dilluns, 28 de desembre de 2009

Una Rosa Díez per a l’independentisme? Un Berlusconi per al país?

Identitats que maten

Vista la segona jornada de consultes populars després de la solitària d’Arenys de Munt, tot fa pensar que l’independentisme aconseguirà trobar abans dues o tres Rosa Díez per al seu lideratge que no pas l’aglutinació i la coordinació del vot independentista en una nova i única candidatura que no hagi de competir amb una altra i potser encara una altra i una altra.
Perquè no ens hem pas equivocat sobre allò que hi havia darrera tanta consulta falsament popular, tanta cridòria _més en els mitjans de comunicació, alguns infidel reflex del país real, que no pas en la societat domèstica_ i tant de personatge llançant-se a la piscina, alguns reiteradament repetitius, com a personatges i com a aspirants als cent metres lliures (Cardús, Alexandre, Carretero), d’altres de primerencs o neòfits i, potser per això, excessivament espitosos i ambiciosos (Laporta, Mora).
No hi ha dubte que tot plegat es tractava d’una gran fugida endavant per avançar en objectius molt diversos i escassament compartits: posar contra les cordes CiU i ERC, foguejar noves i velles figures, recompondre el mapa independentista, i en la finalitat, força més soterrada i inconfessable, de treure les esquerres del govern amb la supeditació de l’eix social a l’eix nacional, si cal amb un Berlusconi casolà.
Tot ben legítim i honorable en societats democràtiques on és costum confondre política amb electoralisme o competència electoral, si no fos pel tema escollit i per la mostra de població convocada. Aquest cop ni escolarització o sanitat públiques o privades, ni dret al treball o a l’habitatge, sinó la nació i el seu autogovern a tot drap i estesos, és a dir, nacionalisme i, aquest cop, independència ras i curt al centre del debat. I, en aquest cas, la sacsejada havia de comprometre tot Catalunya: amb majors de setze anys i immigració inclosos, perquè encara que no es mereixin un referèndum per incloure’ls en la categoria real de ciutadans amb drets polítics hom els reconeix la categorització virtual de catalans emprenyats. Res a dir, si tenim present que la llibertat permet i ha de permetre indrets on el menjar s’acosta més a la categoria de fum que a la de vianda!
Però com que es tracta de fer correspondre el país majoritari i real al país minoritari i imaginat per alguns, d’aquí a les eleccions, les de veritat, ja hi tornarem, potser no tant en les grans ciutats _que ara ja no convenen_, però sí en petites i mitjanes poblacions on podrem continuar celebrant que iaios i iaies puguin morir amb els deures patriòtics acomplerts, mentre el jovent estudiantil d’instituts i universitats es deixa de romanços virtuals. Tota una lliçó que caldrà seguir amb atenció, per al futur del país.
Perquè de moment, la sacsejada ha comportat, pel seu caràcter no vinculant entre d’altres coses, un mirall escassament fidel del vot independentista, perquè ni han anat a votar tots els independentistes, ni tothom qui ha anat a votar votarà independentista en l’electoralisme quotidià. Això sí, el país imaginat i somiat se’ns ha mostrat, amb tota cruesa, molt més petit i estret que el real a totes les forces polítiques, les d’aquí i les d’allà. És a dir, tornem a tenir el mapa polític recompost, provisionalment recompost _perquè tot i les permanències i les estabilitats de llarga durada, no es pot obviar el dinamisme inherent de totes les societats, tant en els seus àmbits estructurals com en els superestructurals_, però possiblement amb la hibernació de determinats llasts gestuals excessivament escorats cap a la irrealitat per part de les forces centrals del sistema de partits, que havien pensat en una excessiva determinació de l’eix nacional en el sistema electoral.
En qualsevol cas, molt més que el vot de signe contrari, és el nacionalisme independentista qui ha ensenyat el llautó, això és, les seves febleses. I si per la mentalitat dels espaÑolíssims això no té cap mena de significació que els pugui portar a la moderació, segurament haurà obert força més els ulls dels espanyols amb qui s’haurà de negociar el desenvolupament de l’Estatut. I, vistos els focs d’encenalls independentistes i la interessada confusió espanyola entre catalanisme i independentisme, no pas en sentit favorable cap a Catalunya. I així seguint!