dimecres, 30 de desembre del 2009

Postals laiques sense drets d'autor









dilluns, 28 de desembre del 2009

Una Rosa Díez per a l’independentisme? Un Berlusconi per al país?

Identitats que maten

Vista la segona jornada de consultes populars després de la solitària d’Arenys de Munt, tot fa pensar que l’independentisme aconseguirà trobar abans dues o tres Rosa Díez per al seu lideratge que no pas l’aglutinació i la coordinació del vot independentista en una nova i única candidatura que no hagi de competir amb una altra i potser encara una altra i una altra.
Perquè no ens hem pas equivocat sobre allò que hi havia darrera tanta consulta falsament popular, tanta cridòria _més en els mitjans de comunicació, alguns infidel reflex del país real, que no pas en la societat domèstica_ i tant de personatge llançant-se a la piscina, alguns reiteradament repetitius, com a personatges i com a aspirants als cent metres lliures (Cardús, Alexandre, Carretero), d’altres de primerencs o neòfits i, potser per això, excessivament espitosos i ambiciosos (Laporta, Mora).
No hi ha dubte que tot plegat es tractava d’una gran fugida endavant per avançar en objectius molt diversos i escassament compartits: posar contra les cordes CiU i ERC, foguejar noves i velles figures, recompondre el mapa independentista, i en la finalitat, força més soterrada i inconfessable, de treure les esquerres del govern amb la supeditació de l’eix social a l’eix nacional, si cal amb un Berlusconi casolà.
Tot ben legítim i honorable en societats democràtiques on és costum confondre política amb electoralisme o competència electoral, si no fos pel tema escollit i per la mostra de població convocada. Aquest cop ni escolarització o sanitat públiques o privades, ni dret al treball o a l’habitatge, sinó la nació i el seu autogovern a tot drap i estesos, és a dir, nacionalisme i, aquest cop, independència ras i curt al centre del debat. I, en aquest cas, la sacsejada havia de comprometre tot Catalunya: amb majors de setze anys i immigració inclosos, perquè encara que no es mereixin un referèndum per incloure’ls en la categoria real de ciutadans amb drets polítics hom els reconeix la categorització virtual de catalans emprenyats. Res a dir, si tenim present que la llibertat permet i ha de permetre indrets on el menjar s’acosta més a la categoria de fum que a la de vianda!
Però com que es tracta de fer correspondre el país majoritari i real al país minoritari i imaginat per alguns, d’aquí a les eleccions, les de veritat, ja hi tornarem, potser no tant en les grans ciutats _que ara ja no convenen_, però sí en petites i mitjanes poblacions on podrem continuar celebrant que iaios i iaies puguin morir amb els deures patriòtics acomplerts, mentre el jovent estudiantil d’instituts i universitats es deixa de romanços virtuals. Tota una lliçó que caldrà seguir amb atenció, per al futur del país.
Perquè de moment, la sacsejada ha comportat, pel seu caràcter no vinculant entre d’altres coses, un mirall escassament fidel del vot independentista, perquè ni han anat a votar tots els independentistes, ni tothom qui ha anat a votar votarà independentista en l’electoralisme quotidià. Això sí, el país imaginat i somiat se’ns ha mostrat, amb tota cruesa, molt més petit i estret que el real a totes les forces polítiques, les d’aquí i les d’allà. És a dir, tornem a tenir el mapa polític recompost, provisionalment recompost _perquè tot i les permanències i les estabilitats de llarga durada, no es pot obviar el dinamisme inherent de totes les societats, tant en els seus àmbits estructurals com en els superestructurals_, però possiblement amb la hibernació de determinats llasts gestuals excessivament escorats cap a la irrealitat per part de les forces centrals del sistema de partits, que havien pensat en una excessiva determinació de l’eix nacional en el sistema electoral.
En qualsevol cas, molt més que el vot de signe contrari, és el nacionalisme independentista qui ha ensenyat el llautó, això és, les seves febleses. I si per la mentalitat dels espaÑolíssims això no té cap mena de significació que els pugui portar a la moderació, segurament haurà obert força més els ulls dels espanyols amb qui s’haurà de negociar el desenvolupament de l’Estatut. I, vistos els focs d’encenalls independentistes i la interessada confusió espanyola entre catalanisme i independentisme, no pas en sentit favorable cap a Catalunya. I així seguint!

divendres, 25 de desembre del 2009

Adorno I: Un món de petites llums, una petita llum plena de móns


“No comença amb Adam i Eva, sinó amb allò de què vol parlar; diu allò que se li acut sobre el tema i talla allà on creu que ha arribat al final, i no on ja no hi ha res més a dir: és així que se situa entre les “diversions”. Els seus conceptes no es construeixen a partir de res de primer ni s'hi arrodoneixen en res d’últim. Les seves interpretacions no hi són corroborades i mesurades filològicament, sinó que són per principi hiperinterpretacions...” (Theodor Adorno: L’assaig com a forma, Editorial Publicacions Universitat de València, 2004, pp 15-16).

L’assaig és, segons Adorno, “més dialèctic que la dialèctica quan aquesta s’exposa a si mateixa” (p 49). Difícilment, doncs, pot contemplar i atenir-se a nocions que la metafísica considera universals, estables i immutables.
L’assaig no necessita partir de cap genealogia, ni d’antecedents pròxims o llunyans, ni de punts de vista sorgits de la teoria (raó del fracàs del Lukács madur), ni d’opinions prefixades, sinó que descabdella el seu discurs a la manera d’un nen amb la seva joguina: parteix de la presència i observació de l’objecte concret, del que “altres han fet ja” (p 15), de la joguina, per abocar-hi, directament i immediatament, experimentació i manipulació, sense cap ordre universal amb un principi primer i amb una finalitat última, perquè la seva intenció és la de rebregar l’objecte i descobrir-hi la trama densa i complexa de la seva composició. No és “creació a partir del no-res” (p 15), ni s’ajusta a l’obtenció, prefixada i finalista, d’alguna cosa definitiva, acabada, resolta.
Contrari al mètode tradicional, l’assaig no pretén reduir la cosa a una altra cosa, a manera de recerca d’orígens, sinó que vol aprofundir en la cosa mateixa, que no és ni donada ni primigènia, en allò que s’amaga darrera els seus conceptes.
Contra les pretensions de la ciència, els conceptes són indefinits, per això, a partir del seu condicionament pel llenguatge del qual formen part, l’assaig en provoca la integració i la interrelació recíproques en el mateix procés de l’experiència intel·lectual, el qual no avança pas unidireccionalment: els diversos moments es teixeixen plegats com en un tapís, la densitat de la malla conceptual del qual palesa la fecunditat del pensament. Per això, l’assaig no és bastida ni construcció, sinó un camp de forces la configuració del qual és donada per la cristal·lització dels elements pel seu moviment a mode de camp de forces.
Per l’assaig no hi ha una separació entre totalitat primera i elements finals, sinó interacció i desenvolupament constant de l’objecte que els sobreviu i que és pensat des de bon començament, precisament amb tota la complexitat que la ciència acostuma d’amagar de la realitat antagonista i fragmentada amb les simplificacions, els falsejaments i les matisacions.
Per tal com res humà és creació, l’assaig defuig les idees de creació, de deducció d’un principi, de totalitat omnicomprensiva i abastable, de desenvolupament a partir de formulacions prèvies. Per l’assaig, ni la totalitat és principi ni els elements són final, sinó interacció d’ambdós en el pensament, que va del més complex al més fàcil amb l’objectiu de no ajornar el pensar.
L’assaig és un pensar contra el general, l’universal, l’essencial, el durador o l’originari: no té origen, genealogia, antecedent, finalitat, objectiu, conseqüent, sinó curs, transcurs i discurs, desenvolupament amb avanços i regressos per entre els conceptes per tal de fer llum als objectes, que sempre hi són.

divendres, 18 de desembre del 2009

Postaleta solidària i secularitzada






dimecres, 16 de desembre del 2009

Les idees es deslliguen fàcilment de les coses que les han fet possibles



La ideologia alemanya és un text escrit conjuntament per Marx i Engels durant els anys 1845-1846, és a dir, un text de joventut (tenien vint-i-set i vint-i-cinc anys, respectivament) o del Marx filosòfic o humanista, segons el tall proposat per Manuel Sacristán, que per problemes editorials no fou publicat.
No fou fins l’any 1932 que fou publicat aquest text on s’exposen gairebé per primer cop els principis del materialisme històric. Aquest llibre fou comentat de la següent manera pel mateix Marx: “De bona gana vam abandonar el manuscrit a la crítica rosegadora de les rates, sobretot pel fet que ja havíem assolit l’objectiu principal, és a dir, veure-hi clar nosaltres mateixos” (Karl Marx: Pròleg a Per a la crítica de l’economia política, 1859), i romangué inèdit fins l’any 1932, amb el marxisme ja adotzenat pels socialdemòcrates alemanys que havien custodiat, i en algun cas manipulat (Berstein), els manuscrits de Marx o ja esclerotitzat pels stalinistes soviètics que n’havien fet una doctrina, força allunyada, d’altra banda, dels primers escrits de joventut.
Els autors hi afirmaven, per exemple: “El comunisme no és per a nosaltres ni un estat que calgui crear, ni un ideal sobre el qual haurà de reglamentar-se la realitat. Nosaltres anomenem comunisme el moviment real que aboleix l'estat actual. Les condicions d'aquest moviment són resultants de premisses existents en l'actualitat” (Karl Marx i Friedrich Engels: La ideologia alemanya, 1845-1846).
Paradoxalment però, tot i que La ideologia alemanya no fou el primer text ni de Marx ni d’Engels, fou un dels primers textos marxistes, si no el primer: evolució i historicitat de les diferents societats humanes, mode de producció, relació entre base i superestructura, forces productives, relacions de producció, ideologia, etc, són alguns dels nous conceptes _noves eines_ que els permeten d’analitzar i explicar la societat, que fins llavors només havia pogut ser denunciada des de punts de vista morals. Perquè
“Els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món de diferents maneres; el que cal és transformar-lo” (Marx: tesi XI, de Tesis sobre Feuerbach, 1845, publicat _amb algun retoc_ per primer cop per Engels el 1888 com a Apèndix de la seva obra Ludwig Feuerbach i la fi de la fiolosofia clàssica alemanya, 1886).
En el fragment sobre les representacions ideològiques, ens proposa la relació o la connexió directa i íntima entre infraestructura (producció material) i superestructura (estructures social, jurídico-política i ideològica), en el sentit que les estructures socials i estatals sorgeixen dels processos vitals dels individus en una societat concreta: de la producció material en unes condicions determinades i al marge de la seva voluntat. Els elements superestructurals (idees, pensaments, art, religions, política, dret, moral, filosofia, etc), malgrat la seva pròpia autonomia, conserven aquesta relació directa amb la vida real, raó per la qual Marx proposa partir de la vida material dels homes d’una societat per tal d’arribar a descobrir l’origen i l’explicació del desenvolupament de la superestructura sense la influència de les imaginacions o il·lusions que se’n fan les mateixes persones. Per exemple, malgrat la relativa autonomia amb què en algun aspecte formal segurament s’ha pogut desenvolupar el dret mercantil, aquest només pot sorgir a partir del comerç i del seu desenvolupament i de la seva universalització, raó per la qual cal partir d’aquesta activitat humana concreta per explicar les formulacions actuals del dret mercantil amb les seves limitacions o les seves mancances.
Es tracta d’un d’aquells textos clàssics que, a causa de l’èmfasi amb què els autors pretenien desmarcar-se de l’idealisme hegelià hegemònic, per al qual el progrés humà era fruit dels desenvolupament de la idea i de l’estat que representava la idea, potser més s’ha utilitzat per simplificar el determinisme marxià. En aquest sentit, però, tant Marx com Engels no s’estan de recordar, en més d’alguna ocasió, la relativa autonomia de la superestructura (política, filosofia, art), amb lleis pròpies de funcionament i de desenvolupament, en relació a la infrastructura (forces productives, relacions de producció), sobre la qual, a més, pot exercir alguna influència: el mateix Marx diferencià el seu materialisme del materialisme mecanicista en les Tesis sobre Feuerbach de 1845 i Friedrich Engels hagué de precisar la relació dialèctica entre estructura i superestructura en una Carta a Joseph Bloch (21 de setembre de 1890).
Cal remarcar que ens trobem davant de les primeres formulacions del que s’anomenaria força més endavant materialisme històric, i que la voluntat de trencar amb l’idealisme de Hegel _no així amb la seva dialèctica que explica el procés i el canvi_ i amb l’esquerra hegeliana representada per David F. Strauss, Bruno Bauer, Ludwig Feuerbach i Max Stirner, potser va comportar en aquestes formulacions inicials un accent excessiu i mecànic en sentit contrari. Obres posteriors del mateix Marx, com El divuit brumari de Lluís Bonaparte o La guerra civil a França, representarien una aplicació pràctica força més suggestiva d’aquesta formulació primerenca. D’altra banda, un determinisme absolut i unidireccional de la base econòmica faria ben poc comprensible la seva aposta per l’activisme i la transformació del món, objectes de la seva recerca teòrica, de la seva de denúncia del capitalisme i del seu compromís amb la classe obrera, palesats en la seva obra magna, El Capital.
Si bé no podem llegir cap filòsof o pensador sense tenir presents el temps i l’època en què van sorgir les seves reflexions, la complexitat de Marx, filòsof i activista polític alhora, per tant amb un pensament fruit d’una època i amb una proposta política, ha fet, i fa encara, que sovint es caigui en l’error de llegir-lo només en clau de present i futur. Al marge, però, dels aspectes de la seva obra que poden portar a més d’un lector, ingènuament o intencionadament, a entretenir-se sobre el fracàs o l’èxit de la seva “futurologia” o sobre allò que hom podria transposar directament al present o futur, hi ha un fet per a mi remarcable. Per sota d’aquest pragmatisme o utilitarisme, en tota l’obra de Marx, i per tant també en La ideologia alemanya, despunten elements d’un pensament universal, en el sentit de la seva vigència més enllà de la realitat de la qual va brollar. En destacaria cinc: la centralitat de la persona i el seu caràcter social i històric, com a subjectes i objectes en qualsevol camp d’investigació i en qualsevol àmbit d’activitat; la importància de l’activitat per al coneixement i transformació de la realitat, que ha tingut traducció, per exemple en el camp de la pedagogia, en molts mètodes de la recerca i la descoberta; la complexitat del real, amb la distinció entre el món de l’aparença amb què ens trobem com a observadors passius i el món del concret que podem trobar com a recercadors intencionats; l’absència de realitats, materials i intel·lectuals, estructurals i superestructurals, com a veritats absolutes, eternes i universals, és a dir, anhistòriques, i el compromís polític a favor dels més febles. Són potser aquests mateixos elements (persona social, praxis, dubte, historicitat, política) els que han permès al pensament de Marx de sobreviure després de l’esclerosi doctrinària causada per diversos “marxismes” posteriors i de l’artilleria intel·lectual i material amb què Marx i aquests marxismes han estat presentats com una correspondència necessària, finalista i predeterminada. Perquè, tant com es pot afirmar des d’alguns sectors que els marxismes posteriors es troben ja en Marx, també es pot afirmar que la crítica, i per tant la superació, d’aquests mateixos marxismes també s’hi troba.
Posats a analitzar, dubtar, separar aparença i realitat, historitzar societats i pensaments, i a lluitar políticament al costat dels exclosos i dels desheretats, des d’algun marxisme, potser més marxià, no sols s’ha pogut explicar i qüestionar d’altres marxismes, potser menys marxians, sinó que s’ha permès també posar en relleu allò que universalitza encara avui Marx i que el fa útil, per tant, per al present i el futur. Perquè el marxisme també ens apareix com una superestructura que neix, viu i es desenvolupa en funció de les condicions històriques de les quals forma part.
Aquesta vigència explica perquè els cartells que en Pere de Lluena engomava pels barris barcelonins eren tot seguit desclavats curosament, i, amb tota seguretat, no pas per valedors de l'ordre burgès.

PD: Entre nosaltres, jo també conservo un cartell (100x70 aprox) d'aquests, un magnífic regal de la Maite de Lluena.

dilluns, 14 de desembre del 2009

Doncs per mi no és collonut que no sigui constitucional, perquè em nego a formar part del “cuanto peor mejor”


Aquí no és pas diferent d’enlloc, i els partits necessiten, després de llargs períodes d’entotsolament i d’autoflagel·lació, moments d’eufòria i d’enaltiment per tal de palesar la seva existència i, en alguns casos, la seva necessitat, i d’intentar una acumulació de forces que els permeti resituar-se millor en el mapa electoral més proper.
En èpoques difícils això es feia a redós dels moviments socials i dels sindicats, amb participació dels partits en les assemblees, les vagues i les protestes que pretenien de millorar la quotidianitat domèstica d’un sector social, sinó de tota la societat. Eren els llocs comuns on les esquerres _les dretes sempre s’han fet de manera diferent_ naixien, s’organitzaven i readaptaven les seves teories d’acord als ensenyaments de la pràctica, i ho feien perquè sí, sense necessitat de justificar la seva presència amb la voluntat de participació o de decisió de la gent anònima.
I el 13-D _com les diades que la seguiran fins a les properes eleccions_ no és gaire diferent d’això: una jornada de reagrupament de forces de determinats partits i de determinats personatges, més amb l’objectiu d’articular el canvi de majories al Parlament en les properes eleccions que no pas d’aconseguir realment els objectius sobre els quals una important majoria de gent pensa que va a votar. I atenent als partits i als personatges que pretenen de pescar en el riu d’aquestes jornades, sens dubte que són més apropiades consultes de caire més emotiu com la plantejada que no pas d’altres de molt més pràctiques _si més no per a la butxaca d’uns i altres_ com podrien ser les següents: “Esteu d’acord que s’abaixi la imposició directa (per la qual tothom contribueix en funció del que guanya) alhora que s’apugi la imposició indirecta (per la qual tothom contribueix igual)?“ o “Esteu d’acord que una part dels vostres impostos es destini a sufragar les despeses de la sanitat i les escoles privades en lloc de les públiques?”, entre moltes d’altres que provarien que allò d’esquerres i de dretes no està pas tan caducat com voldrien alguns acèrrims valedors de les consultes d’aquestes diades.
En democràcia, però, tot pot ser ben legítim i ben respectable, igualment com poder descriure-ho sense que ningú en surti esquitxat de menysprear països més imaginats que reals o causes alienes que aquests mateixos partits no s’atrevirien a portar, si més no de moment i a pit descobert, ni al Parlament del país ni en els seus programes electorals.
Res no es fa, però, sense intenció, ni tampoc sense conseqüències, encara que algunes d’aquestes puguin ser ben involuntàries. I entre les possibles conseqüències negatives _d’altres prou que formulen les positives_ de les anomenades consultes sobiranistes, cal retenir-ne sobretot dues: la munició que s’atorga continuadament als sectors més reaccionaris de l’estat per consolidar-se definitivament i per justificar la recollida de la llinya afluixada en el pacte constitucional de la transició, i el perill de trencar allò que, precisament, ens ha permès d’avançar en l’autogovern en tots els sentits, malgrat molts entrebancs, i que es troba reflectit en aquell vell eslògan d’encuny candelià de “Catalunya, un sol poble”.
Votant o passant de votar en aquestes jornades, que el seny que han perdut molts d’allà, no el perdem, ara, la gran majoria dels d’aquí, perquè ambdues conseqüències, si es donessin conjuntament, podrien convertir-se en irreversibles i fer de Catalunya una simple comunitat autònoma a cavall de les sortides de to d’un berlusconi casolà i d’una tutela exterior per sempre més! Aquí i allà, aquesta opció arreplegaria força consensos de seguit, molts més que els que han ensenyat les cartes.