diumenge, 31 d’agost de 2008

Austeritat a contracor d’uns aparadors plens a vessar


Estem acostumats, quan els mitjans s’omplen de paraules com crisi, recessió, austeritat, etc, a posar-nos a tremolar, si més no aquells sectors economicosocials que, més sovint i amb més duresa que d’altres, han vist que, conseqüentment al predomini d’aquelles paraules al mercat noticiari i a les receptes dels polítics i economistes de torn, havien d’estrènyer-se una llesca més el cinturó.
Potser inspirat en l’afirmació d’aquell filòsof grec, Gòrgies, que com a sofista professional sostenia que “Qui té la paraula, té l’espasa”, Marx, dialèctic ell, també reconegué la contrària, qui té l’espasa, té la paraula: “Les idees de la classe dominant són, en cada època, les idees dominants; és a dir, la classe que és la força material dominant de la societat resulta, al mateix temps, la potència espiritual dominant” (La ideologia alemanya), la qual cosa no el privà, però, de proposar i activar el seu canvi: “Els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món de diferents maneres; el que cal és transformar-lo” (Tesis sobre Feuerbach). No és estrany, doncs, que des de l’esquerra s’hagi manllevat, al costat de moltes altres paraules, algun d’aquests termes, per exemple austeritat, per donar-li un sentit nou i diferent, més d’acord amb la conformació del pensament d’esquerres.
L’any que ve en farà trenta (24 d’agost de 1979), Enrico Berlinguer, en un article breu però dens –políticament i ideològica– a Rinascita (núm 32), pretengué la intenció de rellançar la proposta de “compromís històric” que el PCI havia formulat al conjunt de forces parlamentàries i democràtiques italianes sis anys enrere, arran del cop d’estat pinochetista de Xile (1973). L’article, El compromís històric a la fase actual (Rumiant un editorial de Togliatti del 1946), que apareixia gairebé un any després de l’assassinat d’Aldo Moro, el líder democratacristià que estigué més a prop de subscriure el compromís històric berlinguerià –no és sobrer de pensar una estreta relació entre els tres fets, si més no entre els dos darrers–, pot ser considerat la síntesi dels debats de 1976, dels seus dos discursos sull’austerità de gener de 1977 i del XV Congrés del PCI de la primavera de 1979.
Berlinguer hi proposava un salt qualitatiu important respecte del compromís històric original: n’actualitzava la proposta inicial estenent-la als diferents sectors economicosocials i n’elevava el contingut amb l’afegit explícit de l’objectiu d’un nou model econòmic. Per Berlinguer, tant o més important com sortir de la crisi política i econòmica del moment (Itàlia n’era un paradigma): “Malgrat tot, seria equivocat definir la crisi del capitalisme italià només en termes d’inflació i recessió... ...És una crisi que sobretot posa en entredit el perquè del desenvolupament”, era la de pensar, conjuntament amb les altres forces polítiques i socials, un canvi de societat, contrari a les desigualtats i l’atur és clar, però també contrari al consumisme i el malbaratament. Considerava que ja no n’hi havia prou de respondre només sobre “la quantitat del desenvolupament”, objectiu –també per a l’esquerra– d’un període de reconstrucció nacional després d’una desfeta, sinó que ara, diferentment a la postguerra, calia tenir presents també l’objectiu i la finalitat de la producció, “la qualitat del desenvolupament”: “Avui, per part dels moviments de massa i d’opinió que interessen milions de persones, es posa en discussió el significat, el mateix sentit del desenvolupament, o com s’observava fa poc, quina cosa es produeix, i perquè es produeix.”
En aquella proposta de compromís i consens històrics entre els interessats només en el quant i els interessats també en el què i en el perquè, Berlinguer presenta “al país el gran tema de l’austeritat, un discurs en el qual certament també estava present un component moral de condemna dels privilegis i dels luxes i malbarataments” _cada cop “més insuportables” per l’accentuada indisponibilitat dels recursos i pel repartiment injust (“només en base al preu”) d’aquesta migradesa. L’austeritat, com a mesura per sortir d’una crisi estructural i de fons, i no pas com un mer instrument de política econòmica per superar una crisi transitòria o conjuntural que es carregava a l’esquena de les classes populars, és formulada com una ocasió de canvis profunds i en la qual les masses populars s’han de sentir noves protagonistes d’un altre desenvolupament diferent al conegut fins llavors: “El nostre discurs sobre l’austeritat no es limitava només a posar l’exigència d’aconseguir una justícia distributiva millor, punt que encara mantenim i al qual no estem disposats a renunciar”, sinó que proposava també “una política econòmica nova, en la qual els problemes de la quantitat del desenvolupament i de la seva qualitat, de la seva expansió i de les seves finalitats se saldin i s’expressin, també, en una intervenció nova de la classe obrera no només sobre la distribució de les rendes –intervenció que roman irrenunciable i essencial– sinó també sobre la forma i la qualitat del consum i per tant sobre el mateix procés d’acumulació.”
Aquest era l’envit berlinguerià a la classe política i a la societat italianes en una nova època de crisi: l’aposta pel control social de part de la utilització dels recursos i, conseqüentment, la necessitat d’una esquerra amb “cultura de govern”. Ho exemplifica en clau energètica (1973 i 1979, els dos anys de més riquesa teòrica del compromís històric són també anys de crisis energètiques): “Prenguem el cas, per exemple, de la qüestió de l’energia. Hi ha algú que pensi resoldre-la només en termes de quilovats de potència i de tones equivalents al petroli? I si no és així, hi ha algú, en canvi –tant si es tracta de l’estalvi energètic, que evidentment s’ha d’aconseguir, com si es tracta de buscar fonts alternatives al petroli–, que pensi reclamar una política que respongui positivament sobre els usos finals de l’energia (i per tant sobre el perquè s’ha de fer servir l’energia), sobre la seguretat, la contaminació de l’ambient, la protecció sanitària?”
La situació del moment i el tractament de la crisi i l’austeritat en clau tradicional no evitaria, segons Berlinguer, un país encongit i empetitit, desequilibrat geogràficament, tensionat territorialment i socialment, amb greuges comparatius irresolubles, i, davant d’això, la necessitat de la política, com a síntesi de contradiccions, contrastos, exigències i de reivindicacions, i amb capacitat, per tant, de defugir els perills, esmicoladors, desestabilitzadors i –ara sí– paralitzadors de l’espontaneisme, l’unilateralisme i l’atomització, que, d’altra banda, “al terreny econòmic, acaben per actuar només envers un redimensionament de les estructures del desenvolupament i, en el terreny polític, en un sentit autoritari i reaccionari”. Per aquesta raó, en un marc en què la participació política de la societat italiana i el caràcter específic de massa dels mateixos partits polítics havien posat al centre de la taula del debat polític la qualitat del desenvolupament econòmic, Berlinguer, atent, com Togliatti, als nous subjectes emergents i la reivindicació dels seus drets: consumidors, joves, dones, vells, etc, convidava, amb un repensament de l’austeritat més acostat als significats de paraules actuals com frugalitat, durabilitat, sostenibilitat, que no pas a l’antic i unívocament classista “estrenyiment del cinturó”, a debatre la qualitat de vida de la vida.
Mentre Josep Lluís López Bulla no s’està de recordar (2005) que “l’amic italià estava plantejant ante litteram els límits del creixement, un mode divers de consumir en front a l’individualisme propietari”, l’economista Serge Latouche, el profeta del decreixement, sosté (2008), contundent, que Berlinguer “en aquells temps predicà com un profeta en el desert”. En qualsevol cas, sense la petjada berlingueriana dels anys setantes, poc s’entendria l’actualitat dels debats sobre la impossibilitat de sobreviure amb un model energètic insostenible i un model productiu dilapidador, basats, ambdós, en un consumisme lacerant que fa més actual que mai aquell lema de la Icària d’Etienne Cabet que fa: "primer el necessari, després l'útil, finalment el plaent".