divendres, 23 de juliol de 2010

"La vida había de depararles todavía otras pruebas mortales, por supuesto, pero ya no importaba: estaban en la otra orilla." (Gabriel García Márquez, El amor en los tiempos del cólera)



Aquella nit fou llarga per ambdós. Pensaments ambivalents: d’alegria per la conversa iniciada a la galeria de la piuladissa de les merles i de temor davant la incertesa de la reacció de qui començava a mostrar un excés de zel en la qüestió.
Efectivament, gairebé l’endemà, en el moment precís que aquella conversa tot just embastada necessitava de més comunicació, llurs sentits foren privats d’expressió, quasi en la mateixa mesura que necessitaven d’emprar-los.
Impossibilitats de compartir allò que els havia desvetllat, començaren a allunyar-se inefablement.
A l’ampit del finestral, però, una merla havia picotejat les engrunes que ni el vent ni la tempesta no havien pogut malmetre. Al cap de dies, una llavor arrelà profundament en terra grassa al costat de l’aigua. En una primavera estranya, una brosta d’arbust semblant a aquell primer magraner que havia plantat Afrodita, la deessa de l’amor, s’alzinà tant com pogué entre la neu.

2 comentaris:

Vida ha dit...

Bell i trist.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Crec que ja t'havia dit que "El amor en los tiempos del cólera" és una de les novel·les que més m'ha agradat en tota la vida. I dir això, és dir molt, ateses les pàgines que duc a les meves esquenes.