mostrem incapaços de donar i molt menys deixar-ho tot com estava.
amb aquesta reflexió ens hi podem abocar a les coses que potser no ténen importància, com deixar un lavabo nét,un carrer sense papers, i sobretot no fer mal ja que és el que nosaltres voldriam trobar-nos al dia de demà.

si, menjar una fruita i plantar-ne la llavor, amb això n'hi hauria prou.

Carme Fortià ha dit...

Molt encertat! M'ha agradat això de " l’home s’ha convertit en un llogater excessivament exigent i perillós", i és que és ben cert.

Completament d'acord amb tu, per mi crec que es tracta també del sentit comú. Conviure amb un entorn és respectar-lo.