dimecres, 30 de desembre del 2009

Postals laiques sense drets d'autor









dilluns, 28 de desembre del 2009

Una Rosa Díez per a l’independentisme? Un Berlusconi per al país?

Identitats que maten

Vista la segona jornada de consultes populars després de la solitària d’Arenys de Munt, tot fa pensar que l’independentisme aconseguirà trobar abans dues o tres Rosa Díez per al seu lideratge que no pas l’aglutinació i la coordinació del vot independentista en una nova i única candidatura que no hagi de competir amb una altra i potser encara una altra i una altra.
Perquè no ens hem pas equivocat sobre allò que hi havia darrera tanta consulta falsament popular, tanta cridòria _més en els mitjans de comunicació, alguns infidel reflex del país real, que no pas en la societat domèstica_ i tant de personatge llançant-se a la piscina, alguns reiteradament repetitius, com a personatges i com a aspirants als cent metres lliures (Cardús, Alexandre, Carretero), d’altres de primerencs o neòfits i, potser per això, excessivament espitosos i ambiciosos (Laporta, Mora).
No hi ha dubte que tot plegat es tractava d’una gran fugida endavant per avançar en objectius molt diversos i escassament compartits: posar contra les cordes CiU i ERC, foguejar noves i velles figures, recompondre el mapa independentista, i en la finalitat, força més soterrada i inconfessable, de treure les esquerres del govern amb la supeditació de l’eix social a l’eix nacional, si cal amb un Berlusconi casolà.
Tot ben legítim i honorable en societats democràtiques on és costum confondre política amb electoralisme o competència electoral, si no fos pel tema escollit i per la mostra de població convocada. Aquest cop ni escolarització o sanitat públiques o privades, ni dret al treball o a l’habitatge, sinó la nació i el seu autogovern a tot drap i estesos, és a dir, nacionalisme i, aquest cop, independència ras i curt al centre del debat. I, en aquest cas, la sacsejada havia de comprometre tot Catalunya: amb majors de setze anys i immigració inclosos, perquè encara que no es mereixin un referèndum per incloure’ls en la categoria real de ciutadans amb drets polítics hom els reconeix la categorització virtual de catalans emprenyats. Res a dir, si tenim present que la llibertat permet i ha de permetre indrets on el menjar s’acosta més a la categoria de fum que a la de vianda!
Però com que es tracta de fer correspondre el país majoritari i real al país minoritari i imaginat per alguns, d’aquí a les eleccions, les de veritat, ja hi tornarem, potser no tant en les grans ciutats _que ara ja no convenen_, però sí en petites i mitjanes poblacions on podrem continuar celebrant que iaios i iaies puguin morir amb els deures patriòtics acomplerts, mentre el jovent estudiantil d’instituts i universitats es deixa de romanços virtuals. Tota una lliçó que caldrà seguir amb atenció, per al futur del país.
Perquè de moment, la sacsejada ha comportat, pel seu caràcter no vinculant entre d’altres coses, un mirall escassament fidel del vot independentista, perquè ni han anat a votar tots els independentistes, ni tothom qui ha anat a votar votarà independentista en l’electoralisme quotidià. Això sí, el país imaginat i somiat se’ns ha mostrat, amb tota cruesa, molt més petit i estret que el real a totes les forces polítiques, les d’aquí i les d’allà. És a dir, tornem a tenir el mapa polític recompost, provisionalment recompost _perquè tot i les permanències i les estabilitats de llarga durada, no es pot obviar el dinamisme inherent de totes les societats, tant en els seus àmbits estructurals com en els superestructurals_, però possiblement amb la hibernació de determinats llasts gestuals excessivament escorats cap a la irrealitat per part de les forces centrals del sistema de partits, que havien pensat en una excessiva determinació de l’eix nacional en el sistema electoral.
En qualsevol cas, molt més que el vot de signe contrari, és el nacionalisme independentista qui ha ensenyat el llautó, això és, les seves febleses. I si per la mentalitat dels espaÑolíssims això no té cap mena de significació que els pugui portar a la moderació, segurament haurà obert força més els ulls dels espanyols amb qui s’haurà de negociar el desenvolupament de l’Estatut. I, vistos els focs d’encenalls independentistes i la interessada confusió espanyola entre catalanisme i independentisme, no pas en sentit favorable cap a Catalunya. I així seguint!

divendres, 25 de desembre del 2009

Adorno I: Un món de petites llums, una petita llum plena de móns


“No comença amb Adam i Eva, sinó amb allò de què vol parlar; diu allò que se li acut sobre el tema i talla allà on creu que ha arribat al final, i no on ja no hi ha res més a dir: és així que se situa entre les “diversions”. Els seus conceptes no es construeixen a partir de res de primer ni s'hi arrodoneixen en res d’últim. Les seves interpretacions no hi són corroborades i mesurades filològicament, sinó que són per principi hiperinterpretacions...” (Theodor Adorno: L’assaig com a forma, Editorial Publicacions Universitat de València, 2004, pp 15-16).

L’assaig és, segons Adorno, “més dialèctic que la dialèctica quan aquesta s’exposa a si mateixa” (p 49). Difícilment, doncs, pot contemplar i atenir-se a nocions que la metafísica considera universals, estables i immutables.
L’assaig no necessita partir de cap genealogia, ni d’antecedents pròxims o llunyans, ni de punts de vista sorgits de la teoria (raó del fracàs del Lukács madur), ni d’opinions prefixades, sinó que descabdella el seu discurs a la manera d’un nen amb la seva joguina: parteix de la presència i observació de l’objecte concret, del que “altres han fet ja” (p 15), de la joguina, per abocar-hi, directament i immediatament, experimentació i manipulació, sense cap ordre universal amb un principi primer i amb una finalitat última, perquè la seva intenció és la de rebregar l’objecte i descobrir-hi la trama densa i complexa de la seva composició. No és “creació a partir del no-res” (p 15), ni s’ajusta a l’obtenció, prefixada i finalista, d’alguna cosa definitiva, acabada, resolta.
Contrari al mètode tradicional, l’assaig no pretén reduir la cosa a una altra cosa, a manera de recerca d’orígens, sinó que vol aprofundir en la cosa mateixa, que no és ni donada ni primigènia, en allò que s’amaga darrera els seus conceptes.
Contra les pretensions de la ciència, els conceptes són indefinits, per això, a partir del seu condicionament pel llenguatge del qual formen part, l’assaig en provoca la integració i la interrelació recíproques en el mateix procés de l’experiència intel·lectual, el qual no avança pas unidireccionalment: els diversos moments es teixeixen plegats com en un tapís, la densitat de la malla conceptual del qual palesa la fecunditat del pensament. Per això, l’assaig no és bastida ni construcció, sinó un camp de forces la configuració del qual és donada per la cristal·lització dels elements pel seu moviment a mode de camp de forces.
Per l’assaig no hi ha una separació entre totalitat primera i elements finals, sinó interacció i desenvolupament constant de l’objecte que els sobreviu i que és pensat des de bon començament, precisament amb tota la complexitat que la ciència acostuma d’amagar de la realitat antagonista i fragmentada amb les simplificacions, els falsejaments i les matisacions.
Per tal com res humà és creació, l’assaig defuig les idees de creació, de deducció d’un principi, de totalitat omnicomprensiva i abastable, de desenvolupament a partir de formulacions prèvies. Per l’assaig, ni la totalitat és principi ni els elements són final, sinó interacció d’ambdós en el pensament, que va del més complex al més fàcil amb l’objectiu de no ajornar el pensar.
L’assaig és un pensar contra el general, l’universal, l’essencial, el durador o l’originari: no té origen, genealogia, antecedent, finalitat, objectiu, conseqüent, sinó curs, transcurs i discurs, desenvolupament amb avanços i regressos per entre els conceptes per tal de fer llum als objectes, que sempre hi són.

divendres, 18 de desembre del 2009

Postaleta solidària i secularitzada






dimecres, 16 de desembre del 2009

Les idees es deslliguen fàcilment de les coses que les han fet possibles



La ideologia alemanya és un text escrit conjuntament per Marx i Engels durant els anys 1845-1846, és a dir, un text de joventut (tenien vint-i-set i vint-i-cinc anys, respectivament) o del Marx filosòfic o humanista, segons el tall proposat per Manuel Sacristán, que per problemes editorials no fou publicat.
No fou fins l’any 1932 que fou publicat aquest text on s’exposen gairebé per primer cop els principis del materialisme històric. Aquest llibre fou comentat de la següent manera pel mateix Marx: “De bona gana vam abandonar el manuscrit a la crítica rosegadora de les rates, sobretot pel fet que ja havíem assolit l’objectiu principal, és a dir, veure-hi clar nosaltres mateixos” (Karl Marx: Pròleg a Per a la crítica de l’economia política, 1859), i romangué inèdit fins l’any 1932, amb el marxisme ja adotzenat pels socialdemòcrates alemanys que havien custodiat, i en algun cas manipulat (Berstein), els manuscrits de Marx o ja esclerotitzat pels stalinistes soviètics que n’havien fet una doctrina, força allunyada, d’altra banda, dels primers escrits de joventut.
Els autors hi afirmaven, per exemple: “El comunisme no és per a nosaltres ni un estat que calgui crear, ni un ideal sobre el qual haurà de reglamentar-se la realitat. Nosaltres anomenem comunisme el moviment real que aboleix l'estat actual. Les condicions d'aquest moviment són resultants de premisses existents en l'actualitat” (Karl Marx i Friedrich Engels: La ideologia alemanya, 1845-1846).
Paradoxalment però, tot i que La ideologia alemanya no fou el primer text ni de Marx ni d’Engels, fou un dels primers textos marxistes, si no el primer: evolució i historicitat de les diferents societats humanes, mode de producció, relació entre base i superestructura, forces productives, relacions de producció, ideologia, etc, són alguns dels nous conceptes _noves eines_ que els permeten d’analitzar i explicar la societat, que fins llavors només havia pogut ser denunciada des de punts de vista morals. Perquè
“Els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món de diferents maneres; el que cal és transformar-lo” (Marx: tesi XI, de Tesis sobre Feuerbach, 1845, publicat _amb algun retoc_ per primer cop per Engels el 1888 com a Apèndix de la seva obra Ludwig Feuerbach i la fi de la fiolosofia clàssica alemanya, 1886).
En el fragment sobre les representacions ideològiques, ens proposa la relació o la connexió directa i íntima entre infraestructura (producció material) i superestructura (estructures social, jurídico-política i ideològica), en el sentit que les estructures socials i estatals sorgeixen dels processos vitals dels individus en una societat concreta: de la producció material en unes condicions determinades i al marge de la seva voluntat. Els elements superestructurals (idees, pensaments, art, religions, política, dret, moral, filosofia, etc), malgrat la seva pròpia autonomia, conserven aquesta relació directa amb la vida real, raó per la qual Marx proposa partir de la vida material dels homes d’una societat per tal d’arribar a descobrir l’origen i l’explicació del desenvolupament de la superestructura sense la influència de les imaginacions o il·lusions que se’n fan les mateixes persones. Per exemple, malgrat la relativa autonomia amb què en algun aspecte formal segurament s’ha pogut desenvolupar el dret mercantil, aquest només pot sorgir a partir del comerç i del seu desenvolupament i de la seva universalització, raó per la qual cal partir d’aquesta activitat humana concreta per explicar les formulacions actuals del dret mercantil amb les seves limitacions o les seves mancances.
Es tracta d’un d’aquells textos clàssics que, a causa de l’èmfasi amb què els autors pretenien desmarcar-se de l’idealisme hegelià hegemònic, per al qual el progrés humà era fruit dels desenvolupament de la idea i de l’estat que representava la idea, potser més s’ha utilitzat per simplificar el determinisme marxià. En aquest sentit, però, tant Marx com Engels no s’estan de recordar, en més d’alguna ocasió, la relativa autonomia de la superestructura (política, filosofia, art), amb lleis pròpies de funcionament i de desenvolupament, en relació a la infrastructura (forces productives, relacions de producció), sobre la qual, a més, pot exercir alguna influència: el mateix Marx diferencià el seu materialisme del materialisme mecanicista en les Tesis sobre Feuerbach de 1845 i Friedrich Engels hagué de precisar la relació dialèctica entre estructura i superestructura en una Carta a Joseph Bloch (21 de setembre de 1890).
Cal remarcar que ens trobem davant de les primeres formulacions del que s’anomenaria força més endavant materialisme històric, i que la voluntat de trencar amb l’idealisme de Hegel _no així amb la seva dialèctica que explica el procés i el canvi_ i amb l’esquerra hegeliana representada per David F. Strauss, Bruno Bauer, Ludwig Feuerbach i Max Stirner, potser va comportar en aquestes formulacions inicials un accent excessiu i mecànic en sentit contrari. Obres posteriors del mateix Marx, com El divuit brumari de Lluís Bonaparte o La guerra civil a França, representarien una aplicació pràctica força més suggestiva d’aquesta formulació primerenca. D’altra banda, un determinisme absolut i unidireccional de la base econòmica faria ben poc comprensible la seva aposta per l’activisme i la transformació del món, objectes de la seva recerca teòrica, de la seva de denúncia del capitalisme i del seu compromís amb la classe obrera, palesats en la seva obra magna, El Capital.
Si bé no podem llegir cap filòsof o pensador sense tenir presents el temps i l’època en què van sorgir les seves reflexions, la complexitat de Marx, filòsof i activista polític alhora, per tant amb un pensament fruit d’una època i amb una proposta política, ha fet, i fa encara, que sovint es caigui en l’error de llegir-lo només en clau de present i futur. Al marge, però, dels aspectes de la seva obra que poden portar a més d’un lector, ingènuament o intencionadament, a entretenir-se sobre el fracàs o l’èxit de la seva “futurologia” o sobre allò que hom podria transposar directament al present o futur, hi ha un fet per a mi remarcable. Per sota d’aquest pragmatisme o utilitarisme, en tota l’obra de Marx, i per tant també en La ideologia alemanya, despunten elements d’un pensament universal, en el sentit de la seva vigència més enllà de la realitat de la qual va brollar. En destacaria cinc: la centralitat de la persona i el seu caràcter social i històric, com a subjectes i objectes en qualsevol camp d’investigació i en qualsevol àmbit d’activitat; la importància de l’activitat per al coneixement i transformació de la realitat, que ha tingut traducció, per exemple en el camp de la pedagogia, en molts mètodes de la recerca i la descoberta; la complexitat del real, amb la distinció entre el món de l’aparença amb què ens trobem com a observadors passius i el món del concret que podem trobar com a recercadors intencionats; l’absència de realitats, materials i intel·lectuals, estructurals i superestructurals, com a veritats absolutes, eternes i universals, és a dir, anhistòriques, i el compromís polític a favor dels més febles. Són potser aquests mateixos elements (persona social, praxis, dubte, historicitat, política) els que han permès al pensament de Marx de sobreviure després de l’esclerosi doctrinària causada per diversos “marxismes” posteriors i de l’artilleria intel·lectual i material amb què Marx i aquests marxismes han estat presentats com una correspondència necessària, finalista i predeterminada. Perquè, tant com es pot afirmar des d’alguns sectors que els marxismes posteriors es troben ja en Marx, també es pot afirmar que la crítica, i per tant la superació, d’aquests mateixos marxismes també s’hi troba.
Posats a analitzar, dubtar, separar aparença i realitat, historitzar societats i pensaments, i a lluitar políticament al costat dels exclosos i dels desheretats, des d’algun marxisme, potser més marxià, no sols s’ha pogut explicar i qüestionar d’altres marxismes, potser menys marxians, sinó que s’ha permès també posar en relleu allò que universalitza encara avui Marx i que el fa útil, per tant, per al present i el futur. Perquè el marxisme també ens apareix com una superestructura que neix, viu i es desenvolupa en funció de les condicions històriques de les quals forma part.
Aquesta vigència explica perquè els cartells que en Pere de Lluena engomava pels barris barcelonins eren tot seguit desclavats curosament, i, amb tota seguretat, no pas per valedors de l'ordre burgès.

PD: Entre nosaltres, jo també conservo un cartell (100x70 aprox) d'aquests, un magnífic regal de la Maite de Lluena.

dilluns, 14 de desembre del 2009

Doncs per mi no és collonut que no sigui constitucional, perquè em nego a formar part del “cuanto peor mejor”


Aquí no és pas diferent d’enlloc, i els partits necessiten, després de llargs períodes d’entotsolament i d’autoflagel·lació, moments d’eufòria i d’enaltiment per tal de palesar la seva existència i, en alguns casos, la seva necessitat, i d’intentar una acumulació de forces que els permeti resituar-se millor en el mapa electoral més proper.
En èpoques difícils això es feia a redós dels moviments socials i dels sindicats, amb participació dels partits en les assemblees, les vagues i les protestes que pretenien de millorar la quotidianitat domèstica d’un sector social, sinó de tota la societat. Eren els llocs comuns on les esquerres _les dretes sempre s’han fet de manera diferent_ naixien, s’organitzaven i readaptaven les seves teories d’acord als ensenyaments de la pràctica, i ho feien perquè sí, sense necessitat de justificar la seva presència amb la voluntat de participació o de decisió de la gent anònima.
I el 13-D _com les diades que la seguiran fins a les properes eleccions_ no és gaire diferent d’això: una jornada de reagrupament de forces de determinats partits i de determinats personatges, més amb l’objectiu d’articular el canvi de majories al Parlament en les properes eleccions que no pas d’aconseguir realment els objectius sobre els quals una important majoria de gent pensa que va a votar. I atenent als partits i als personatges que pretenen de pescar en el riu d’aquestes jornades, sens dubte que són més apropiades consultes de caire més emotiu com la plantejada que no pas d’altres de molt més pràctiques _si més no per a la butxaca d’uns i altres_ com podrien ser les següents: “Esteu d’acord que s’abaixi la imposició directa (per la qual tothom contribueix en funció del que guanya) alhora que s’apugi la imposició indirecta (per la qual tothom contribueix igual)?“ o “Esteu d’acord que una part dels vostres impostos es destini a sufragar les despeses de la sanitat i les escoles privades en lloc de les públiques?”, entre moltes d’altres que provarien que allò d’esquerres i de dretes no està pas tan caducat com voldrien alguns acèrrims valedors de les consultes d’aquestes diades.
En democràcia, però, tot pot ser ben legítim i ben respectable, igualment com poder descriure-ho sense que ningú en surti esquitxat de menysprear països més imaginats que reals o causes alienes que aquests mateixos partits no s’atrevirien a portar, si més no de moment i a pit descobert, ni al Parlament del país ni en els seus programes electorals.
Res no es fa, però, sense intenció, ni tampoc sense conseqüències, encara que algunes d’aquestes puguin ser ben involuntàries. I entre les possibles conseqüències negatives _d’altres prou que formulen les positives_ de les anomenades consultes sobiranistes, cal retenir-ne sobretot dues: la munició que s’atorga continuadament als sectors més reaccionaris de l’estat per consolidar-se definitivament i per justificar la recollida de la llinya afluixada en el pacte constitucional de la transició, i el perill de trencar allò que, precisament, ens ha permès d’avançar en l’autogovern en tots els sentits, malgrat molts entrebancs, i que es troba reflectit en aquell vell eslògan d’encuny candelià de “Catalunya, un sol poble”.
Votant o passant de votar en aquestes jornades, que el seny que han perdut molts d’allà, no el perdem, ara, la gran majoria dels d’aquí, perquè ambdues conseqüències, si es donessin conjuntament, podrien convertir-se en irreversibles i fer de Catalunya una simple comunitat autònoma a cavall de les sortides de to d’un berlusconi casolà i d’una tutela exterior per sempre més! Aquí i allà, aquesta opció arreplegaria força consensos de seguit, molts més que els que han ensenyat les cartes.

dijous, 26 de novembre del 2009

TC


Tenen edat per saber que estan jugant en foc. Però això no els preocupa. A ells, no els tocarà pas batallar-hi en contra.
Però mentre no sentencien, que és la raó del seu sou, podem començar a dissenyar respostes:
Possiblement el Tribunal Constitucional EspaÑol existeix. Preocupa-te’n, perquè som una nació! Passa-ho!/Posiblemente el Tribunal Constitucional Español existe. ¡Preocúpate, porque somos una nación! ¡Pásalo!

divendres, 13 de novembre del 2009

La independència "al loro"


Els resultats esportius farien pensar en un bon president. Si tenim present, però, que ell no acostuma a xutar i que les darreres declaracions, més que retratar un president esportiu, bon o mal president esportiu, continuen retratant un possible líder populista i popularista de la dreta nacionalista, haurem de concloure que no, que és un president nefast, perquè mai cap president esportiu havia gosat portar la instrumentalització personal del càrrec i del club als nivells als quals està arribant aquest, sigui en interès polític, econòmic o professional. Si a tota aquesta barroeria, hi afegim que encara resta un any de mandat, hem de preveure encara més declaracions que no contradiran en res allò que ja sabíem: l’independentisme no és de dretes ni d’esquerres perquè sempre és de dretes _si més no perquè, mentre no ha guanyat, qui prova d’exercir d’esquerres corre el perill de ser titllat d’antipatriota.
Pels nivells d’irracionalisme i irracionalitat amb què s’expressa, pel caràcter taumatúrgic i catàrtic que dóna a elements com un tros de drap, uns colors, una llengua, un enemic imaginari, etc, però, sobretot, per l’intent de diluir els conflictes socials darrera la màscara d’una falsa unitat, el laportisme se’ns revela igual com d’altres irredemptismes occidentals: identitarisme al servei d’una dreta pura, dura i perillosa per a la cohesió del país i per a l’esquerra del país. No cal, fins i tot, que aquests líders suposadament neutrals caiguin en la barrabassada d’excusar, sense vergonya, l’honorabilitat dels seus connacionals acusats de delictes gens menors amb suposats processos d’humiliació ordits per l’imperialisme exterior, per mostrar-nos l’elitisme i el classisme que s’amaga darrera del seu patrioterisme exalçat i exaltat.
C’est à dire, que els culers s’encomanin a Sant Guardiola, veritable artífex de les victòries, les passades i les futures, perquè aquest any, sense mocions de censura a l’horitzó que el puguin fer emmudir, qui presideix el club en dirà, com sempre, de l’alçada d’un campanar!

dimecres, 11 de novembre del 2009

A casa nostra, a la pastanaga, li vam posar el nom de "sis-cents"


A casa nostra l’estat del benestar és molt recent. Podem visualitzar el procés de creació de l’estat-providència, encara que no amb el grau de desenvolupament que ha tingut en d’altres llocs d’Europa, en la transició democràtica espanyola, gràcies a la qual Espanya i Catalunya han tingut l’oportunitat de destinar despesa pública amb finalitats socials. Així ens ho recorda un dels protagonistes de la transició com Santiago Carrillo, aleshores dirigent del PCE: “el Estado de bienestar ha creado en Europa condiciones de seguridad a las que los españoles vamos accediendo después de que en nuestro país hay democracia. De seguridad, en la educación, en la sanidad, en el caso del paro, en la vejez,... que eran inexistentes, en otra época.”
Efectivament, deixant de banda la gestació del model durant les darreries del franquisme a causa de l’oposició democràtica: seguretat social, llei general d’educació, lleu creixement del sector públic, tolerància a la interlocució social, etc, podem afirmar que és a partir del 1977 quan s’estableixen paral·lelament les bases del règim democràtic i del minso estat de benestar espanyol, precisament en uns moments en què la dreta neoliberal estava qüestionant la intervenció de l’estat arreu d’Europa.
Vicenç Navarro, un dels més crítics amb la migradesa de l’estat de benestar espanyol, no s’està de recordar les funcions de l’estat de benestar en la cohesió social: “¿Qué es el Estado de bienestar? La respuesta a esta pregunta es sencilla: es la intervención del Estado encaminada explícitamente a mejorar el bienestar de la población e incluye primordialmente (aunque no exclusivamente) cuatro tipos de intervenciones, que son:
“Las transferencias sociales, que, cómo su nombre indica, son las transferencias de fondos públicos de un grupo social a otro, de las cuales las pensiones son el capítulo más importante y que transfieren fondos de los trabajadores y empresarios a los beneficiarios o pensionistas en aquellos sistemas de la seguridad social en que las pensiones se financian sobretodo a través de cotizaciones sociales, tal como es el caso en España. Sin las pensiones de vejez, el 68% de ancianos en Catalunya serían pobres, siendo las pensiones el programa antipobreza más importante en Catalunya.
“Los servicios públicos, tales como sanidad, educación, servicios de ayuda a la familia (tales como escuelas de infancia, servicios domiciliarios para las personas ancianas y personas con discapacidades, viviendas asistidas, residencias de ancianos, centros de día y otros servicios que ayudan a las familias), vivienda social y otros que proveen servicios a las personas. Estos servicios tienen una enorme importancia en configurar la calidad de vida de la ciudadanía...
“Las intervenciones normativas, en las que el Estado no financia ni provee servicios, sino que establece normas que deben seguirse para proteger a los trabajadores, consumidores y residentes. Son las políticas públicas de tipo ocupacional y ambiental así como de defensa del consumidor. Para que tal función tenga impacto en el bienestar de los trabajadores, consumidores y residentes, la responsabilidad normativa debe acompañarse con una responsabilidad sancionadora que penalice las violaciones de tales normas, una faceta del Estado de bienestar de Catalunya muy poco desarrollada...
“Y, las intervenciones públicas, encaminadas a producir buenos puestos de trabajo, estableciendo las condiciones favorables para que el sector privado las produzca y cuando tal sector no cree suficientes buenos puestos de trabajo, estimule y facilite la producción de puestos de trabajo en el sector público, una responsabilidad del estado poco desarrollada en Catalunya y en España.”

En resum, a casa, recent i minso, tot i que la cohesió social és necessària per a la consolidació de la democràcia i que els mecanismes de control i de participació democràtics són imprescindibles per a la supervivència, el manteniment i per l’enfortiment d’un estat del benestar que sigui digne d'aquest nom.
Però, a partir de la caiguda del mur de Berlín, hem ensopegat amb el rearmament de la dreta, i del neoliberalisme.

dissabte, 7 de novembre del 2009

La pastanaga com a garrot democràtic


L’origen i l’evolució de l’estat del benestar, així com la seva actualitat contemporània, palesen una estreta relació amb el desenvolupament de dues importants mediacions: la democràcia pel que fa al règim polític i el capitalisme o el lliure mercat en quant al sistema econòmic.
En un cas, per raó de les conseqüències pròpies d’un sistema que es justifica pel creixement econòmic, és a dir, per la creació de riquesa; en l’altre, per les possibilitats de participació i interacció dels ciutadans, sigui directament o per la mediació de partits polítics i sindicats, en l’extensió i ampliació de drets: polítics, socials i econòmics, que afavoreixen la igualtat d’oportunitats i afronten, per tant, la desigualtat social.
Podem afirmar que l’estat del benestar neix de la necessitat de donar resposta políticament i socialment a allò que el mercat genera, o deixa sense solució, al costat de l’acumulació privada: pobresa, malaltia, sinistralitat, injustícia social, etc.
Gösta Esping-Andersen ens recorda aquesta característica de la següent manera:
“Según George Marshall, gran teórico del Estado de bienestar y uno de los grandes pensadores ingleses, nuestro siglo es el del momento social. Ve la historia como una extensión de la democracia: el siglo XVIII fue el siglo de los derechos civiles; el siglo XIX el de los derechos políticos; y la culminación del proceso de democratización es este siglo con el Estado de bienestar, la parte culminante del proceso democrático y no simplemente una política.”
El desenvolupament de l’estat del benestar després de les conseqüències de la Revolució soviètica de 1917 i de l’establiment de règims nazifeixistes a Alemanya i Itàlia a la dècada dels 30 corrobora el sentit de “pacto de coexistencia entre la acumulación privada y la intervención pública” (Josep Lluís López Bulla) que ha adquirit l’estat del benestar contemporani: garantia per al capital de la supervivència d’un sistema econòmic que permet l’acumulació i l’apropiació privades, i garantia per al treball de la satisfacció de les necessitats bàsiques de la població, amb la supervivència d’un estat democràtic amb capacitat i legitimitat per bastir les polítiques econòmiques i socials necessàries a aquest dos grans objectius, és a dir, amb intervenció pública en la distribució de la riquesa.
Josep Ramoneda ens recorda aquest origen de la següent manera: “El Estado de bienestar fue posible, en la Europa de la posguerra, por una decisión política, por un pacto que establecieron, “grosso modo”, las democracias cristianas y los países socialdemócratas después de la Segunda Guerra Mundial. Este pacto, que era un pacto político, que tenía como objetivo frenar la posible seducción de la clase obrera por el comunismo y contrarrestar la presión de la ideología y utopía comunista en un momento determinado, fue un pacto político. A partir de un pacto político se construyó el Estado de bienestar y porque había las condiciones políticas (el clima de la posguerra), la voluntad política de los distintos actores hizo posible el pacto del Estado de bienestar.”
Es tractava, doncs, d’obtenir despesa pública “en situación de afrontar el conjunto de peticiones, a veces contradictorias entre sí, de satisfacer simultáneamente los imperativos de la acumulación y la legitimación” (López Bulla).
El nou sistema havia de fonamentar la seva intervenció en la distribució, en la redistribució de la riquesa, però no pas en la producció,
“Lo que comportó que, en gran medida, una parte importante de la política de Estado de bienestar fuera ideada en clave de “resarcimiento”. Resarcir la falta de empleo con subsidios, resarcir los trabajos penosos con pluses y resarcir los accidentes de trabajo. Desde luego, mejor que nada, los resarcimientos. Pero éstos son la consecuencia del abandono, teórico y práctico, de intervenir en la producción, esto es, en qué y en cómo se produce” (López Bulla).
L’estat del benestar apareix, per tant, amb els seus encerts i les seves mancances, com a causa i conseqüència alhora del desenvolupament de la democràcia que comportava aquest pacte políticosocial.
“El Estado de bienestar es un sistema de redistribución de los recursos, por un estado que tiene una función aparentemente neutral, entre los agentes sociales. Pero es mucho más que esto, es una manera de entender la democracia, es una cultura política…” (Josep Ramoneda).
Certament, l’estat del benestar no es pot sostreure al desenvolupament capitalista ni a l’extensió democràtica, com a construcció de la política i des de la política per part de la ciutadania:
“Hablar del Estado de bienestar no es lo mismo que hablar del menú de políticas sociales que tenemos en uno u otro país. Incluso es posible que haya una serie de programas de política social avanzados sin que exista un Estado de bienestar. Bienestar es un concepto muy difícil de definir. Es un contrato tácito entre el pueblo y el Estado que garantiza algo más que un nivel mínimo de subsistencia, garantiza un nivel suficiente de recursos para vivir en nuestra sociedad. En muchos casos es un edificio autoconstruido, basado en una autodeclaración. Su origen está en la política, como parte de una campaña ideológica, y de una movilización ciudadana” (Esping-Andersen).
Ramoneda, de la seva banda, ens recorda l’estreta relació entre estat de benestar i democracia de la següent manera:
“Otra cuestión que me parece importante es que el Estado de bienestar (supongo que técnicamente se puede pensar un Estado de bienestar que no sea democrático y se pueden aportar experiencias históricas en este sentido) es inseparable, en cierto modo, de la idea de democracia. Y, en cualquier caso, estimula y potencia la cultura democrática. Vivimos sobre un equilibrio relativamente inestable, que es el equilibrio entre capitalismo y democracia. Capitalismo y democracia han funcionado más o menos conjuntamente, por unos equilibrios sociales que tienen algo de milagrosos, pero no podemos olvidar nunca que se fundan sobre dos principios elementales rotundamente contradictorios. El principio de la democracia es la igualdad, el principio del capitalismo es que “el que gana se queda con todo”, es la desigualdad. Y esta contradicción existe y está allí y es real. Y por esto el Estado de bienestar es un elemento básico para la consolidación de la democracia y la cultura. Es el gran parachoques que evita el conflicto frontal entre la democracia y el capitalismo, entre estas dos instituciones que conviven en un equilibrio difícil, pero que en el fondo tienen unas bases conceptualmente contradictorias. Me parece fundamental el Estado de bienestar para reforzar el sentido de la democracia y por tanto para atenuar la contradicción entre capitalismo y democracia.”
Més al nord d'Europa que al sud, i cada cop amb més dificultats de pervivència si no hi ha canvis importants en el seu finançament!

dilluns, 2 de novembre del 2009

Hipàcia!



Rectificar és de savis.
Si a:
dèiem que no sortia a la GEC, avui podem dir que ja hi surt:
http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0265536&BATE=Hip%E0cia.
És a dir, la víctima ja té tantes ratlles a la GEC com el seu botxí, perquè Ciril fou el seu botxí ideològic, encara que la seva secta el santifiqués:
La normativització segueix el mateix model d'Àctium, normativitzat Àccium: Hipàcia, millor que Hipàtia (no Hipatia), doncs.
El que no cal revisar és allò que la pel·lícula, que d'altra banda deu haver col·laborat en la modernització de la GEC amb la creació de la seva entrada, mostra suficientment: hi ha identitats que maten!
Ah, però hi ha alguna identitat que no comporti el perill de matar o de morir?

dimecres, 28 d’octubre del 2009

Maquiavèl·lics eren els altres!

Davant del mirall, de René Magritte

Maquiavel (1469-1527), florentí de l’època dels Mèdici, és conegut, sobretot, com a escriptor i polític. Com a escriptor destaca en primer lloc per La mandragola, peça del teatre italià. Com a polític és conegut per la seva activitat diplomàtica al servei de Florència, però encara més pels seus treballs de filosofia política.
A cavall de dues èpoques, edat mitjana i edat moderna, la seva reflexió reflecteix l’inici de l’edat moderna a partir de tres consideracions: el paper autònom i objectiu amb què tracta la política i el poder, el caràcter històric que els atorga i l’atribució del protagonisme real a les persones. Es tracta, doncs, d’una laïcització completa de la direcció dels afers humans, amb atenció exclusiva a l’eficàcia amb què aquests són desenvolupats i portats a terme, expressió pròpia del Renaixement que coincideix amb la justificació del nou estat burgès naixent.
Si pensem en el republicanisme dels Discursos sobre la primera dècada de Tit Livi (1512-1517), i que, amb El príncep (1513), no sols aportava les seves reflexions a Llorenç II de Mèdici, amb qui llagoterament es volia congraciar, sinó també a les classes populars, i, encara, que ambdues obres, després de la seva publicació (1531 i 1532 respectivament), acabaren a l’Índex de Llibres prohibits de l’Església catòlica, és ben pertinent l’afirmació següent d’Eugeni d’Ors: Si Maquiavelo hubiese sido maquiavélico, ¿habría escrito el código del maquiavelismo? Evidentemente no. El verdadero maquiavélico empieza por no escribir.
Ens trobem de ple en el Renaixement (ss XV-XVI), és a dir, a l’inici d’un marc caracteritzat per l’autonomia i la independència del poder temporal, que en el camp de la filosofia política comporta el desempallegament humanista de llasts espuris i modeladors com poden ser el providencialisme, la teologia, la moral o les autoritats clàssiques. Maquiavel, bon coneixedor de la realitat política florentina, des de la tràgica fi de Girolamo Savonarola, “príncep” i profeta de la república popular de 1494-1498, passant pels envitricolls de les missions diplomàtiques en què participà entre 1499-1512 per raó del seu càrrec a la república florentina, i fins a la seva expulsió del govern i la seva exclusió de la vida política florentina entre 1513-1520, fou el fundador del realisme polític, que parteix de l’observació i l’experimentació d’una realitat autònoma en la qual l’home és factor històric, amb l’objectiu de conèixer el desplegament de les coses per poder-les governar amb eficàcia. Reconeixent l’autonomia i la immanència del poder respecte de l’ètica, i el seu origen terrenal i humà, Maquiavel parteix de la realitat objectiva per mostrar el camí que porta al poder. La tràgica fi de Savonarola i els seus seguidors, “els ploraners”, li havien mostrat la inutilitat dels grans principis morals sense política: “...d’aquí ve que tots els profetes armats vencen i els desarmats perden” (Cap. 6 d’El príncep).
El príncep acaba amb un capítol (26) titulat Exhortació a prendre Itàlia i a alliberar-la dels bàrbars. Tot i ser significativament utopista en contraposició al realisme dels vint-i-cinc capítols anteriors, ens recorda que Maquiavel escriu els Discursos i El príncep a partir del 1510, en el marc d’una Itàlia fragmentada i corrupta, sotmesa al camp de forces de l’absolutisme de França, Catalunya-Aragó i el Papat, i en el marc de l’autonomització i la independència de la política com a ciència objectiva. A partir, doncs, de l’estudi dels models de convivència política de l’antiguitat, Roma sobretot, i de la necessitat d’un marc de convivència modern capaç de sobreviure en llibertat i de garantir la vida i la felicitat dels seus súbdits, Maquiavel escriu per donar a conèixer les condicions de manteniment i pervivència d’un estat que ho faci possible. Així, si els Discursos li permeten discórrer sobre les repúbliques a partir del paradigma republicà romà i El príncep li permet de fer el mateix amb els principats, és perquè ambdues obres se serveixen d’un passat més o menys reeixit per acarar un present complicat i difícil. És a dir, l’humanisme de Maquiavel esdevé una mediació entre història i política, en el sentit de treure profit de la política de l’antiguitat per a la història contemporània.
Es tractava, doncs, de fer com Galileu en astronomia, la política ras i curt, és a dir, sense categorització moral dels mitjans, sinó atenent només a l’èxit o al fracàs dels seus objectius, és a dir, a l’efectivitat dels resultats. Per això l’embadaliment amb Roma en els Discursos o l’admiració per Cèsar Borja en El príncep.
Efectivament, reiteradament al·ludit com a condottiero realista, eficaç i sense escrúpols, l’admiració per Cèsar Borja no és gens baldera: la seva conquesta de la Romanya no sols alliberà el país del feudalisme, sinó que, amb l’aliança amb els comerciants i els pagesos, això és, les classes productives, i la creació d’una milícia pròpia, posava les bases d’un nou estat burgès, que li permetia d’aparèixer, d’altra banda, com a possible artífex de la unitat i la reunificació que necessitava una Itàlia en la qual, en comparació a les monarquies consolidades d’Espanya i França, encara imperava l’anarquia dels barons. És a dir, el caràcter polític dels primers vint-i-cinc capítols i el caràcter ideològic del darrer es fonen míticament en un personatge, Lorenzo de Mèdici, amb les característiques d’un altre ja traspassat, Cèsar Borja, però sense excloure el poble de conèixer allò que el poder autoritari ja sabia de sobres i que no en necessitava, per tant, el record d’un escrit.
Perquè, tot i desconèixer la intencionalitat de l’obra, fer un llibre sobre la política per a Llorenç II de Mèdici (1492-1519), senyor de Florència entre 1513-1519, no deixa de ser una paradoxa: la publicació del contingut aparentment adreçat als governants unipersonals, és a dir, al poder absolut o oligàrquic, no exclou els governats del coneixement del mateix contingut sobre els mecanismes del poder, la seva consecució i la seva fragilitat. Precisament en una carta (maig de 1521) a Francesco Guicciardini, en què comentava la república savonaroliana, afirmava: “Crec que aquest seria el mode veritable d'anar al paradís: aprendre el camí de l'infern per evitar-lo”. És en aquest sentit, doncs, que la contradicció entre els Discursos, l’obra en què mostra la seva predilecció pel poder democràtic i republicà, i El príncep, l’obra sobre l’ús autoritari del poder, es mostra més en aparença que en realitat. O potser la revelació dels trucs de la màgia o dels secrets de la informàtica no suposa, alhora que una aparent valorització de les habilitats del mag o de l’informàtic, una desvalorització de la necessitat dels seus papers?
En un país on calia resoldre la contradicció entre una naixença prematura de la societat burgesa i la naixença tardana d’un estat, els models oferts en els Discursos i en El príncep constitueixen la porta d’entrada a l’estat burgès modern i als drets de l’home com a ciutadà d’aquest estat. Un Josep Fontana, clarivident, ens ho recorda de la següent manera: Que quienes le aborrecían por estas ideas republicanas lograsen convencer al mundo de que este hombre era un defensor de la tiranía y que se haya identificado el adjetivo “maquiavélico” con conceptos que no tienen nada que ver con su pensar recto, claro y libre, es algo que debe hacernos meditar acerca de la mentira del saber académico que propicia tales engaños.
Amb un desig tan elevat menat per la necessitat peremptòria de constitució, estabilització i continuïtat d’un estat italià modern, no és estrany, tot i el seu realisme, que els seus Discursos anàlitics sobre l’antiguitat, amb l’Esparta de Licurg o l’Atenes de Soló entre d’altres models, comportin la descoberta, recreadora si cal, de la Roma republicana del Senat i el Poble Romà com el millor estat històric i, per tant, el millor model polític, en base a un sistema ben organitzat, plural i equilibrat econòmicament i políticament, amb un poder governamental mixt amb representació institucional de tots els estaments socials, i amb uns drets i uns deures per a tothom en el marc de les lleis i de la llibertat interna i d’independència externa.

dissabte, 26 de setembre del 2009

Què sap l'amor de llengua!


La carta va ser escrita a principis del segle XX per una jove yukaghir o jukagir, tribu de la Sibèria nord-oriental que compta amb uns 100.000 parlanst, alguns dels quals encara es comunicaven així fins fa ben poc.
Les figures umbel·liformes són persones: les dones tenen cues i les anques més amples; els rectangles oberts, cases; les ratlles encreuades, sentiments; les línies ondulades, pensaments.
La jove s'ha representat a ella mateixa (A) vestida amb una faldilla i amb un pentinat amb una cua (la sèrie de punts en la part superior de la faldilla), sola a casa (B-C) i fidel al seu compromís amb ell, com ho indiquen les barres creuades (D) sobre ella. El seu antic amant (E) viurà a l'esquerra en una casa (F-G) encara no acabada (les línies no cauen fina a baix) amb una altra dona (H), també vestida amb una faldilla i pentinada amb una cua, que ha guanyat el seu afecte. Encara que ella reconeix els estrets llaços que els uneixen, simbolitzats per la creu inscrita al quadrat (I) que hi ha entre ells, i fins i tot encara que presagia que aquests lligams es veuran recompensats amb el naixement de dos nens (J i K), sent l'amargor de la separació, expressada per una línia gruixuda (L) que va del cap del seu rival i baixa pel centre del pictograma. No obstant això, ella persevera en la seva passió, declarada mitjançant el gargot (M) que flota sobre el seu cap, encara que un altre jove (N) està enamorat d'ella.
Aquesta és la traducció lliure de la commovedora carta d’escriptura pictogràfica d'aquesta jove abandonada:


"Estimat meu (E),

Segueixo fidel (D) al meu compromís amb tu, sola (A) a casa meva (B-C).
Reconec els estrets llaços (I) que t’uneixen a la teva actual companya (H) i que aviat poden donar el fruit de dos nens (J i K) a la teva nova llar (F-G), però segueixo sentint l'amargor de la nostra separació (L) per culpa seva.
No obstant això, persevero en la meva passió (M) per tu, encara que tingui un altre pretendent (N) que em desitja."

dijous, 3 de setembre del 2009

Ús de raó?

Ban Ki-moon afirma que l'Àrtic es podria quedar sense gel el 2030
El secretari general de l'ONU reclama més retallades de gasos
Catalunya pateix l'agost més càlid des del 2003

En l’estadi actual de la història de la humanitat potser no sigui gens agosarat ni gens desencaminat afirmar que potser no és prou representatiu de l’espècie humana aquell animal racional que es mostra tossudament incapaç de reconèixer que posar en perill el propi espai vital és posar en perill la mateixa existència de la vida humana sobre la terra.

divendres, 14 d’agost del 2009

¿Nacionalistas? Que va, solo ESPAÑOLES!!!!!!!!


"Als nacionalistes, ni aigua"
Vidal Quadras, contrari a pactes de govern entre PP i CiU
Els PSC destapa reunions secretes entre CiU i PP
Conxu, i sobreviurà Vidal Quadras sense aigua?

dimecres, 5 d’agost del 2009

Fetilleria


Una joven que acudió a Francia para abortar planta cara a los grupos más ultraconservadores
"A mí que me excomulguen si quieren, pero estoy tranquila. Hice lo que me dictó mi conciencia"

En l’estadi actual de la història de la humanitat potser no sigui gens agosarat ni gens desencaminat afirmar que potser no és prou representatiu de l’espècie humana aquell animal racional que es mostra tossudament incapaç de reconèixer déu en cada ésser humà i deixar de tocar els collons als que no volen creure.

dilluns, 3 d’agost del 2009

PIBBBBBBBBBBBBBBBBBBBBBBBBBBBBBB!



Per descomptat que sóc contrari a qualsevol mètode violent o terrorista per a la resolució dels conflictes. Però el PIB no sap d'ètica, moral o de sentiments. Números i només números són els que recull aquesta magnitud econòmica anomenada Producte interior brut que només mesura transaccions monetàries. Paradoxes de la civilització: els accidents, els crims i les catàstrofes el fan augmentar per raó del gran nombre de diners que es mouen en direcció a hospitals, advocats, mecànics, etc; l'autoconsum de l'hort, en canvi, el fa dismunuir perquè qui menja patates o tomates del seu hort s'espavila sense desembutxacar diners.
En resum, els atemptats i els focs d'aquests dies han fet augmentar més el PIB que no pas l'autoconsum responsable dels que disposen d'un petit hort.
Ara digueu-me, el PIB és un bon criteri per mesurar la riquesa i la felicitat de la gent?

dimecres, 24 de juny del 2009

Oju, peligru!


Zapatero responde tajante al presidente del Banco Central Europeo
"No está en mi programa abaratar el despido ni restringir derechos laborales"

Quan aquest senyor acostuma a fer una promesa, ja sabeu com solen acabar les coses. I és tanta la pressió del capital financer, els tafurs de la taula, que ja veureu com aquest senyor liderarà una nova reforma laboral. I serà la número... Cagum l'olla el social-liberalisme d'aquells que es defineixen com a socialdemòcrates!

dissabte, 13 de juny del 2009

Quina tristesa!



Quina tristesa! I pensar que encara hi ha qui els riu les gràcies participant o transmetent la seva ideologia amb l'excusa de la tradició o la cultura: matrimonis i batejos, nadales i quaresmes! Potser encara no ha arribat l'hora d'acabar amb les curses de braus?

dissabte, 6 de juny del 2009

PSOE-PP o Europa!


I tant que aniré a votar! Sempre que puc hi vaig, si més no perquè sé que el dret de sufragi universal, lliure i gratuït no és cap concessió gratuïta d'un poder absolut i misteriós, sinó una conquesta popular aconseguida amb molta sang, molta suor i moltes llàgrimes. Però també perquè Europa, malgrat la ineficàcia i la ineficiència amb què la volen els estats, continua essent una possibilitat davant de qualsevol conflicte interior i exterior. Malgrat els desencerts i els errors, Europa encara segueix essent necessària i possible. Per això demà, ben lluny del falsari espectacle de PSOE-PP, que pretenen l'abstenció de qui no els vota, aniré a votar per una Europa que se sostregui del control dels estats, l'església catòlica, els voltors financers i la ultradreta. Més Europa o barbàrie!

dijous, 7 de maig del 2009

Sempre que calgui!


Per molt repetides, les mentides no es converteixen en veritat. Ni aquesta! I mira que no estaria gens malament que se'ls aparagués el crucificat i que els digués que ell és demòcrata i que no té cap interès a ser utilitzat per mantenir un estat teocràtic ni al Vaticà ni a Espanya. Cony de socialistes que ja tornen a contemporitzar amb aquesta secta!

diumenge, 19 d’abril del 2009

Tibant la corda peten els fils


Pel que sembla, hi ha costums que, malgrat els antecedents desastrosos que hom en troba al llarg de la història, es mantenen prou arrelats i plenament vigents en la pràctica quotidiana d’aquells polítics que haurien de mantenir, en canvi, els ulls més oberts i més desperts al curs, imperible, de la història i defensar els seus interessos d’acord amb la llei de la conservació intel·ligent: perdre ordenadament una mica per no perdre-ho tot de cop i de qualsevol manera.
Ara farà uns dos-cents vint anys de l’inici de la Revolució francesa (1789-1799), aquella transformació políticosocial que, amb el trencament dels marges estrets de la societat estamental i l’enderrocament de l’Antic règim, és a l‘origen del món contemporani d’avui fonamentat, sobretot, en drets i llibertats formals. Són molts els factors i moltes les causes que els historiadors han reportat i estudiat com a desencadenants d’aquell gran esdeveniment. Més enllà, però, de totes les determinacions, acostuma a haver-hi, a l’inici dels grans esdeveniments històrics, un fet puntual o un conjunt de fets puntuals com a excusa, una guspira que encén, en el cor i el cap dels homes i de les dones que n’han de ser protagonistes, tots aquells condicionants que els contradiuen i els contrarien. A la França prerevolucionària hom ha trobat l’espurna d’aquell descabdellament en el tancament dels instal·lats (noblesa i alt clergat) a fer concessions moderades –consensuades i pactades– en els seus privilegis davant dels diversos intents de reforma fiscal impulsats per una monarquia absoluta amb un país i una hisenda en fallida. Es tracta d’allò que la historiografia anomena la Revolta dels privilegiats (1787-1788), una negativa o oposició, més que no pas una rebel·lió, de les classes aristocràtiques feudals exemptes de pagar impostos a acceptar alguna mena d’imposició fiscal, conseqüència de la qual foren la desafecció de la majoria social que sostenia un règim fet a mida d’una minoria privilegiada que se’n servia i el moviment revolucionari. A grans trets cronològics, l’egoisme i la gasiveria de l’Assemblea dels notables (22 de febrer-25 de maig de 1787 i 5 d’octubre-12 de desembre de 1788) comportaren la convocatòria d’uns Estats generals (5 de maig de 1789), els quals, sota l’impuls d’un tercer estat (burgesia i poble) en ascens i amb voluntat de no desaprofitar l’ocasió per a la llibertat i la igualtat, es convertiren, per la força d’aquesta voluntat popular i a desgrat del mateix monarca inicialment reformador, en Assemblea nacional primer (17 de juny) i, tot seguit del Jurament del TrinquetJeu de Paume– (20 de juny), en Assemblea nacional constituent (9 juliol). I tots aquests fets són a la base de la derogació radical, ara sense consens ni pacte, de tots els privilegis d’origen “natural” o d’origen “diví” (4 d’agost), i de tot els esdeveniments posteriors que havien de segellar definitivament l’Antic règim i l’edat moderna.
A Espanya, aquell tipus de tossuderia al marge o a contracorrent de la lògica de la realitat i ignorant de la història, campa actualment més que mai. I si aquest numantinisme és comprensible quan prové dels predicadors apocalíptics, malintencionats i tergiversadors d’alguns mitjans i institucions seculars interessats a marcar el pas d’una dreta que, segons ells, hauria de tesar la llinya afluixada, de poc grat i per força, durant la transició, en el cas de polítics com Rajoy, ZP, Guerra, etc, l’enroc no és comprensible ni tolerable ni respectable. Perquè les opinions d’uns sobre les llengües minoritzades i els estatuts d’autonomia o les actituds d’altres en el finançament, els traspassos competencials i el compliment de l’Estatut, a menys que no hi volem veure la mateixa mala fe que en aquells manipuladors sota pal·li, només poden ser atribuïdes a miopia, ignorància, desconeixement, incapacitat o irresponsabilitat. I si les vicissituds de la història casolana no són prou significatives dels perills consubstancials de l’immobilisme impertèrrit, l’origen puntual de la Revolució francesa podria ser un bon exemple a retenir. No pas per témer cap revolta des de Catalunya, que, d’altra banda, ha perdut en totes les rebel·lions en què ha participat, sinó per pensar que una Catalunya excessivament baquetejada i frustrada, a causa de la llengua, la cultura, l’esport, l’ensenyament, l’Estatut, el finançament, els Papers de Salamanca, la TV3 al País Valencià, l’aeroport del Prat de Llobregat, els trens de rodalies, la sanitat, l’educació, les obres d’art del Museu de Lleida, els boicots comercials, etc, pot ser un bon motiu per a grans desafeccions polítiques i electorals. Difícilment hom pot esperar grans canvis sociopolítics, inclosa la independència del país, sense una majoria nacional important i, encara menys en un país on l’exèrcit és el garant constitucional i tradicional de la unitat, sense la complicitat dels sectors més democràtics de l’estat. I, ara per ara, declaracions i actituds desafortunades de determinats polítics nostrats i el mimetisme eixorc respecte d’altres indrets palesen, ans al contrari, ben poca voluntat i capacitat de seducció en aquest sentit democratitzador de l’estat.
Tot i que ningú ha superat el ridícul dels estoics a l’hora d’atribuir finalitats externes als éssers, fins al punt que arribaren, per exemple, a atribuir als ratolins la funció d’obligar els humans al bon ordre domèstic o a les puces la de despertar-nos d’un son massa llarg, hom pot pensar que a molts polítics espanyols, vistos els anfractuosos i infructuosos trenta anys d’absència de pedagogia per a la comprensió i la convivència de la pluralitat des de l’estat i les seves polítiques educatives, informatives, culturals, lingüístiques, etc, ja els va bé de mantenir Catalunya com el ninot de cops de tómboles i fires, a major glòria i benefici dels rèdits electorals Espanyes enllà, cada cop més, vistes les circumstàncies, l’única España possible. Si més no, l’habilitat amb què polítics espanyols de totes les tendències han sabut passar de l’estat unitari espanyol com a problema a la Catalunya com a nosa i destorb permanentment en discussió així ho palesa. En fi, quan algú s’acostuma a voler veure un problema allà on no n’hi hauria d’haver cap, té dues alternatives: o crear-lo o pensar que el problema és ell. I la darrera no és pas la més fàcil!
Qui ho sap, potser ha arribat el moment que la premsa del país comenci d’anomenar les coses pel seu nom _com, altrament, fa la premsa d’allà_ i cercar els veritables nacionalistes més entre aquells polítics o no de l’estat que es valen de tot _política, esport, educació, economia, premsa, religió, etc_ per mantenir i privilegiar la construcció de la seva nació en detriment de totes les altres, que no pas entre els qui s’han servit del nacionalisme per fer passar interessos particulars com a interès general o els qui aspiren a la igualtat entre les nacions de l’estat espanyol. I no es tracta pas d’una simple qüestió de noms. Potser no trobem, sovint, més nacionalisme en molts anacionalistes de saló amb un estat uninacional a l’avantsala i a la reraguarda que no pas en molts nacionalistes accidentals de qualsevol nació “secreta”, com anomenava les nacions europees no reconegudes l’Ulisses (1976) dirigit pel matemàtic i pedagog italià Lucio Lombardo Radice? En fi, ens convé, des d'aquí, dir la realitat, ni que sigui per esmorteir el fracàs, no pas del tripartit, sinó de tota la classe política catalana, segons com es descabdelli el nou finançament!

dissabte, 4 d’abril del 2009

Irreverència a la mort!

Contra la mort, la força d'existir

Vénen dies en què els fetillers de la mort, amb les seves disfresses esperpèntiques, les seves imatges purulentes de sang i amb ciris fàl·lics encesos a prop d’una verge paridora, ocuparan de nou els espais públics per practicar els seus rituals i els seus exorcismes contra el cos i contra la vida, a la vista i a l’oïda de tothom.
Ningú, però, s’atrevirà a condemnar el seu espiritisme ni la seva bruixeria, com féu, en canvi, el seu Gran Fetiller Benet XVI en terres d’Àfrica.
I tot per raó d’un respecte i una tolerància tan malentesos que porten a oblidar que “Els tres monoteismes, animats per una mateixa pulsió de mort genealògica, comparteixen un conjunt de menyspreus idèntics: odi a la raó i a la intel·ligència, odi a la llibertat, odi a tots els llibres en nom d’un de sol, odi a la vida; odi a la sexualitat, a les dones i al plaer; odi al femení, odi al cos, als desitjos, als impulsos. A la vegada, el judaisme, el cristianisme i l’islam defensen la fe i la creença, l’obediència i la submissió, el gust per la mort i la passió pel més enllà, l’àngel asexuat i la castedat, la virginitat i la fidelitat monogàmica, l’esposa i la mare, l’ànima i l’esperit. Que és tant com dir crucificar la vida i celebrar el no-res...” (Michel Onfray: Tractat d’ateologia).

divendres, 27 de març del 2009

"Són malabars metafísics a un cost monstruós" (Michel Onfray)


En quin cap cap que des de la superstició, la fetilleria, l'autorepressió, la moral o la manipulació es puguin qüestionar els condons, la promiscuïtat o l'avortament? Infeliços gestors de la felicitat dels altres!

"la humanitat només aconseguirà la felicitat el dia que l'últim dels tirans hagi estat penjat amb els budells de l'últim capellà"
(Mossèn Jean Meslier, 1664-1729).

divendres, 20 de febrer del 2009

Poder i riquesa "celestials" repartint òsties ben terrenals



Para “poner de relieve la gravedad de un pecado que puede pasar desapercibido”
Los obispos recuerdan que abortar supone la “excomunión automática”

Bisbes fetillers, els recordo que el papa fetiller Pius XII ja em té excomunicat des de l'1 de juliol de 1949. Però per si la cosa no ha funcionat, els comunico que: "No podent, a causa de la pròpia natura, avortar, aprovo la lliure decisió de totes aquelles persones que, en situació de poder avortar, així desitgin de fer-ho".

Ja em podeu excomunicar "tomàticament". M'estalviaré d'apostatar almenys? I amb l'excomunió "tomàtica" feu esborrar les meves dades que la secta mormona conserva soterrades al desert d'Utah, arran de la venda que en féu el mateix bisbat de Girona.

Au va, vinga, que no recordeu com vau obligar els capellans fetillers a abandonar les seves dones i la seva mainada quan vau imposar el celibat per tal d'evitar la disgregació de la riquesa "celestial" de l'església?

http://esglesiaplural.cat/blogs/francesc/2008/03/19/breu-historia-del-celibat-a-lesglesia-catolica/

http://www.pepe-rodriguez.com/Sexo_clero/Sexo_clero_celibato.htm

Cognoms nostrats soterrats a Utah: http://www.familysearch.org/eng/default.asp

dimecres, 11 de febrer del 2009

Sense papers

Camino

La secta religiosa catòlica encara no ha perdut el poder que li va atorgar l'emperador Constantí I, però la budellada que ha regirat la seva actuació en el cas italià palesa que ha perdut alguna cosa més que els papers.

“Si vieran una foto de Eluana ahora, muchos se callarían”, responde su padre
Berlusconi y la Iglesia califican de “asesinato” la muerte de Eluana Englaro

Quin contrast amb l'exquisidesa i la sensibilitat amb què Camino tracta un cas més proper.

diumenge, 8 de febrer del 2009

"EL VATICANO AMA A ADOLF HITLER"

Pius XII i Hitler: la caritat catòlica


EL VATICANO AMA A ADOLF HITLER
El matrimonio de amor entre la Iglesia católica y el nazismo es incuestionable: abundan los ejemplos y no son insignificantes. La complicidad no se estableció con silencios de aprobación, con no dichos explícitos o cálculos realizados a partir de hipótesis interesadas. Los hechos le demuestran a cualquiera que investigue el tema en la historia que no fue un matrimonio de conveniencia, impuesto por una necesidad de supervivencia de la Iglesia, sino una pasión común y compartida hacia los mismos enemigos irreductibles, los judíos y los comunistas, igualados, la mayor parte del tiempo, en el revoltijo conceptual de judeobolchevismo.
Desde los inicios del nacionalsocialismo hasta la protección de los criminales de guerra del Tercer Reich después de la caída del régimen, a quienes ayudaron a huir a otros países, aparte del silencio de la Iglesia sobre estos asuntos, desde entonces, y aún hoy -incluso la imposibilidad de consultar los archivos sobre este tema en el Vaticano-, el feudo de San Pedro, heredero de Cristo, fue también el de Adolf Hitler y sus secuaces: nazis, fascistas franceses, colaboracionistas, vichyistas, milicianos y otros criminales de guerra.
Los hechos: la Iglesia católica aprobó el rearme de Alemania, yendo en contra del Tratado de Versalles, desde luego, pero también en contra de las enseñanzas de Jesús, en especial, las que celebran la paz, la bondad y el amor al prójimo; la Iglesia católica firmó un acuerdo con Adolf Hitler desde su asunción como canciller en 1933; la Iglesia católica calló sobre el boicot de los comerciantes judíos, no protestó ante la proclamación de las leyes raciales de Nuremberg en 1935, guardó silencio en 1938 cuando ocurrió la Noche de los Cristales; la Iglesia católica entregó su archivo genealógico a los nazis que supieron desde ese momento quiénes eran cristianos, y por lo tanto no judíos; la Iglesia católica reivindicó, en cambio, «el secreto pastoral» para no dar a conocer los nombres de judíos convertidos a la religión de Cristo o casados con cristianos; la Iglesia católica, sostuvo, defendió y apoyó al régimen pro nazi de los ustachis de Ante Pavelic en Croacia; la Iglesia católica absolvió al régimen colaboracionista de Vichy en 1940; la Iglesia católica, aunque estaba al corriente de la política de exterminio iniciada en 1942, no la condenó, ni en privado ni en público, como tampoco dio órdenes a los curas u obispos de censurar ante los fieles al régimen criminal.
Las fuerzas aliadas liberaron Europa, llegaron a Berchtesgaden y descubrieron Auschwitz. ¿Qué hizo el Vaticano? Siguió apoyando al régimen derrotado: la Iglesia católica, a través del cardenal Bertram, mandó decir una misa de réquiem en memoria de Adolf Hitler; la Iglesia católica guardó silencio y no hizo ninguna declaración condenatoria cuando se descubrieron las pilas de cadáveres, las cámaras de gas y los campos de exterminio; la Iglesia católica, más bien, organizó para los nazis sin Führer lo que nunca hizo por ningún judío o víctima del nacionalsocialismo: coordinó la oficina de ubicación de los criminales de guerra fuera de Europa; la Iglesia católica utilizó al Vaticano, expidió papeles sellados con visas y creó una red de monasterios europeos como lugares de escondite para protección de los dignatarios del Reich derrotado; la Iglesia católica incluyó en su jerarquía a personas que habían ocupado cargos importantes en el régimen hitleriano; la Iglesia católica nunca se arrepentirá de nada, puesto que no reconoce oficialmente nada de esto.
De darse algún día el arrepentimiento, habrá que esperar, sin duda, unos cuatro siglos, el tiempo que se necesitó para que un papa reconociera el error de la Iglesia sobre el caso Galileo..., ya que el dogma de la infalibilidad del Papa, proclamado en el primer Concilio Vaticano en 1869-1870 -Pastor Aeternus-, prohíbe el cuestionamiemo de la Iglesia, puesto que el soberano pontífice, cuando se expresa o toma una decisión, no lo hace como hombre capaz de equivocarse, sino como representante de Dios en la Tierra, siempre inspirado por el Espíritu Santo, la famosa gracia de asistencia. ¿Debemos llegar a la conclusión, por lo tanto, de que el Espíritu Santo era profundamente nazi?
Mientras permanecía en silencio sobre la cuestión nazi durante y después de la guerra, la Iglesia no dejaba de tomar decisiones contra los comunistas. Con respecto al marxismo, el Vaticano dio muestras de un compromiso, de una militancia y de una fuerza que bien nos hubiera gustado verle utilizar para combatir y desacreditar el Reich nazi. Fiel a la tradición de la Iglesia que, por la gracia de Pío IX y Pío X, condenó los derechos del hombre como contrarios a la enseñanza católica, Pío XII, el famoso Papa, amigo del nacionalsocialismo, excomulgó en masa a los comunistas del mundo entero en 1949. Alegó la colusión de los judíos y el bolchevismo como una de las razones de su decisión.
A modo de información: ningún nacionalsocialista de las bases, ningún nazi del alto mando o miembro del estado mayor del Reich fue excomulgado y ningún grupo fue excluido de la Iglesia por haber enseñado y practicado el racismo, el antisemitismo o por haber hecho funcionar las cámaras de gas. Adolf Hitler no fue excomulgado, y su libro, Mi lucha, nunca formó parte del índice. Recordemos que después de 1924, fecha de publicación de ese libro, el famoso Index Librorum Pohibitorum agregó a su lista -junto a Fierre Larousse, culpable del Grand Dictionnaire universel (!)- a Henri Bergson, André Gide, Simone de Beauvoir y Jean-Paul Sartre. Adolf Hitler nunca figuró allí.

dimecres, 4 de febrer del 2009

Sense comentaris: no calen!

dissabte, 31 de gener del 2009

Lamentació, dolor i torbació, les cartes de presentació dels exèrcits vaticans des de Constantí I


Lamenta que sus hijas de 6 y 9 años ya sepan “todo sobre parejas del mismo sexo”
El semanario católico Alba denuncia a “Obama y sus conexiones con el lobby gay”

Com a personatge públic, l'Obama i les seves polítiques deuen ser criticables i avaluables. Ara, quan s'utilitza la seva família, quan aquesta utilització es dirigeix des d'institucions que sota el paraigua religiós han pretès el control ideològic, polític, científic, educatiu i sexual de la humanitat, em sembla que toca penjar la seva veritable història: Historia Criminal del Cristianismo, de Karlheinz Deschner, i que se la descarregui qui vulgui: http://www.esnips.com/_t_/Deschner+historia+criminal?q=Deschner+historia+criminal