I si quan vessa és que plora?

De grat o per força, l’activitat humano-econòmica està constrenyida per certs límits insuperables:

1. límits al reciclatge: el reciclatge perfecte és impossible, perquè només es pot recuperar una part, una altra part es perd irrecuperablement; d’altra banda, el reciclatge mateix suposa haver d’utilitzar més energia encara; el tancament total dels cicles és impossible; les pèrdues de matèria són inevitables. Per això son necessaris els abocadors o dipòsits controlats de residus.

2. límits a l’aprofitament dels recursos naturals: diferents lleis de rendiments decreixents ens recorden que un cop esgotats els dipòsits de recursos naturals millors, més accessibles, etc, resten els dipòsits de matèria-energia menys disponibles, menys útils, menys aprofitables i cada cop més cars d’explotar. Per això s’abandonen les mines, i no pas perquè s’hagi esgotat el mineral que s’hi extreia.

3. límits al creixement. Mentre el productivisme o desenvolupisme afirma que tots els efectes perniciosos del creixement són reversibles i és capaç de justificar la necessitat de creixement econòmic des d’una preocupació, molt sui generis, per al medi ambient: la protecció i la restauració _reparació del dany causat_ del medi ambient exigeixen recursos econòmics que prèviament s’han d’aconseguir a través de més creixement, l’ecologia afirma que hi ha efectes del creixement irreversibles i, en conseqüència, justifica la necessitat de conservació del medi ambient: reparant el dany causat, però també evitant les activitats que ocasionen el dany. Per exemple, la descontaminació és cara i impossible en la seva totalitat. Per això tindrem aqüífers contaminats per nitrats durant molts i molts anys.

4. límits al progrés tècnic: hi ha límits inflexibles a l’eficiència de la tecnologia.

Que ningú no pensi, però, que el fet de la insuperabilitat d'aquests límits hagi evitat que els humans no hàgim intentat, i de fet aconseguit, de superar-los. Insuperabilitat només fa referència a un moment límit o màxim a partir del qual la superació provoca el vessament, el plor i l’escampament d’allò sobrer perquè hi és de més. En resum, tot allò que trobem de més, o fora de lloc, a les cunetes de les carreteres, en mars, rius i rieres, en antics paisatges avui convertits en dipòsits controlats de residus, etc, és, alhora que fruit de la mala educació, conseqüència del trencament dels límits naturals del planeta.