dimarts, 25 de novembre de 2008

Quin sindicalisme per a un "vell socialisme"?


L’any 1848, Marx va escriure, amb Engels, el Manifest del Partit comunista. No es tracta avui de fer balanç de les seves aportacions, amb encerts i errors, com acostuma a passar en qualsevol creació humana. Significades plomes ho han fet al llarg de l’any amb motiu dels 160 anys de la reva redacció.
En qualsevol cas, però, els esdeveniments polítics i econòmics estatunidencs permeten de tornar-ne a parlar. L’octubre de 1842, Marx iniciava la seva col·laboració en la Gaseta Renana. Entre 1842-1843 hi publicà les seves anàlisis dels debats de la Sisena Dieta renana: sobretot les discussions sobre els robatoris de llenya als boscos comuns i sobre la misèria dels vinyaters de la vall del Mosel·la. Els seus escrits sobre la llei que prohibia als camperols la recollida de llenya als boscos i sobre la parcel·lació de la propietat de la terra del Mosel·la són, precisament, a la base de la seva "decepció" amb l’estat universal i neutral de Hegel. Es pot dir que aquests fets van persuadir Marx que l’estat, contràriament al pensament de Hegel i l’idealisme, no imposava cap mena de voluntat majoritària als interessos privats. Ans al contrari, era l’estat, i la societat, que, per raó de la classe que l’hegemonitzava, s’havia de sotmetre als interessos privats d’una minoria. Anàlisis posteriors li confirmarien fins a quin punt la classe del laissez faire, laissez passer no tindria escrúpols a utilitzar l’estat en interès propi, si raons polítiques, però també econòmiques, podien posar en perill el seu domini.
L’exemple dels “rescats financers” dels Estats Units d’Amèrica no és el primer cas d’intervenció pública en favor d’uns interessos privats. Tot i així, no deixa de sorprendre’ns, per la magnitud de la intervenció pública estatunidenca en favor del capitalisme financer i pel fet que s’esdevingui en el país paradigma del liberalisme més ultrancer i salvatge, aquell que, sense sanitat pública o prestacions socials per exemple, li escauria el lema de la llibertat formal i absoluta del capitalisme més original: “deixeu viure [els instal·lats perquè poden], deixeu morir [els desheretats perquè no tenen altre opció]”. “Socialisme per a rics” algú n’ha dit. Marx, que al Manifest l’anomenava, més modestament, “socialisme conservador o burgès”, el definia com aquell que havia de “reduir a la burgesia les despeses del seu predomini i simplificar-li les finances”. A parer de Marx: “El socialisme de la burgesia recolza precisament en l’afirmació que els burgesos són burgesos en interès de la classe treballadora.”
En qualsevol cas, però, qualsevol tipus de socialisme, qualsevol tipus d'intervenció pública en l'economia, qualsevol despesa social, etc, té un preu, i el socialisme fet a mida d’aquelles classes que porten anys reclamant menys estat i menys intervenció pública també, amb la diferència, però, que el preu d’aquest socialisme no pot recaure, ni exclusivament ni de manera compartida, en aquelles classes que no n’obtenen cap benefici, a menys que hi hagi contrapartides de socialisme real en favor dels exclosos que només poden aspirar a viure dignament gràcies a més estat. Podem intuir el paper del sindicalisme estatunidenc. Anirà, al menys, en sentit diferent l’actuació dels nostres sindicats?

1 comentari:

Striper ha dit...

Els nostres sindicats, gastenmoltes de les seves energies en lluites internes,en busca recursos per matenir sindicalistes alliberats i cada cop s'allunyen i existeix menys " FLHASBAK" amb els treballadors.