Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Raimon. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Raimon. Mostrar tots els missatges

diumenge, 4 d’abril del 2010

A partir d'una merla


Ja fa temps que vaig llegir Los siete pecados de la memoria, de Daniel L. Schacter, recomanable de totes totes, com tots els llibres que de vegades deixo per aquests posts. Però no, la meva intenció no és fer un repàs d'aquest llibre, ni tampoc del "pecat" més comú, aquell que a través de la memòria aconsegueix no tant de recordar alguna cosa, per exemple un passat, com de reconstruir-la novament, independentment de la funció o la necessitat amb què hom ho faci.
Molt més senzill que tot això, un exercici de memòria fet durant aquests dies sobre una llunyana galeria casolana, que he rebatejat com la galeria de la piuladissa de les merles, m'ha portat el record d'una cançó de Raimon (musicant un poema de Joan Roís de Corella): La balada de la garsa i l'esmerla.
I com que l’estranya associació d'idees m’ha permès de trobar el text i la veu i la música sempre potents del nostrat cantautor, us en deixo el vídeo perquè en gaudiu.


Per a la lletra: http://letras.terra.com/raimon/229340/

divendres, 18 de gener del 2008

"D'un roig encès" (Raimon)


És curiós això del record i la memòria. Ahir vaig visitar Ca l'Elur, una nòmada del vent que ens descriu les seves anades i vingudes amb la poesia i la fotografia, i el seu post roig... em va portar al record una antiga cançó de Raimon: A Joan Miró (1968). Estranya associació d'idees, podeu pensar, però és igual, us la penjo aquí.

D'un roig encès
voldria les cançons.

D'un roig encès
voldria la vida.

D'un roig encès
tots els amors.

D'un roig encès
aquest racó tan perillós;
la gent d'ací i la de fora
que fossen tots
d'un roig encès.

D'un roig encès
voldria el món,
i dir les coses
tal com són.

Fent números me n'he adonat que han passat quaranta anys des d'aquell Maig del 68 ple d'il·lusions i esperances en un futur diferent i aquest estrany 2008 en què les forces conservadores españoles assagen per primer cop en una democràcia la derrota de les esquerres amb la mateixa estratègia amb què Reagan i Woytila van fer caure el règim comunista de Polònia i, de retruc, tots els règims d'allò que s'anomenava l'Europa de l'Est, és a dir, amb la connivència i la beligerància de l'Església catòlica española i el mateix Vaticà, i dels seus mitjans: ràdios, trones, manifestacions, etc.
He expressat en més d'una ocasió els meus dubtes que amb aquesta estratègia els surti bé. Oi més, quan estan confonent democràcies, si voleu incomplertes, amb règims molt diferents: aquí no està en qüestió cap tipus de llibertat, sinó l'extensió i la universalització de drets que conformin allò que se'n diu l'estat del benestar.
Amb tot, però, la cançó m'ha recordat que ni la claudicació, ni la pusil·lanimitat, ni la tebior han estat les millors maneres per domesticar una fera ni per avançar en la conquesta de drets socials. D'un roig encès, voldria aquest proper 9 de març!

diumenge, 18 de novembre del 2007

La Catalunya d'avui poc s'entendria sense el significat d'aquesta cançó

Gregori López Raimundo (1914-2007)


Alerta vius, jo sé que si caiguesses
tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.

Entre els sorolls dels cotxes, del carrer
i de la gent que atrafegada passa,
he vist molt clar que són molts els que lluiten
i que com tu calladament treballen.

T'he conegut sempre igual com ara,
els cabells blancs, la bondat a la cara,
els llavis fins dibuixant un somriure,
d'amic, company, conscient del perill.

Sense parlar m'has dit "tot va creixent",
lluita d'avui pel demà viu i lliure,
que es va forjant aquests dies terribles,
temps aquests temps de tantes ignoràncies.

No m'he girat mentre serè em creuaves,
he sentit fort un gran orgull molt d'home,
no em trobe sol, company, no et trobes sol
i en som molts més dels que ells volen i diuen.

Aquest meu cant és teu, l'he volgut nostre;
aquest meu cant és teu, l'he volgut nostre.
Alerta vius, jo sé que si caiguesses
tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.

T'he conegut sempre igual com ara.

(Raimon: T'he conegut sempre igual, 1973, a Gregori)