divendres, 11 de juny de 2010

“Clivell de la serra, / dins un solc de terra / tanca un paradís.” (Joan Alcover)


Serra de Tramuntana de Mallorca

Només havien començat a creuar lleument llurs mirades, i no havien pas pensat d’irar cap déu. Ni tan sols havien tingut temps de sospitar que els déus es poguessin irar per voler fressar costers de muntanya. La maltempsada, però, els sorprengué al començament del seu pas pel tarter, i l’aiguat els portà impetuosament rostos avall, encara que per xaragalls força divergents.
No fou fins al cap de moltes passes desaparellades que aconseguiren remuntar i, refets els camins xaragallosos, convergir de nou en la tartera rocallosa. Tot i alguna mirada enrere, aquest cop es determinaren a deixar el pedrigoleig tan ràpidament com poguessin: volien assolir com més aviat millor la carena atramuntanada des d’on podrien d’albirar i assaborir els horitzons que d'altres déus havies reservat per a ells sols només.


NOTES DE DEIÀ
Joan Alcover

I

Baixa la pendent
d’estret horitzó,
mitja carreró
i mitja torrent.

Cada casa sent
pel seu pontarró
passar la remor
de l’aigua corrent.

El saltant eixorda;
la figuera borda
li dóna ombradís.

Clivell de la serra,
dins un solc de terra
tanca un paradís.

II

Les parres ombregen
llenyers i pedrissos,
dones qui feinegen,
nins bellugadissos.

Les figues verdegen
damunt els canyissos;
els galls se passegen
enamoradissos.

El fullam tremola,
la vella s’acosta
al foc de la llar.

La vida s’escola,
el sol va la posta
i el torrent al mar.

III

Roja clavellina
surt de la foscor
de l’alt finestró
que el parral domina.

Passa la veïna
son escarpidor
per la lluentor
del cap de la nina.

Blanca de bromera,
cau la torrentera
amb sa veu de tro.

Cloqueja la lloca;
un home badoca,
...i l’home sóc jo.

1 comentari:

zel ha dit...

Vinc a deixar-te un petó i una abraçada, gràcies per no deixar mai de posar llum!