Tornaré a Santa Afra, abans de l’aplec!

Quan tenia gos _i n’he tingut uns quants_, em vaig acostumar a fer llargues passejades per boscos i paratges desconeguts. Això ja fa una bona colla d’anys, quan un tenia més temps i podia tractar un gos com a gos durant una bona estona cada tarda. Sense gos, però, em continua agradant perdre’m per paisatges més o menys silenciosos i misteriosos i solitaris fora de temporada comuna. De vegades són amples i oberts als quatre vents del mar com els de l’Alt Empordà: sigui entre els penyalars penjats i cantelluts de Cap de Creus, sigui entre els sorrals llargs i estesos de Sant Pere Pescador. En d’altres moments, en canvi, tot i conservar bones vistes de paisatges força més amples i llunyans, són racons situats en llocs, a primera vista, més recòndits, més amagats, com si fos alguna propietat o característica intrínseca al mateix indret allò que pesa més en el seu reclam.

No és pas el sant o la santa, o la devoció subsegüent, el que m’atreu d’aquestes petites esglesioles o ermites enturonades en el nostre paisatge. Fins i tot els aplecs que s’hi realitzen sota la seva empara no són gens del meu grat si s’escoren massa cap al vessant religiós, sempre asprament tan fals i tan antinatural. No, a Sant Medir no hi vaig pas anar per cap motiu religiós o cultual, doncs. Com vaig dir en un post anterior, Sant Medir, on ja m’havia perdut en d’altres ocasions, va ser una bona excusa per afrontar passats més o menys desconeguts i desbocats: els colonitzadors de la Ramema colomersenca suposadament ibèricoromana van sortir, amb més d’una butlla carolíngia o francesa (Lluís I el Piadós, Carles II el Calb, Odó I de França, Carles III el Simple) i papal (Climent III), precisament d’aquí, entre 820-840. I això m’apareixia i m’oferia un munt de possibilitats interrogatives i exclamatives: entre d’altres, sobre la colonització i la feudalització eclesiàstica de caire monàstic (Sant Medir i Amer) que imperà a Colomers fins a les desamortitzacions. Cert, la feudalitat de la Ramema de Colomers no fou mai ni del bisbe de Girona _malgrat algun conflicte d’interessos_, ni del comte d’Empúries _tot i que Malgaulí (el comte Ponç VI o Ponç Hug V) ho intentà amb més vehemència que els seus antecessors _, ni del rei _tot i que el veïnatge ho pretengué revoltosament, en temps de Felip el Prudent, per gaudir de la liberalitat de què disposaven, per contra, els homes dels llocs dependents de la monarquia.

De Sant Medir estant veia, majestuós i clar, el Santuari de Santa Afra de Ginestar. Hi he estat també un parell d’ocasions. I tampoc per devoció al santoral o als actes religiosos que s’hi puguin fer. M’hi havia perdut fa força temps, també amb dos devocionaris que m’han acompanyat durant molts anys: una cigarreta entre dits o un llibre entre mans, però no pas a invocar una imatge _representi a qui representi_ contra les pedregades o contra el xarampió o la verola, fenòmens i malalties massa naturals com per eradicar amb quatre paraules suposadament màgiques davant d’una talla de fusta de creació humana.

Santa Afra, una devoció molt gironina, no ha tingut mai cap relació amb la Ramema colomersenca, massa empordanesa ja. No hi aniré, doncs, a preguntar o a reflexionar sobre cap deixa en les terres o en les pedres on sorgí la petita cel·la monàstica situada sobre al Ter davall la roca de Sobirànigues, com conta més d’un document antic. A Santa Afra, doncs, no hi ha passat d’excusa, en tot cas només present i, en la mesura que el present és aquesta llinya finíssima que s’esmuny cap al passat, futur.

Per un instant penso que el paisatge, i només el paisatge, deu ser qui em crida fora d’època en aquests indrets que, com els grans magatzems, també tenen una data de rebaixes que n’omple tot un dia tots els racons: l’aplec. Si recordo, però, que aquestes ermites foren construïdes amb unes devocions que es fomentaven a sang i a foc: ja via exaccions feudals, ja via escarments inquisitorials, als mateixos llocs on el paganisme retia culte a la natura i als seus elements i a les seves forces: aigua, vent, fertilitat, creació, etc, penso que no sigui una d’aquelles goges foragitada a cops de creu qui em crida a gaudir d’aquests llocs en altre temps naturals que l’antinatura es va incautar a cops de mentides i de xurriaques. Qui sap si la invocació a l’altra escultura del Santuari, la Mare de Déu de les Neus, per part de les noies boniques i gentils no és una altra cristianització forçosa d’un dels antics rituals de fertilitat del paganisme.

En qualsevol cas, si el paisatge i l’encant d’una d’aquestes nimfes que a Occitània anomenen les daunas d'ayga, a Astúries les xanes o a Euskadi les lamiak, es posen d’acord a captivar-te i emmenar-te a passejar i romancejar per aquests i altres indrets, de ben segur que un hi torna una, dues i tres vegades.

Tornaré a Santa Afra, abans de l’aplec!