Tibant la corda peten els fils
Pel que sembla, hi ha costums que, malgrat els antecedents desastrosos que hom en troba al llarg de la història, es mantenen prou arrelats i plenament vigents en la pràctica quotidiana d’aquells polítics que haurien de mantenir, en canvi, els ulls més oberts i més desperts al curs, imperible, de la història i defensar els seus interessos d’acord amb la llei de la conservació intel·ligent: perdre ordenadament una mica per no perdre-ho tot de cop i de qualsevol manera.
Ara farà uns dos-cents vint anys de l’inici de la Revolució francesa (1789-1799), aquella transformació políticosocial que, amb el trencament dels marges estrets de la societat estamental i l’enderrocament de l’Antic règim, és a l‘origen del món contemporani d’avui fonamentat, sobretot, en drets i llibertats formals. Són molts els factors i moltes les causes que els historiadors han reportat i estudiat com a desencadenants d’aquell gran esdeveniment. Més enllà, però, de totes les determinacions, acostuma a haver-hi, a l’inici dels grans esdeveniments històrics, un fet puntual o un conjunt de fets puntuals com a excusa, una guspira que encén, en el cor i el cap dels homes i de les dones que n’han de ser protagonistes, tots aquells condicionants que els contradiuen i els contrarien. A la França prerevolucionària hom ha trobat l’espurna d’aquell descabdellament en el tancament dels instal·lats (noblesa i alt clergat) a fer concessions moderades –consensuades i pactades– en els seus privilegis davant dels diversos intents de reforma fiscal impulsats per una monarquia absoluta amb un país i una hisenda en fallida. Es tracta d’allò que la historiografia anomena la Revolta dels privilegiats (1787-1788), una negativa o oposició, més que no pas una rebel·lió, de les classes aristocràtiques feudals exemptes de pagar impostos a acceptar alguna mena d’imposició fiscal, conseqüència de la qual foren la desafecció de la majoria social que sostenia un règim fet a mida d’una minoria privilegiada que se’n servia i el moviment revolucionari. A grans trets cronològics, l’egoisme i la gasiveria de l’Assemblea dels notables (22 de febrer-25 de maig de 1787 i 5 d’octubre-12 de desembre de 1788) comportaren la convocatòria d’uns Estats generals (5 de maig de 1789), els quals, sota l’impuls d’un tercer estat (burgesia i poble) en ascens i amb voluntat de no desaprofitar l’ocasió per a la llibertat i la igualtat, es convertiren, per la força d’aquesta voluntat popular i a desgrat del mateix monarca inicialment reformador, en Assemblea nacional primer (17 de juny) i, tot seguit del Jurament del Trinquet –Jeu de Paume– (20 de juny), en Assemblea nacional constituent (9 juliol). I tots aquests fets són a la base de la derogació radical, ara sense consens ni pacte, de tots els privilegis d’origen “natural” o d’origen “diví” (4 d’agost), i de tot els esdeveniments posteriors que havien de segellar definitivament l’Antic règim i l’edat moderna.
A Espanya, aquell tipus de tossuderia al marge o a contracorrent de la lògica de la realitat i ignorant de la història, campa actualment més que mai. I si aquest numantinisme és comprensible quan prové dels predicadors apocalíptics, malintencionats i tergiversadors d’alguns mitjans i institucions seculars interessats a marcar el pas d’una dreta que, segons ells, hauria de tesar la llinya afluixada, de poc grat i per força, durant la transició, en el cas de polítics com Rajoy, ZP, Guerra, etc, l’enroc no és comprensible ni tolerable ni respectable. Perquè les opinions d’uns sobre les llengües minoritzades i els estatuts d’autonomia o les actituds d’altres en el finançament, els traspassos competencials i el compliment de l’Estatut, a menys que no hi volem veure la mateixa mala fe que en aquells manipuladors sota pal·li, només poden ser atribuïdes a miopia, ignorància, desconeixement, incapacitat o irresponsabilitat. I si les vicissituds de la història casolana no són prou significatives dels perills consubstancials de l’immobilisme impertèrrit, l’origen puntual de la Revolució francesa podria ser un bon exemple a retenir. No pas per témer cap revolta des de Catalunya, que, d’altra banda, ha perdut en totes les rebel·lions en què ha participat, sinó per pensar que una Catalunya excessivament baquetejada i frustrada, a causa de la llengua, la cultura, l’esport, l’ensenyament, l’Estatut, el finançament, els Papers de Salamanca, la TV3 al País Valencià, l’aeroport del Prat de Llobregat, els trens de rodalies, la sanitat, l’educació, les obres d’art del Museu de Lleida, els boicots comercials, etc, pot ser un bon motiu per a grans desafeccions polítiques i electorals. Difícilment hom pot esperar grans canvis sociopolítics, inclosa la independència del país, sense una majoria nacional important i, encara menys en un país on l’exèrcit és el garant constitucional i tradicional de la unitat, sense la complicitat dels sectors més democràtics de l’estat. I, ara per ara, declaracions i actituds desafortunades de determinats polítics nostrats i el mimetisme eixorc respecte d’altres indrets palesen, ans al contrari, ben poca voluntat i capacitat de seducció en aquest sentit democratitzador de l’estat.
Tot i que ningú ha superat el ridícul dels estoics a l’hora d’atribuir finalitats externes als éssers, fins al punt que arribaren, per exemple, a atribuir als ratolins la funció d’obligar els humans al bon ordre domèstic o a les puces la de despertar-nos d’un son massa llarg, hom pot pensar que a molts polítics espanyols, vistos els anfractuosos i infructuosos trenta anys d’absència de pedagogia per a la comprensió i la convivència de la pluralitat des de l’estat i les seves polítiques educatives, informatives, culturals, lingüístiques, etc, ja els va bé de mantenir Catalunya com el ninot de cops de tómboles i fires, a major glòria i benefici dels rèdits electorals Espanyes enllà, cada cop més, vistes les circumstàncies, l’única España possible. Si més no, l’habilitat amb què polítics espanyols de totes les tendències han sabut passar de l’estat unitari espanyol com a problema a la Catalunya com a nosa i destorb permanentment en discussió així ho palesa. En fi, quan algú s’acostuma a voler veure un problema allà on no n’hi hauria d’haver cap, té dues alternatives: o crear-lo o pensar que el problema és ell. I la darrera no és pas la més fàcil!
Qui ho sap, potser ha arribat el moment que la premsa del país comenci d’anomenar les coses pel seu nom _com, altrament, fa la premsa d’allà_ i cercar els veritables nacionalistes més entre aquells polítics o no de l’estat que es valen de tot _política, esport, educació, economia, premsa, religió, etc_ per mantenir i privilegiar la construcció de la seva nació en detriment de totes les altres, que no pas entre els qui s’han servit del nacionalisme per fer passar interessos particulars com a interès general o els qui aspiren a la igualtat entre les nacions de l’estat espanyol. I no es tracta pas d’una simple qüestió de noms. Potser no trobem, sovint, més nacionalisme en molts anacionalistes de saló amb un estat uninacional a l’avantsala i a la reraguarda que no pas en molts nacionalistes accidentals de qualsevol nació “secreta”, com anomenava les nacions europees no reconegudes l’Ulisses (1976) dirigit pel matemàtic i pedagog italià Lucio Lombardo Radice? En fi, ens convé, des d'aquí, dir la realitat, ni que sigui per esmorteir el fracàs, no pas del tripartit, sinó de tota la classe política catalana, segons com es descabdelli el nou finançament!
Ara farà uns dos-cents vint anys de l’inici de la Revolució francesa (1789-1799), aquella transformació políticosocial que, amb el trencament dels marges estrets de la societat estamental i l’enderrocament de l’Antic règim, és a l‘origen del món contemporani d’avui fonamentat, sobretot, en drets i llibertats formals. Són molts els factors i moltes les causes que els historiadors han reportat i estudiat com a desencadenants d’aquell gran esdeveniment. Més enllà, però, de totes les determinacions, acostuma a haver-hi, a l’inici dels grans esdeveniments històrics, un fet puntual o un conjunt de fets puntuals com a excusa, una guspira que encén, en el cor i el cap dels homes i de les dones que n’han de ser protagonistes, tots aquells condicionants que els contradiuen i els contrarien. A la França prerevolucionària hom ha trobat l’espurna d’aquell descabdellament en el tancament dels instal·lats (noblesa i alt clergat) a fer concessions moderades –consensuades i pactades– en els seus privilegis davant dels diversos intents de reforma fiscal impulsats per una monarquia absoluta amb un país i una hisenda en fallida. Es tracta d’allò que la historiografia anomena la Revolta dels privilegiats (1787-1788), una negativa o oposició, més que no pas una rebel·lió, de les classes aristocràtiques feudals exemptes de pagar impostos a acceptar alguna mena d’imposició fiscal, conseqüència de la qual foren la desafecció de la majoria social que sostenia un règim fet a mida d’una minoria privilegiada que se’n servia i el moviment revolucionari. A grans trets cronològics, l’egoisme i la gasiveria de l’Assemblea dels notables (22 de febrer-25 de maig de 1787 i 5 d’octubre-12 de desembre de 1788) comportaren la convocatòria d’uns Estats generals (5 de maig de 1789), els quals, sota l’impuls d’un tercer estat (burgesia i poble) en ascens i amb voluntat de no desaprofitar l’ocasió per a la llibertat i la igualtat, es convertiren, per la força d’aquesta voluntat popular i a desgrat del mateix monarca inicialment reformador, en Assemblea nacional primer (17 de juny) i, tot seguit del Jurament del Trinquet –Jeu de Paume– (20 de juny), en Assemblea nacional constituent (9 juliol). I tots aquests fets són a la base de la derogació radical, ara sense consens ni pacte, de tots els privilegis d’origen “natural” o d’origen “diví” (4 d’agost), i de tot els esdeveniments posteriors que havien de segellar definitivament l’Antic règim i l’edat moderna.
A Espanya, aquell tipus de tossuderia al marge o a contracorrent de la lògica de la realitat i ignorant de la història, campa actualment més que mai. I si aquest numantinisme és comprensible quan prové dels predicadors apocalíptics, malintencionats i tergiversadors d’alguns mitjans i institucions seculars interessats a marcar el pas d’una dreta que, segons ells, hauria de tesar la llinya afluixada, de poc grat i per força, durant la transició, en el cas de polítics com Rajoy, ZP, Guerra, etc, l’enroc no és comprensible ni tolerable ni respectable. Perquè les opinions d’uns sobre les llengües minoritzades i els estatuts d’autonomia o les actituds d’altres en el finançament, els traspassos competencials i el compliment de l’Estatut, a menys que no hi volem veure la mateixa mala fe que en aquells manipuladors sota pal·li, només poden ser atribuïdes a miopia, ignorància, desconeixement, incapacitat o irresponsabilitat. I si les vicissituds de la història casolana no són prou significatives dels perills consubstancials de l’immobilisme impertèrrit, l’origen puntual de la Revolució francesa podria ser un bon exemple a retenir. No pas per témer cap revolta des de Catalunya, que, d’altra banda, ha perdut en totes les rebel·lions en què ha participat, sinó per pensar que una Catalunya excessivament baquetejada i frustrada, a causa de la llengua, la cultura, l’esport, l’ensenyament, l’Estatut, el finançament, els Papers de Salamanca, la TV3 al País Valencià, l’aeroport del Prat de Llobregat, els trens de rodalies, la sanitat, l’educació, les obres d’art del Museu de Lleida, els boicots comercials, etc, pot ser un bon motiu per a grans desafeccions polítiques i electorals. Difícilment hom pot esperar grans canvis sociopolítics, inclosa la independència del país, sense una majoria nacional important i, encara menys en un país on l’exèrcit és el garant constitucional i tradicional de la unitat, sense la complicitat dels sectors més democràtics de l’estat. I, ara per ara, declaracions i actituds desafortunades de determinats polítics nostrats i el mimetisme eixorc respecte d’altres indrets palesen, ans al contrari, ben poca voluntat i capacitat de seducció en aquest sentit democratitzador de l’estat.
Tot i que ningú ha superat el ridícul dels estoics a l’hora d’atribuir finalitats externes als éssers, fins al punt que arribaren, per exemple, a atribuir als ratolins la funció d’obligar els humans al bon ordre domèstic o a les puces la de despertar-nos d’un son massa llarg, hom pot pensar que a molts polítics espanyols, vistos els anfractuosos i infructuosos trenta anys d’absència de pedagogia per a la comprensió i la convivència de la pluralitat des de l’estat i les seves polítiques educatives, informatives, culturals, lingüístiques, etc, ja els va bé de mantenir Catalunya com el ninot de cops de tómboles i fires, a major glòria i benefici dels rèdits electorals Espanyes enllà, cada cop més, vistes les circumstàncies, l’única España possible. Si més no, l’habilitat amb què polítics espanyols de totes les tendències han sabut passar de l’estat unitari espanyol com a problema a la Catalunya com a nosa i destorb permanentment en discussió així ho palesa. En fi, quan algú s’acostuma a voler veure un problema allà on no n’hi hauria d’haver cap, té dues alternatives: o crear-lo o pensar que el problema és ell. I la darrera no és pas la més fàcil!
Qui ho sap, potser ha arribat el moment que la premsa del país comenci d’anomenar les coses pel seu nom _com, altrament, fa la premsa d’allà_ i cercar els veritables nacionalistes més entre aquells polítics o no de l’estat que es valen de tot _política, esport, educació, economia, premsa, religió, etc_ per mantenir i privilegiar la construcció de la seva nació en detriment de totes les altres, que no pas entre els qui s’han servit del nacionalisme per fer passar interessos particulars com a interès general o els qui aspiren a la igualtat entre les nacions de l’estat espanyol. I no es tracta pas d’una simple qüestió de noms. Potser no trobem, sovint, més nacionalisme en molts anacionalistes de saló amb un estat uninacional a l’avantsala i a la reraguarda que no pas en molts nacionalistes accidentals de qualsevol nació “secreta”, com anomenava les nacions europees no reconegudes l’Ulisses (1976) dirigit pel matemàtic i pedagog italià Lucio Lombardo Radice? En fi, ens convé, des d'aquí, dir la realitat, ni que sigui per esmorteir el fracàs, no pas del tripartit, sinó de tota la classe política catalana, segons com es descabdelli el nou finançament!
.jpg)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada