dilluns, 15 de setembre de 2008

Ter recòndit a vista dels caiacs d'en Roger

Vídeo

Ja fa dies que en Roger de Sant Jordi Desvalls ens porta riu avall i carretera amunt. Després de moltes dificultats, sobretot d’aquelles que Mariano José de Larra exemplificava amb aquell “Vuelva usted mañana”, ha aconseguit que Kayak del Ter sigui una realitat. Passats uns inicis provisionals i força en precari al mes de juny, sembla que l’empresa ha reeixit i s’ha consolidat en la seva intenció d’oferir un paquet atractiu que englobés esport, lleure i coneixement de la natura. Amb un material de primera qualitat: bots individuals, de parelles o de trios, i amb tots els requisits de seguretat, l’empresa, instal·lada a la riba del riu, permet gaudir directament d’uns paisatges excepcionals, i d’uns encontorns rics de patrimoni: natural, hidràulic, arqueològic, històric, etc. Arrencant de sota la Presa de Colomers, al Saulicar, una esplèndida comunitat natural de saulics o sàlics i d’altres salicàcies que ha donat nom al paratge, gairebé davant per davant del poblat semisoterrat de Sidillà i de l’ermita preromànica de Sant Romà de les Arenes –rescatada de les dunes més interiors de la comarca que la colgaven–, el caiaquista, amb una armilla salvavides, una bona visera para-sol i una bossa estanca per a la cantimplora, la carmanyola, la càmera de fotografiar o uns prismàtics, entra en les aigües del Ter per un lleu tobogan de corrons que, de grat o per força, no deixa indiferent: si un es deixa portar, l’avarada del caiac et proporciona la primera remulladeta del trajecte. Una primera fresquejada regalada que un començarà a agrair ben aviat! No hi fa res la inexperiència o la manca d’habilitat del navegant: encara que un no sàpiga sincronitzar el moviment de les pales dobles, frenar clavant la pala verticalment dins de l’aigua o virar a cops de cul i cintura, els primers cent metres acostumen a ser d’aprenentatge i ràpid, i, en qualsevol cas, malgrat les mancances hídriques del riu, el seu corrent lleu permet davallar amb certa tranquil·litat, d’esquenes si cal. Cert, en més d’una i dues ocasions, un, si no es tracta d’un remer expert, no aconseguirà pas fer allò que vol fer, passar per on vol passar per exemple: el revolts tancats que aconsella en Roger s’obren excessivament a la impensada i un acaba vogant pel costat més obert; els laterals, més profunds i amb més corrent, s’allunyen prou com per encallar el bot uns moments al terra sorrenc o ple de rierencs del mig del riu; atret per les ombres de les descomunals capçades dels arbres de ribera, el caiaquista, ignorant del viratge o la frenada ràpids, no pot evitar una trompada amorosa i tova en alguns dels canyissars i canyars de marge. Proer i poper poden evitar, però, qualsevol discussió: sens dubte que el caiac intueix i reconeix la lateralitat predominant dels caiaquistes i es desvia de la ruta sempre en el sentit dels braços més febles!
Es tracta, segons la seva web (www.kayakdelter.com), d’un recorregut d’uns set quilòmetres de baixada fins al pont de Verges, amb llocs singulars de vegetació i de fauna: monumentals noguers arran d’aigua, comunitats de balca o boga que divideixen el riu en diversos braços alternatius, riberals arenosos conformant més d’una platjola, murs o marges terrosos o de sorra de nidificació de blauets i abellerols, anàtids que es capbussen arran de pala o agrons que pesquen ben a prop drets i quiets com estaquirots. El nostre amic ornitòleg, Francesc Balaguer, ens feia, a la tornada, la següent, ràpida i provisional, relació d’ocells observats: el cabusset (Tachybaptus ruficollis), el més petits dels cabussons; ardeids de nidificació en colònies com el martinet de nit (Nycticorax nycticorax), l’esplugabous (Bubulcus ibis), el martinet blanc (Egretta garzetta), el bernat pescaire (Ardea cinerea) i l’agró roig (Ardea purpurea), i d’altres com l’ànec coll-verd (Anas platyrhynchos), el milà reial (Milvus milvus), l’esparver vulgar (Accipiter nisus), l’aligot comú (Buteo buteo), el gavià argentat (Larus cachinnans), el blauet (Alcedo atthis), l’abellerol (Merops apiaster), l’oreneta vulgar (Hirundo rustica), el rossinyol bord (Cettia cetti), la boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus) i el pardal comú (Passer domesticus).

Martinet de nit

Perquè nombroses espècies d’ocells, nidificants i hivernants, i força menys espècies de peixos conformen, avui gairebé a contracorrent, la recòndita vida possible en un Ter esporgat excessivament de la seva aigua vital i sotmès a la intrusió de plantes i animals forans!, juntament amb d’altres nombroses espècies protegides per lleis catalanes i espanyoles o d’interès europeu segons directives comunitàries: mamífers com l’eriçó clar (Erinaceus algirus) i la llúdria (Lutra lutra) –la presència de la qual acostuma a ser indicador, segons els biòlegs, de la correcció de les aigües i, doncs, de la bona actuació de l’ACA en el sanejament del riu–; amfibis com el tritó marbrat (Triturus marmoratus), la granota pintada (Discoglossus pictus), el gripau comú (Bufo bufo), la granoteta de punts (Pelodytes punctatus), el gripau corredor (Bufo calamita) i la reineta meridional (Hyla meridionalis); rèptils com l’emis (Emis orbicularis) i la tortuga de rierol (Clemmys caspica var leprosa); ocells com l’àguila cuabarrada (Hieraetus fasciatus), a més dels ja esmentats martinet de nit, martinet blanc i blauet, i peixos com el barb de muntanya (Barbus meridionalis).
La ruta, que conté fins i tot algun ràpid que permet passar uns moments de diversió i emoció, està plena d’indrets per romancejar, fer el traguinyol o el cigarret, i, els menys aprensius –certament, al Ter li costa de millorar l’aspecte de les seves escasses i insuficients aigües–, fer una bona capbussada fins i tot: a les ribes de l’Illa de Jafre, als Molinots, etc. Entre hora i mitja i dues, depèn de les intencions de l’aventurer: competició, esport, passeig, relax, observació, bany, etc, s’arriba al pantalà del Pont de Verges, des d’on es fa la remuntada per carretera. Els temors del començament han desaparegut: avui, en una singular i vistosa oficina d’atenció al client, en Roger explica, amb números fàcils i ràpids, que de juny a agost unes cinc-centes persones s'han arribat a Colomers a tastar-ne el riu i la diversitat i biodiversitat dels seus paisatges menys coneguts i menys visibles del Baix Ter, amablement i sense agressivitat, així com l’oferta turística del municipi al Cargolet, al Sol i Ter o a Can Fusteret. Això sense comptar la gent que, després d’un primer cop temorenc i exploratori, acostuma a repetir un segon i tercer cops. Les properes vegades, però, havent organitzat un gran grup o amb la mainada o els sogres si s'escau, i amb tots els pertrets necessaris i imprescindibles per passar un dia a prop del Ter, o en indrets només accessibles des de les seves aigües amb uns caiacs silents i, a cops de rem, finalment dòcils.

3 comentaris:

Carme R ha dit...

Els haurem de provar, ja em tenten ja!

Mallerenga ha dit...

Enveja en estat pur, és el que sento ara mateix! Em sembla que no m'hi atreviré, sóc força "caguetes" amb aquestes coses, però a l'"oferta turística (gastronòmica) del municipi" sí que m'hi apunto, ja fa temps que la tinc pendent; a veure si a l'octubre...

zel ha dit...

Llàstima de com tenim el riu... alguna vegada m'eturo cap a Colomers, un lloc que m'encantava per passejar vora el riu i ara està més que brutoll....