dijous, 1 de novembre de 2007

“Tot el que fem és irreparable” (Joan Fuster)


Sense ànim de convèncer ningú, i molt menys l’individu Rajoy, que té un cosí científic i la cadena episcopal que l’assessoren en matèria tan envitricollada, m’he permès d’hivernar per uns dies el meu particular homenatge a Gramsci al setantè aniversari de la seva tràgica mort i reproduir els apunts de diverses lectures sobre això que l’individu Rajoy bescanta amb la mateixa estupidesa _i no pas per pura mandra, com deia el mateix Fuster_ que bescanta tantes i tantes coses serioses i que Al Gore ens ven com si es tractés de la creença d’una nova secta religiosa: el canvi climàtic.

La teoria (de les ciències naturals)
"La creença en un progrés general es basa en el capritxós somni que és possible aconseguir alguna cosa a canvi de res. La suposició subjacent és que els guanys obtinguts en un camp no s’han de pagar amb pèrdues en d’altres" (Aldous Huxley).
C’est a dire, el progrés es basa en dos impossibles: no es pot aconseguir res a canvi de res i no es pot guanyar en un lloc sense perdre en un altre lloc.

La pràctica (de l’economia convencional)
"Cada cop que fabriquem un Cadillac destruïm de mode irrevocable una quantitat de baixa entropia que d’una altra manera es podria utilitzar per produir una arada o una pala. Amb altres paraules, cada cop que produïm un Cadillac ho fem a costa de reduir el nombre de vides humanes futures" (Nicholas Georgescu-Roegen).
Les polítiques econòmiques públiques i privades corrents i majoritàries, si no úniques, es caracteritzen per la despreocupació, cada cop més irresponsable, pel substrat material, biofísic, natural, etc, sobre el qual es construeixen les economies humanes _cert que no hi pot haver economia sense persones, però tampoc sense espai_ i per l’atenció, prioritària si no única, als fluxos monetaris i a l’intercanvi comercial _se'ls en refot la creació de valors d’ús, si no tenen valor de canvi, destinats a satisfer necessitats humanes bàsiques i reals_, i es fonamenten en una concepció dels recursos naturals basada en l’existència infinita: creença en l’existència d’una quantitat infinita de recursos naturals, i la substituïbilitat indefinida: creença en què els recursos naturals són indefinidament substituïbles entre ells, i amb el capital i el treball humans.

Les conseqüències (en la realitat)
El preu tràgic dels dubtes de Rajoy és, més o menys, el següent: devastació ambiental (pol·lució de l’aire, contaminació de l’aigua, producció de residus, malbaratament de recursos naturals), sofriment humà i anihilació de vida (vegetal, animal i humana).

Nota: Per sistema, acostumo a dubtar de tothom que s'estima més creure (jo crec) que no pas pensar (jo penso). Generalment sol tractar-se d'un mentider o un enganyat.

3 comentaris:

rosa ha dit...

quantes veritat has dit en aquest post...
Jo no crec amb els que diuen JO i només JO...........
felicitats, avui és el teu sant oi?

rosa ha dit...

avui és Tots Sants, i això significa que és el sant de tothom. Almenys era el que em deien els avis.

zel ha dit...

Aquest inombrable l'hauríem d'ignorar per la seva imbecilitat suprema. Sort que n'és tant que cavarà la seva pròpia tomba, segons diuen els mitjans. T'has lluit, ets un prodigi de la informació!