Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris socialisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris socialisme. Mostrar tots els missatges

dimarts, 25 de novembre del 2008

Quin sindicalisme per a un "vell socialisme"?


L’any 1848, Marx va escriure, amb Engels, el Manifest del Partit comunista. No es tracta avui de fer balanç de les seves aportacions, amb encerts i errors, com acostuma a passar en qualsevol creació humana. Significades plomes ho han fet al llarg de l’any amb motiu dels 160 anys de la reva redacció.
En qualsevol cas, però, els esdeveniments polítics i econòmics estatunidencs permeten de tornar-ne a parlar. L’octubre de 1842, Marx iniciava la seva col·laboració en la Gaseta Renana. Entre 1842-1843 hi publicà les seves anàlisis dels debats de la Sisena Dieta renana: sobretot les discussions sobre els robatoris de llenya als boscos comuns i sobre la misèria dels vinyaters de la vall del Mosel·la. Els seus escrits sobre la llei que prohibia als camperols la recollida de llenya als boscos i sobre la parcel·lació de la propietat de la terra del Mosel·la són, precisament, a la base de la seva "decepció" amb l’estat universal i neutral de Hegel. Es pot dir que aquests fets van persuadir Marx que l’estat, contràriament al pensament de Hegel i l’idealisme, no imposava cap mena de voluntat majoritària als interessos privats. Ans al contrari, era l’estat, i la societat, que, per raó de la classe que l’hegemonitzava, s’havia de sotmetre als interessos privats d’una minoria. Anàlisis posteriors li confirmarien fins a quin punt la classe del laissez faire, laissez passer no tindria escrúpols a utilitzar l’estat en interès propi, si raons polítiques, però també econòmiques, podien posar en perill el seu domini.
L’exemple dels “rescats financers” dels Estats Units d’Amèrica no és el primer cas d’intervenció pública en favor d’uns interessos privats. Tot i així, no deixa de sorprendre’ns, per la magnitud de la intervenció pública estatunidenca en favor del capitalisme financer i pel fet que s’esdevingui en el país paradigma del liberalisme més ultrancer i salvatge, aquell que, sense sanitat pública o prestacions socials per exemple, li escauria el lema de la llibertat formal i absoluta del capitalisme més original: “deixeu viure [els instal·lats perquè poden], deixeu morir [els desheretats perquè no tenen altre opció]”. “Socialisme per a rics” algú n’ha dit. Marx, que al Manifest l’anomenava, més modestament, “socialisme conservador o burgès”, el definia com aquell que havia de “reduir a la burgesia les despeses del seu predomini i simplificar-li les finances”. A parer de Marx: “El socialisme de la burgesia recolza precisament en l’afirmació que els burgesos són burgesos en interès de la classe treballadora.”
En qualsevol cas, però, qualsevol tipus de socialisme, qualsevol tipus d'intervenció pública en l'economia, qualsevol despesa social, etc, té un preu, i el socialisme fet a mida d’aquelles classes que porten anys reclamant menys estat i menys intervenció pública també, amb la diferència, però, que el preu d’aquest socialisme no pot recaure, ni exclusivament ni de manera compartida, en aquelles classes que no n’obtenen cap benefici, a menys que hi hagi contrapartides de socialisme real en favor dels exclosos que només poden aspirar a viure dignament gràcies a més estat. Podem intuir el paper del sindicalisme estatunidenc. Anirà, al menys, en sentit diferent l’actuació dels nostres sindicats?

dissabte, 5 d’abril del 2008

Ni ganes, fetiller!


El arzobispo de Pamplona considera al Ejecutivo socialista contrario a la doctrina católica
Monseñor Sebastián: "No es compatible" ser socialista y cristiano

I tant, i tant, que en teniu de raó aquest cop, individu (de porc i de senyor, se n'ha de venir de mena, diria en Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva) Sebastián, ni compatible ni necessari ni convenient. Llàstima, però, que aquest socialisme que blasmeu sigui tan i tan poc roig, i, a banda de protegir els privilegis econòmics d'aquells que més obtenen amb reduccions impositives que trenquen la progressivitat del sistema impositiu, encara destini directament i indirecta massa diners a l'església indigna que indignament representeu.

Cristià? Ni ganes! Socialista? Com més roig, millor! Què us havia portat a pensar, individu Sebastián, que desitgéssim ser ambdues coses alhora sinó la vostra prepotència i el vostre totalitarisme? A resar i a dir missa a l'església, a cagar a la via!

"El malestar religiós és alhora l'expressió del malestar real i la protesta contra el malestar real. La religió és la lamentació de la criatura oprimida, el cor d'un món sense cor, com l'esperit de les condicions sense esperit. És l'opi del poble.
Abolir la religió com la felicitat il·lusòria de la gent és demanar la seva felicitat real. Demanar d'abandonar les il·lusions sobre l'actual estadi de les coses és demanar d'abandonar un estadi de les coses que necessita il·lusions. El criticisme de la religió és per tant embrionàriament el criticisme de la vall de llàgrimes, l'halo del qual és la religió." (Karl Marx: Introducció a la Crítica a la filosofia del dret de Hegel, 1844)