dilluns, 14 de desembre de 2009

Doncs per mi no és collonut que no sigui constitucional, perquè em nego a formar part del “cuanto peor mejor”


Aquí no és pas diferent d’enlloc, i els partits necessiten, després de llargs períodes d’entotsolament i d’autoflagel·lació, moments d’eufòria i d’enaltiment per tal de palesar la seva existència i, en alguns casos, la seva necessitat, i d’intentar una acumulació de forces que els permeti resituar-se millor en el mapa electoral més proper.
En èpoques difícils això es feia a redós dels moviments socials i dels sindicats, amb participació dels partits en les assemblees, les vagues i les protestes que pretenien de millorar la quotidianitat domèstica d’un sector social, sinó de tota la societat. Eren els llocs comuns on les esquerres _les dretes sempre s’han fet de manera diferent_ naixien, s’organitzaven i readaptaven les seves teories d’acord als ensenyaments de la pràctica, i ho feien perquè sí, sense necessitat de justificar la seva presència amb la voluntat de participació o de decisió de la gent anònima.
I el 13-D _com les diades que la seguiran fins a les properes eleccions_ no és gaire diferent d’això: una jornada de reagrupament de forces de determinats partits i de determinats personatges, més amb l’objectiu d’articular el canvi de majories al Parlament en les properes eleccions que no pas d’aconseguir realment els objectius sobre els quals una important majoria de gent pensa que va a votar. I atenent als partits i als personatges que pretenen de pescar en el riu d’aquestes jornades, sens dubte que són més apropiades consultes de caire més emotiu com la plantejada que no pas d’altres de molt més pràctiques _si més no per a la butxaca d’uns i altres_ com podrien ser les següents: “Esteu d’acord que s’abaixi la imposició directa (per la qual tothom contribueix en funció del que guanya) alhora que s’apugi la imposició indirecta (per la qual tothom contribueix igual)?“ o “Esteu d’acord que una part dels vostres impostos es destini a sufragar les despeses de la sanitat i les escoles privades en lloc de les públiques?”, entre moltes d’altres que provarien que allò d’esquerres i de dretes no està pas tan caducat com voldrien alguns acèrrims valedors de les consultes d’aquestes diades.
En democràcia, però, tot pot ser ben legítim i ben respectable, igualment com poder descriure-ho sense que ningú en surti esquitxat de menysprear països més imaginats que reals o causes alienes que aquests mateixos partits no s’atrevirien a portar, si més no de moment i a pit descobert, ni al Parlament del país ni en els seus programes electorals.
Res no es fa, però, sense intenció, ni tampoc sense conseqüències, encara que algunes d’aquestes puguin ser ben involuntàries. I entre les possibles conseqüències negatives _d’altres prou que formulen les positives_ de les anomenades consultes sobiranistes, cal retenir-ne sobretot dues: la munició que s’atorga continuadament als sectors més reaccionaris de l’estat per consolidar-se definitivament i per justificar la recollida de la llinya afluixada en el pacte constitucional de la transició, i el perill de trencar allò que, precisament, ens ha permès d’avançar en l’autogovern en tots els sentits, malgrat molts entrebancs, i que es troba reflectit en aquell vell eslògan d’encuny candelià de “Catalunya, un sol poble”.
Votant o passant de votar en aquestes jornades, que el seny que han perdut molts d’allà, no el perdem, ara, la gran majoria dels d’aquí, perquè ambdues conseqüències, si es donessin conjuntament, podrien convertir-se en irreversibles i fer de Catalunya una simple comunitat autònoma a cavall de les sortides de to d’un berlusconi casolà i d’una tutela exterior per sempre més! Aquí i allà, aquesta opció arreplegaria força consensos de seguit, molts més que els que han ensenyat les cartes.