divendres, 26 de setembre de 2008

Viure sense pressa a la recerca del paisatge perdut


Necessitats i necessitats aparents expliquen i justifiquen de vegades moltes de les nostres accions, o omissions. I de vegades de manera ben contradictòria. Acostuma a ser per necessitat, encara que sigui una necessitat subjectiva i, per tant, entre cometes, que hom reclama vies amples i ràpides, autovies i variants per tal d’escurçar el temps, més que el trajecte, i arribar a lloc a hores que, d’altra banda, no deixen de ser hores més o menys convingudes. Però sol ser aquesta mateixa necessitat de vèncer el temps, la que, davant del col·lapse, previst i previsible, en la via més ràpida i de gran velocitat, ens porta a transitar de nou per vies secundàries, força més llargues i avui molt menys preparades, tot i el seu bon estat de manteniment i conservació, per al volum del trànsit rodat actual. És a dir, moltes carreteres locals, encara que mig oblidades i força en desús, ens apareixen sovint com a bones alternatives, necessàries i imprescindibles, respecte de les grans vies principals. I acostuma a ser veritat: més llargues i més estretes, paradoxalment acostumen a permetre d’arribar abans de l’hora que un hauria arribat a lloc amb l’ús d’aquelles altres, si més no durant alguns dies d’estiu i caps de setmana de l’any. Perquè com més s’adrecen i s’eixamplen, o es desdoblen les unes –i no pas en avantatge de l’escàs transport públic–, més trànsit de caràcter privat es posa en disposició de passar-hi!
La carretera de la Ganga, que uneix la Bisbal amb Calonge resseguint la riera que li ha donat nom, n’és una de les clàssiques: trenta anys enrere, tot i el seu mal estat de llavors, ja era utilitzada per arribar, sobretot els diumenges d’estiu a la tarda, a Platja d’Aro una mica menys planxat. Avui, qui no la fa servir per anar a Platja d’Aro, la utilitza per anar a Sant Feliu de Guíxols. Entre Gavarres, però, n’hi ha moltes d’altres que, desanellades i vertebrant el que hauria de ser el futur parc natural, permeten si fa no fa el mateix: la de Santa Pellaia, que uneix la Bisbal amb Caçà de la Selva, la dels Àngels per Madremanya, que mena fins al sud de Girona, la de la Costa de Juià per Sant Martí Vell, que permet travessar Celrà per darrera i arribar al nord de Girona i un llarg etcètera. Ai las, si no fos perquè la línia més curta entre dues carreteres acostuma a ser, abans que una ferrovia, una altra carretera, hom podria pensar que variants i desdoblaments són el preu _car_ a pagar per evitar, en el cas baixempordanès, el tunelament de les Gavarres!
I arreu de l’Empordà en trobaríem encara moltes altres: per exemple, les que enfilen cap a l’Alt Empordà des de la Vall de Verges passant per Garrigoles-les Olives o des de Colomers per la vall de la Ramema i Gaüses.
Totes aquestes carreteres secundàries tenen en comú moltes coses. S’allargassen serpentejant per salvar guals de riera, senders, camps, ferrovies –ben poques a la nostra comarca– i collades, o per resseguir rieres, faldes de muntanya i carenes, i s’estrenyen fins al punt que la trobada de dos vehicles que hi circulen en sentit contrari sembla més una abraçada que una encaixada. Són, potser, les rutes més apropiades per a ciclistes i vianants, els quals, foragitats d’aquelles enormes vies ràpides, són, d’altra banda, qui més les fressen. I si no escurcessin el temps, que tampoc és qüestió d’anar-lo escurçant, acostumen a fer-lo força més agradable: el seu recorregut, amb pocs destorbs –sense semàfors per exemple– malgrat els revolts, sol ser ombrejat per arbrats laterals i reblert de raconades i d’obagues de paisatge frescal –a causa del tipus de vegetació o per la llera rocallosa d’un riu o d’un torrent que s’hi esmuny–, de petits nuclis amb vells habitatges o masos dispersos –amb els seus costums antics o reconvertits en moderns restaurants o allotjaments rurals–, d’ermites i esglesioles antigues i abandonades, de colls i carenes que ofereixen magnífiques vistes panoràmiques terra i mar enllà. En contraposició a les modernes vies, orfes de vegetació i plenes de monotonia només trencada per més d’un radar, aquestes carreteretes, amb ascensions i baixades sinuoses, permeten d’aturar-se i badar, i gaudir d’allò que aquelles acostumen massa sovint a vedar amb baranes altes i opaques a manera de clucales de cavall: vegetació, hidrografia, antics assentaments humans, antics modes de viure, patrimoni històricocultural... Podríem dir que tenen un valor afegit de caràcter i personalitat, impensable de trobar en aquelles altres que no només no garanteixen l’arribada a l’hora convinguda, sinó que priven fins i tot de col·leccionar vistes i moments que al cap del dia hom acostuma a trobar a faltar. I és que, com ens recorda sovint en Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva, “un bon ganivet, encara que talli molt bé, no fa pas més tendre un entrecot que no ho sigui!”. Però, en fi, a manca de ferrocarrils, som constrets de totes bandes a transitar i a córrer de manera individual per magnífiques vies amb uns automòbils amb capacitat per triplicar la velocitat permesa i amb quatre places buides, i intentar així d’atrapar el temps. I aquest, sense córrer ni fugir, s’hi esmuny semblantment a aquella lluna que els pescallunes de Sant Feliu de Torelló pretenien de pescar amb un cove, a l’aguait, però, del desdoblament d’un nou fragment o d’una nova variant que hipotequin encara més un nou model de transport públic ferroviari i el paisatge.

2 comentaris:

elur ha dit...

jo en sóc una enamorada de les carreteres secundàries de l'Empordà i de la Garrotxa i de... prefereixo les curves tot xino-xano que no pas carreteres on tothom té pressa i si tu no corres t'apreten.

(Ai si els de Sant Feliu de Pallerols veuen-llegeixen que els hi has "pres" la llegenda!!!!)

zel ha dit...

Són carreteres que jo busco, que sovint m'aventuro a descobrir, que m'han donat algun ensurt, però que en dies de vacances, quan un no té pressa, et fan adonar que una carreterona ben posad enmig de la natura i sense senyals ni estranyes rotondes, té tot l'encant del món.

Jo també les adoro, ja veus. Petons!