dimecres, 16 de desembre de 2009

Les idees es deslliguen fàcilment de les coses que les han fet possibles



La ideologia alemanya és un text escrit conjuntament per Marx i Engels durant els anys 1845-1846, és a dir, un text de joventut (tenien vint-i-set i vint-i-cinc anys, respectivament) o del Marx filosòfic o humanista, segons el tall proposat per Manuel Sacristán, que per problemes editorials no fou publicat.
No fou fins l’any 1932 que fou publicat aquest text on s’exposen gairebé per primer cop els principis del materialisme històric. Aquest llibre fou comentat de la següent manera pel mateix Marx: “De bona gana vam abandonar el manuscrit a la crítica rosegadora de les rates, sobretot pel fet que ja havíem assolit l’objectiu principal, és a dir, veure-hi clar nosaltres mateixos” (Karl Marx: Pròleg a Per a la crítica de l’economia política, 1859), i romangué inèdit fins l’any 1932, amb el marxisme ja adotzenat pels socialdemòcrates alemanys que havien custodiat, i en algun cas manipulat (Berstein), els manuscrits de Marx o ja esclerotitzat pels stalinistes soviètics que n’havien fet una doctrina, força allunyada, d’altra banda, dels primers escrits de joventut.
Els autors hi afirmaven, per exemple: “El comunisme no és per a nosaltres ni un estat que calgui crear, ni un ideal sobre el qual haurà de reglamentar-se la realitat. Nosaltres anomenem comunisme el moviment real que aboleix l'estat actual. Les condicions d'aquest moviment són resultants de premisses existents en l'actualitat” (Karl Marx i Friedrich Engels: La ideologia alemanya, 1845-1846).
Paradoxalment però, tot i que La ideologia alemanya no fou el primer text ni de Marx ni d’Engels, fou un dels primers textos marxistes, si no el primer: evolució i historicitat de les diferents societats humanes, mode de producció, relació entre base i superestructura, forces productives, relacions de producció, ideologia, etc, són alguns dels nous conceptes _noves eines_ que els permeten d’analitzar i explicar la societat, que fins llavors només havia pogut ser denunciada des de punts de vista morals. Perquè
“Els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món de diferents maneres; el que cal és transformar-lo” (Marx: tesi XI, de Tesis sobre Feuerbach, 1845, publicat _amb algun retoc_ per primer cop per Engels el 1888 com a Apèndix de la seva obra Ludwig Feuerbach i la fi de la fiolosofia clàssica alemanya, 1886).
En el fragment sobre les representacions ideològiques, ens proposa la relació o la connexió directa i íntima entre infraestructura (producció material) i superestructura (estructures social, jurídico-política i ideològica), en el sentit que les estructures socials i estatals sorgeixen dels processos vitals dels individus en una societat concreta: de la producció material en unes condicions determinades i al marge de la seva voluntat. Els elements superestructurals (idees, pensaments, art, religions, política, dret, moral, filosofia, etc), malgrat la seva pròpia autonomia, conserven aquesta relació directa amb la vida real, raó per la qual Marx proposa partir de la vida material dels homes d’una societat per tal d’arribar a descobrir l’origen i l’explicació del desenvolupament de la superestructura sense la influència de les imaginacions o il·lusions que se’n fan les mateixes persones. Per exemple, malgrat la relativa autonomia amb què en algun aspecte formal segurament s’ha pogut desenvolupar el dret mercantil, aquest només pot sorgir a partir del comerç i del seu desenvolupament i de la seva universalització, raó per la qual cal partir d’aquesta activitat humana concreta per explicar les formulacions actuals del dret mercantil amb les seves limitacions o les seves mancances.
Es tracta d’un d’aquells textos clàssics que, a causa de l’èmfasi amb què els autors pretenien desmarcar-se de l’idealisme hegelià hegemònic, per al qual el progrés humà era fruit dels desenvolupament de la idea i de l’estat que representava la idea, potser més s’ha utilitzat per simplificar el determinisme marxià. En aquest sentit, però, tant Marx com Engels no s’estan de recordar, en més d’alguna ocasió, la relativa autonomia de la superestructura (política, filosofia, art), amb lleis pròpies de funcionament i de desenvolupament, en relació a la infrastructura (forces productives, relacions de producció), sobre la qual, a més, pot exercir alguna influència: el mateix Marx diferencià el seu materialisme del materialisme mecanicista en les Tesis sobre Feuerbach de 1845 i Friedrich Engels hagué de precisar la relació dialèctica entre estructura i superestructura en una Carta a Joseph Bloch (21 de setembre de 1890).
Cal remarcar que ens trobem davant de les primeres formulacions del que s’anomenaria força més endavant materialisme històric, i que la voluntat de trencar amb l’idealisme de Hegel _no així amb la seva dialèctica que explica el procés i el canvi_ i amb l’esquerra hegeliana representada per David F. Strauss, Bruno Bauer, Ludwig Feuerbach i Max Stirner, potser va comportar en aquestes formulacions inicials un accent excessiu i mecànic en sentit contrari. Obres posteriors del mateix Marx, com El divuit brumari de Lluís Bonaparte o La guerra civil a França, representarien una aplicació pràctica força més suggestiva d’aquesta formulació primerenca. D’altra banda, un determinisme absolut i unidireccional de la base econòmica faria ben poc comprensible la seva aposta per l’activisme i la transformació del món, objectes de la seva recerca teòrica, de la seva de denúncia del capitalisme i del seu compromís amb la classe obrera, palesats en la seva obra magna, El Capital.
Si bé no podem llegir cap filòsof o pensador sense tenir presents el temps i l’època en què van sorgir les seves reflexions, la complexitat de Marx, filòsof i activista polític alhora, per tant amb un pensament fruit d’una època i amb una proposta política, ha fet, i fa encara, que sovint es caigui en l’error de llegir-lo només en clau de present i futur. Al marge, però, dels aspectes de la seva obra que poden portar a més d’un lector, ingènuament o intencionadament, a entretenir-se sobre el fracàs o l’èxit de la seva “futurologia” o sobre allò que hom podria transposar directament al present o futur, hi ha un fet per a mi remarcable. Per sota d’aquest pragmatisme o utilitarisme, en tota l’obra de Marx, i per tant també en La ideologia alemanya, despunten elements d’un pensament universal, en el sentit de la seva vigència més enllà de la realitat de la qual va brollar. En destacaria cinc: la centralitat de la persona i el seu caràcter social i històric, com a subjectes i objectes en qualsevol camp d’investigació i en qualsevol àmbit d’activitat; la importància de l’activitat per al coneixement i transformació de la realitat, que ha tingut traducció, per exemple en el camp de la pedagogia, en molts mètodes de la recerca i la descoberta; la complexitat del real, amb la distinció entre el món de l’aparença amb què ens trobem com a observadors passius i el món del concret que podem trobar com a recercadors intencionats; l’absència de realitats, materials i intel·lectuals, estructurals i superestructurals, com a veritats absolutes, eternes i universals, és a dir, anhistòriques, i el compromís polític a favor dels més febles. Són potser aquests mateixos elements (persona social, praxis, dubte, historicitat, política) els que han permès al pensament de Marx de sobreviure després de l’esclerosi doctrinària causada per diversos “marxismes” posteriors i de l’artilleria intel·lectual i material amb què Marx i aquests marxismes han estat presentats com una correspondència necessària, finalista i predeterminada. Perquè, tant com es pot afirmar des d’alguns sectors que els marxismes posteriors es troben ja en Marx, també es pot afirmar que la crítica, i per tant la superació, d’aquests mateixos marxismes també s’hi troba.
Posats a analitzar, dubtar, separar aparença i realitat, historitzar societats i pensaments, i a lluitar políticament al costat dels exclosos i dels desheretats, des d’algun marxisme, potser més marxià, no sols s’ha pogut explicar i qüestionar d’altres marxismes, potser menys marxians, sinó que s’ha permès també posar en relleu allò que universalitza encara avui Marx i que el fa útil, per tant, per al present i el futur. Perquè el marxisme també ens apareix com una superestructura que neix, viu i es desenvolupa en funció de les condicions històriques de les quals forma part.
Aquesta vigència explica perquè els cartells que en Pere de Lluena engomava pels barris barcelonins eren tot seguit desclavats curosament, i, amb tota seguretat, no pas per valedors de l'ordre burgès.

PD: Entre nosaltres, jo també conservo un cartell (100x70 aprox) d'aquests, un magnífic regal de la Maite de Lluena.