divendres, 2 de novembre del 2007

"Qui portarà la pluja a escola? Qui li dirà com s'ha de ploure?" (Raimon)

Mar d'Aral

La ciència no només ha donat a conèixer diagnosis, més o menys apocalíptiques o catastrofistes _sense discussió sobre la qualitat, la quantitat depèn sovint de l’estat d’ànim del subjecte_, sinó que també ha fet aportacions i propostes, amb l’objectiu d’intentar frenar o aturar el desastre i el col·lapse que alguns polítics ineptes _segueixo els bons consells i m’estalvio el nom de la fera_ s’entesten a menystenir, si no a negar, malgrat les evidències.
És gràcies a les ciències naturals (física, biologia, etc) que la ciència econòmica ha pogut adquirir coneixements sobre els límits (que seran motiu d'un altre post) amb què topen tots els sistemes econòmics a causa de la seva inserció en sistemes biofísics que els contenen i que formen una biosfera altament complexa, i a causa de la seva dependència, necessària per al seu funcionament, de fonts de materials rics energèticament i d’abocadors per als rebuigs generats i, d’altra banda, pobres energèticament.
No és estrany, doncs, que les ciències naturals hagin estat les primeres a proposar dotar l’economia corrent d’elements ecològics: ecologització de la ciència econòmica, se n’ha dit (Wendell Berry). Això, a grans trets, voldria dir reformular la teoria econòmica convencional en el sentit que tingui en compte l’economia de la biosfera: l’economia que sosté la xarxa total de la vida i tot el que depèn de la bona salut de la terra i els seus ecosistemes, i les externalitats: costos mediambientals i socials de les activitats econòmiques _avui, encara lluny del principi “qui contamina paga”, carregats injustament sobre tota la societat_, perquè les activitats econòmiques: d’extracció, producció, consum i generació de residus, afecten els béns considerats universals, comuns i lliures: terra, aire i aigua, encara que alguns, o alguna part d’alguns, estiguin, provisionalment o momentàniament, en mans privades.

Nota: Per sistema, acostumo a intentar de distingir entre corrent i normal, malgrat la confusió corrent i gens normal sobre el significat d'ambdós termes, o precisament per això. Ni tot el corrent és normal, ni tot el normal és corrent. Ara, en algun lloc, més o menys recòndit, hi ha d'haver alguna cosa corrent i normal alhora.

4 comentaris:

neus ha dit...

no fa pas més de cinc minuts que pensava... quants dies fa que no plou?

(sé que no té a veure amb el post, si un cas amb el títol...)


Ahir en parlàvem de tot això... i a mi em sóna tant a conte de fades que "els de dalt" es preocupin pel que quedi del planeta... de fet, em sóna a conte de fades que mitja humanitat se'n preocupi, total quan faci un pet ja no hi serem, no?
I m'emprenyo tant amb les menjades d'olla que ens fan dient que està a les nostres mans canviar-ho... de què serveix que jo faci una vida completament ecològica si "ells" deixen matar un dels pulmons del planeta?

... quants dies fa que no plou?

zel ha dit...

Jo estic amb l'elur, nosaltres els corrents i normals alhora, anem procurant mantenir un cert aire de dignitat en viure, i ells, els que no anomenarem, passen la pilota a tots els pobrets normals i corrents alhora que res més podem fer que no sigui el que ja fem i qui s'angoixa? ells no pas, els normals i corrents alhora, ens tornem a fotre. Coi de món

rosa ha dit...

vols dir que hi ha alguna cosa corrent i normal alhora, a algun lloc....avisa'm si el trobes, perquè aquest lloc deu ser paradisíac i anormal i no pas corrent.

si que en fa de dies que no plou...

Anònim ha dit...

I cada vegada més estaran en mans privades. Cada és més cara la terra, vegada ens costarà més cara l'aigua i qui sap si haurem d'acabar pagant l'aire i tot.

Provisionalment en mans privades? Tant de bo que sigui momentàniament