divendres, 25 de desembre de 2009

Adorno I: Un món de petites llums, una petita llum plena de móns


“No comença amb Adam i Eva, sinó amb allò de què vol parlar; diu allò que se li acut sobre el tema i talla allà on creu que ha arribat al final, i no on ja no hi ha res més a dir: és així que se situa entre les “diversions”. Els seus conceptes no es construeixen a partir de res de primer ni s'hi arrodoneixen en res d’últim. Les seves interpretacions no hi són corroborades i mesurades filològicament, sinó que són per principi hiperinterpretacions...” (Theodor Adorno: L’assaig com a forma, Editorial Publicacions Universitat de València, 2004, pp 15-16).

L’assaig és, segons Adorno, “més dialèctic que la dialèctica quan aquesta s’exposa a si mateixa” (p 49). Difícilment, doncs, pot contemplar i atenir-se a nocions que la metafísica considera universals, estables i immutables.
L’assaig no necessita partir de cap genealogia, ni d’antecedents pròxims o llunyans, ni de punts de vista sorgits de la teoria (raó del fracàs del Lukács madur), ni d’opinions prefixades, sinó que descabdella el seu discurs a la manera d’un nen amb la seva joguina: parteix de la presència i observació de l’objecte concret, del que “altres han fet ja” (p 15), de la joguina, per abocar-hi, directament i immediatament, experimentació i manipulació, sense cap ordre universal amb un principi primer i amb una finalitat última, perquè la seva intenció és la de rebregar l’objecte i descobrir-hi la trama densa i complexa de la seva composició. No és “creació a partir del no-res” (p 15), ni s’ajusta a l’obtenció, prefixada i finalista, d’alguna cosa definitiva, acabada, resolta.
Contrari al mètode tradicional, l’assaig no pretén reduir la cosa a una altra cosa, a manera de recerca d’orígens, sinó que vol aprofundir en la cosa mateixa, que no és ni donada ni primigènia, en allò que s’amaga darrera els seus conceptes.
Contra les pretensions de la ciència, els conceptes són indefinits, per això, a partir del seu condicionament pel llenguatge del qual formen part, l’assaig en provoca la integració i la interrelació recíproques en el mateix procés de l’experiència intel·lectual, el qual no avança pas unidireccionalment: els diversos moments es teixeixen plegats com en un tapís, la densitat de la malla conceptual del qual palesa la fecunditat del pensament. Per això, l’assaig no és bastida ni construcció, sinó un camp de forces la configuració del qual és donada per la cristal·lització dels elements pel seu moviment a mode de camp de forces.
Per l’assaig no hi ha una separació entre totalitat primera i elements finals, sinó interacció i desenvolupament constant de l’objecte que els sobreviu i que és pensat des de bon començament, precisament amb tota la complexitat que la ciència acostuma d’amagar de la realitat antagonista i fragmentada amb les simplificacions, els falsejaments i les matisacions.
Per tal com res humà és creació, l’assaig defuig les idees de creació, de deducció d’un principi, de totalitat omnicomprensiva i abastable, de desenvolupament a partir de formulacions prèvies. Per l’assaig, ni la totalitat és principi ni els elements són final, sinó interacció d’ambdós en el pensament, que va del més complex al més fàcil amb l’objectiu de no ajornar el pensar.
L’assaig és un pensar contra el general, l’universal, l’essencial, el durador o l’originari: no té origen, genealogia, antecedent, finalitat, objectiu, conseqüent, sinó curs, transcurs i discurs, desenvolupament amb avanços i regressos per entre els conceptes per tal de fer llum als objectes, que sempre hi són.