Mentre els palaus estatjaven els cavalls
Sempre m’han agradat els llibres, i no dubtaria gens de subscriure allò que Marguerite Yourcenar –que als vuit anys ja llegia Aristòfanes i Racine– posava en boca de l’emperador romà Adrià en l’excel·lent Memòries d’Adrià: “El veritable lloc de naixença és aquell on per primera vegada un s’adreça a si mateix un cop d’ull ja intel·ligent: les meves primeries pàtries varen ser els llibres.” La Carla, a qui, si no és per força, l’atreuen poc, acostuma a dir que “els llibres t’han d’entrar”. I potser sí que sigui qüestió d’entrada, d’entrar-se mútuament, l’un a l’altre, lector i llibre, llibre i lector, en un sentit bidireccional ben difícil d’entendre per les generacions fetes i malmenades, gairebé en exclusiva abans de l’era Internet, per la cultura –unidireccional– televisiva.
Si algun record persisteix més que cap altre de la meva estada a Barcelona és el dels passejos pels carrerons estrets i frescos del barri vell. Al nucli històric barceloní, encofurnats en baixos llargaruts i estrets i de sostre escàs, vaig conèixer i valorar els llibreters de vell. Potser perquè no tenien per costum de tallar-te la visita o la consulta amb aquell “desitja alguna cosa” amb què a les llibreries modernes t’acostumen a trencar l’encanteri, era una ruta que feia sovint, a partir de mitja tarda, i que em robava força temps. D’aquella època corren per casa, entre molts d’altres, un Turistes, sirenes i gent del país (1966) de Manel Costa-Pau: una primerenca anàlisi dels impactes i les conseqüències a l’Empordà del primer fenomen turístic nascut a l’empara del desarrollismo franquista i obra curiosament desconeguda o silenciada encara per molts dels actuals descriptors de la Costa Brava, aquell mite capriciós i fantàstic amb el qual la costa emulà Barcelona en el xuclament dels recursos –humans i físics–, barats per “sobrers”, del rerepaís; les Dues Catalunyes (1967) d’Àngel Carmona: una corprenedora reivindicació i divulgació de la cultura popular catalana per part d’un “altre català”; una Història crítica de la burgesia a Catalunya (1972) d’Antoni Jutglar: actualització i revisió de la contradictòria ascensió de la burgesia casolana analitzada en Els burgesos catalans de 1966, obra també silenciada en la seva època i que el mateix Josep Benet, potser confonent l’ofici d’historiador i el de polític, considerà poc convenient i poc prudent; una acurada edició (1975) de l’Atlas Català de Cresques Abraham amb motiu del sis-cents aniversari de la seva realització, etc. Encara avui, quan baixo a Barcelona –els empordanesos, segons paral·lel, hi baixem–, acostumo a dedicar les entre hores mortes a passejar per alguns d’aquests racons a l’espera de descobrir-hi alguna joia com les d’abans. No cal dir que moltes botiguetes de llavors ja no hi són: les més ben situades han tancat i han estat reconvertides en modernes i vistoses entrepaneries, les que han fet més sort, és clar. Les poques que queden als carrers i carrerons dels encontorns de la Catedral encara permeten, però, de degustar-hi alguna curiositat. I, si no, sempre resta el mercat dominical de Sant Antoni, paradís dels col·leccionistes de tota classe de col·leccions i de tots els amants de llibres vells i de segona o tercera mans.
A les ciutats petites i mitjanes de casa nostra l’especialització en llibreteria de vell és més difícil. L’escàs volum poblacional n’és una causa segura. Una altra, l’escàs hàbit lector. Això no obstant, encara és possible de trobar alguna llibreria que no ha perdut el costum de mantenir una paradeta, exterior o interior, amb llibres, sinó vells o de segona mà, descatalogats. Per exemple a la Bisbal, una ciutat petita a la qual costa d’exercir i reconèixer com a capitalitat comarcal –potser pel caràcter bi/tripolar del Baix Empordà, potser perquè la contemporània creació de les comarques no ha deixat de ser una artificiositat excessivament superestructural–, encara et pots permetre aquest luxe. I passejant a l’hora baixa, quan del sol d’agost ja només resta la canícula, encara pots aconseguir alguna perla: un K.L. REICH de Joaquim Amat-Piniella (1913-1974), encara que en una edició força més moderna que aquella del 1963 que havia aconseguit a Barcelona.
K.L. REICH és un relat, novel·lat, de la vida en els camps de concentració i d’extermini nazis. Amat-Piniella escriví la “novel·la” entre 1945-1946, a Andorra, escassos dies després del seu alliberament del complex concentracionari de Mauthausen, on, amb el triangle blau en representació de l’etiqueta d’”apàtrida indesitjable” –es a dir, ni presoner de guerra ni presoner civil, perquè Espanya es desentengué dels deportats espanyols–, estigué internat, al camp central i als kommandos annexos externs de Ternberg, Redl-Zipf i Ebensee, del 27 de gener de 1941 al 6 de maig de 1945. Abans, arran de l’exili, entre juliol de 1939 i juny de 1940 fou presoner de camps de concentració i de companyies de treball francesos; al juny de 1940, amb l’ocupació alemanya, començà el calvari per presons i camps alemanys. Per raons òbvies, l’obra, amb una punyent cita de Goethe com a pòrtic: Wehe dem mürder!, “Ai dels assassins!”, no veié la llum fins força més endavant, l’any 1963, i encara després d’una primera edició en llengua castellana, imprescindible per obtenir permís per a l’edició, censurada i mutilada, en català. L’escriptor manresà hi ofereix un document esfereïdor i esborronador de la vida en els camps de concentració, i d’extermini.
Tot i que avui, des de la creació d’Amical de Mauthausen (1962), iniciativa en la qual coparticipà, i després de la monumental Els catalans al camps nazis (1977), de la malaguanyada Montserrat Roig, amb la qual col·laborà, ben poca gent dubta de la brutalitat genocida i sistemàtica del nazisme, ha estat gràcies sobretot a obres com K.L. REICH, juntament amb el testimoni escrit d’altres internats: Primo Levi, Jorge Semprún, Robert Antelme o Imre Kertész, entre d’altres, que hom ha pogut desacreditar amb contundència la manipulació i la tergiversació del “revisionisme històric” i la “fe del convers” amb què els exprogressistes conversos i vergonyants acostumen a fer-se perdonar la seva procedència i a intentar de fer-nos combregar amb rodes de molí. Perquè, malgrat les diferències, totes les novel·les de l’holocaust tenen un tret comú d’interpel·lació, en el sentit que, sense oblidar-nos de la bogeria de Calígula, aquell tercer emperador romà que nomenà ciutadà i senador de Roma i cònsol de Bitínia Incitatus, el seu cavall de cursa –a qui d’altra banda atorgà encara una esposa, Penèlope–, ens obliguen molt més encara a centrar-nos i preguntar-nos sobre el fet que els senadors romans, servils, pusil·lànimes i contemporitzadors, acceptessin i reconeguessin el cavall com a col·lega.
A pocs mesos del setantè aniversari de l’exili republicà, que comportà la deportació i l’internament de molts derrotats als Konzentrations Lager Reich, “Camp de Concentració de l’Imperi”, tenim una bona ocasió per llegir K.L. REICH, ara ja en versió sencera, de primera o segona mans.
Si algun record persisteix més que cap altre de la meva estada a Barcelona és el dels passejos pels carrerons estrets i frescos del barri vell. Al nucli històric barceloní, encofurnats en baixos llargaruts i estrets i de sostre escàs, vaig conèixer i valorar els llibreters de vell. Potser perquè no tenien per costum de tallar-te la visita o la consulta amb aquell “desitja alguna cosa” amb què a les llibreries modernes t’acostumen a trencar l’encanteri, era una ruta que feia sovint, a partir de mitja tarda, i que em robava força temps. D’aquella època corren per casa, entre molts d’altres, un Turistes, sirenes i gent del país (1966) de Manel Costa-Pau: una primerenca anàlisi dels impactes i les conseqüències a l’Empordà del primer fenomen turístic nascut a l’empara del desarrollismo franquista i obra curiosament desconeguda o silenciada encara per molts dels actuals descriptors de la Costa Brava, aquell mite capriciós i fantàstic amb el qual la costa emulà Barcelona en el xuclament dels recursos –humans i físics–, barats per “sobrers”, del rerepaís; les Dues Catalunyes (1967) d’Àngel Carmona: una corprenedora reivindicació i divulgació de la cultura popular catalana per part d’un “altre català”; una Història crítica de la burgesia a Catalunya (1972) d’Antoni Jutglar: actualització i revisió de la contradictòria ascensió de la burgesia casolana analitzada en Els burgesos catalans de 1966, obra també silenciada en la seva època i que el mateix Josep Benet, potser confonent l’ofici d’historiador i el de polític, considerà poc convenient i poc prudent; una acurada edició (1975) de l’Atlas Català de Cresques Abraham amb motiu del sis-cents aniversari de la seva realització, etc. Encara avui, quan baixo a Barcelona –els empordanesos, segons paral·lel, hi baixem–, acostumo a dedicar les entre hores mortes a passejar per alguns d’aquests racons a l’espera de descobrir-hi alguna joia com les d’abans. No cal dir que moltes botiguetes de llavors ja no hi són: les més ben situades han tancat i han estat reconvertides en modernes i vistoses entrepaneries, les que han fet més sort, és clar. Les poques que queden als carrers i carrerons dels encontorns de la Catedral encara permeten, però, de degustar-hi alguna curiositat. I, si no, sempre resta el mercat dominical de Sant Antoni, paradís dels col·leccionistes de tota classe de col·leccions i de tots els amants de llibres vells i de segona o tercera mans.
A les ciutats petites i mitjanes de casa nostra l’especialització en llibreteria de vell és més difícil. L’escàs volum poblacional n’és una causa segura. Una altra, l’escàs hàbit lector. Això no obstant, encara és possible de trobar alguna llibreria que no ha perdut el costum de mantenir una paradeta, exterior o interior, amb llibres, sinó vells o de segona mà, descatalogats. Per exemple a la Bisbal, una ciutat petita a la qual costa d’exercir i reconèixer com a capitalitat comarcal –potser pel caràcter bi/tripolar del Baix Empordà, potser perquè la contemporània creació de les comarques no ha deixat de ser una artificiositat excessivament superestructural–, encara et pots permetre aquest luxe. I passejant a l’hora baixa, quan del sol d’agost ja només resta la canícula, encara pots aconseguir alguna perla: un K.L. REICH de Joaquim Amat-Piniella (1913-1974), encara que en una edició força més moderna que aquella del 1963 que havia aconseguit a Barcelona.
K.L. REICH és un relat, novel·lat, de la vida en els camps de concentració i d’extermini nazis. Amat-Piniella escriví la “novel·la” entre 1945-1946, a Andorra, escassos dies després del seu alliberament del complex concentracionari de Mauthausen, on, amb el triangle blau en representació de l’etiqueta d’”apàtrida indesitjable” –es a dir, ni presoner de guerra ni presoner civil, perquè Espanya es desentengué dels deportats espanyols–, estigué internat, al camp central i als kommandos annexos externs de Ternberg, Redl-Zipf i Ebensee, del 27 de gener de 1941 al 6 de maig de 1945. Abans, arran de l’exili, entre juliol de 1939 i juny de 1940 fou presoner de camps de concentració i de companyies de treball francesos; al juny de 1940, amb l’ocupació alemanya, començà el calvari per presons i camps alemanys. Per raons òbvies, l’obra, amb una punyent cita de Goethe com a pòrtic: Wehe dem mürder!, “Ai dels assassins!”, no veié la llum fins força més endavant, l’any 1963, i encara després d’una primera edició en llengua castellana, imprescindible per obtenir permís per a l’edició, censurada i mutilada, en català. L’escriptor manresà hi ofereix un document esfereïdor i esborronador de la vida en els camps de concentració, i d’extermini.
Tot i que avui, des de la creació d’Amical de Mauthausen (1962), iniciativa en la qual coparticipà, i després de la monumental Els catalans al camps nazis (1977), de la malaguanyada Montserrat Roig, amb la qual col·laborà, ben poca gent dubta de la brutalitat genocida i sistemàtica del nazisme, ha estat gràcies sobretot a obres com K.L. REICH, juntament amb el testimoni escrit d’altres internats: Primo Levi, Jorge Semprún, Robert Antelme o Imre Kertész, entre d’altres, que hom ha pogut desacreditar amb contundència la manipulació i la tergiversació del “revisionisme històric” i la “fe del convers” amb què els exprogressistes conversos i vergonyants acostumen a fer-se perdonar la seva procedència i a intentar de fer-nos combregar amb rodes de molí. Perquè, malgrat les diferències, totes les novel·les de l’holocaust tenen un tret comú d’interpel·lació, en el sentit que, sense oblidar-nos de la bogeria de Calígula, aquell tercer emperador romà que nomenà ciutadà i senador de Roma i cònsol de Bitínia Incitatus, el seu cavall de cursa –a qui d’altra banda atorgà encara una esposa, Penèlope–, ens obliguen molt més encara a centrar-nos i preguntar-nos sobre el fet que els senadors romans, servils, pusil·lànimes i contemporitzadors, acceptessin i reconeguessin el cavall com a col·lega.
A pocs mesos del setantè aniversari de l’exili republicà, que comportà la deportació i l’internament de molts derrotats als Konzentrations Lager Reich, “Camp de Concentració de l’Imperi”, tenim una bona ocasió per llegir K.L. REICH, ara ja en versió sencera, de primera o segona mans.
.jpg)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada