dijous, 30 de setembre de 2010

Sense que ell ho sabés, vaig escriure aquest text el dia de Sant Jordi. Amb ell li dic adéu, avui que ell no ha pogut

Jordi Casellas i Vila, 2008, mort el 29 de setembre de 2010 en accident de trànsit

La primera rosa d'avui l'he enviat a en Jordi.
Que en feia de dies que en Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva no apareixia en aquest blog! Perquè en Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva és real, i les opinions que li atribueixo en diversos posts d’aquest blog també. Només una mentida, o llicència literària, m’he permès en parlar d’en Jordi. La seva suposada contrarietat a la meva insistent i persistent mania d’escriure Caçà de la Selva amb Ç, això és, c trencada, com Flaçà, Llançà, Corçà. En Jordi ja li sembla bé _és un dir, perquè més aviat se’n refot_ del que jo opini, en aquesta qüestió, és clar.
I fa dies de la seva absència perquè tots els canvis vitals, malgrat promeses i compromisos i determinacions, comporten petits canvis difícils de preveure de bon inici. I les distàncies allarguen el temps i el temps escurça les possibilitats, i tot plegat repercuteix en l’assiduïtat amb què solíem veure’ns i dinar. Avui ho hem fet junts després d’una bona colla de dies doncs, i sabedors, tots dos, que ens veiem en uns moments dolents per ell: la crisi laboral, els tràngols d’una salut que no és de ferro i menys en una edat elevada _vuitanta-dos anys!_, un desafortunat accident de trànsit, l’impasse _permanent i mal assumit_ amb la seva amiga, la dificultat de trobar-nos amb la resta del grup _dues jovenetes amb qui hem compartit més d’una alegria i més d’una pena_, etc, l’entaforen cada cop més al catau de Caçà de la Selva.
Deu fer uns trenta anys que vaig conèixer en Jordi. Aleshores vivia a Girona: per això Jordi de Girona, malgrat viure avui a Caçà, un lloc on va arribar a contracor _i en el cas d’en Jordi, a contracor té un munt de significats ben adients. Fins uns deu anys del meu retorn de Barcelona, potser fins l’any 1998, formà part d’aquella categoria de persones que un agrupa sota el paraigua genèric de coneguts i saludats. A partir de llavors, un munt de situacions i ocasions volgudament coincidents ens acostumà a esmorzar o dinar junts força sovint, i a teixir una relació d’amistat que ens permet, avui, la suficient fluïdesa telefònica com per no perdre’ns d’orella, ara que no ens podem veure tant.
Baixava de CaÇà amb cotxe propi o amb transport públic, però no faltava mai a la cita gastronòmica dos o tres dies a la setmana _perdre’ns l’arròs del dijous era imperdonable!_, segons la feina. Una feina que ell mateix definia, sorneguerament, com a contradictòria: “sóc un comunista que ven rellotges de control dels treballadors als empresaris”, solia ser la seva targeta de presentació. Però la feina, avui “abandonada” i incobrada, li permetia arrodonir una jubilació migrada, recórrer les tresqueres de la regió gironina com un ocell, regalar-se algun sopar amb la seva amiga i, sobretot, sobretot, retardar l’engabiament que avui li he notat en les paraules i en els ulls. Ocell en gàbia!
Un llambreig, però, m’ha retornat el Jordi de sempre, el Jordi de ½: “mengem la meitat massa” o “he quedat amb la mitja nòvia”. Sense que vingués a tomb en una conversa que sempre acostuma a girar sobre sants i bruixes, polítics i ciutadans, en dues ocasions no ha pogut estar-se, amb la mateixa frescor del poeta de “mireu la noia que us guanya l’esclat", d’un “quina noia més bonica!”.
En aquest moment, tant els ulls vius de la seva vellesa com els ulls atents de la jove al·lota que ens ha encisat a tots dos, m’han recordat, una vegada més, la sensatesa del “¿Morir? ¡Sí, pero morir vivos!”, de l’Antonio Gala.

4 comentaris:

Vida ha dit...

Segur que t'ho agrairà. Ho saben quan els estimam, ho saben més que quan eren vius. Descansi en pau doncs.

La filla d'en Jordi ha dit...

Josep, t'agraeïxo tant les teves paraules!!! Ell t'estimava molt. És més, segur que encara t'estima qui sap si encara més...

Sóc la filla d'en Jordi, l'Engràcia.
T'espero el dissabte i si no et fa res , et puc demanar que la llegeixis a la cerimónia?

Una forta abraçada,

L'Engràcia Casellas, de Girona i que viu a Caçà.

Jo Mateix ha dit...

Hola, Engràcia,

Gràcies per les teves paraules.
T'he enviat, però, un missatge a la bústia del feisbuc.

Una abraçada i fins demà.

Josep

kneita ha dit...

Encara no me'n faig a la idea, em dóna la sensació que tot d'una el veure entrar per la porta...
No hi ha dret! Encara no li tocava...
Me adonat que no era un company, ni un amic, era molt més que això, formava part de la familia que sense voler i amb els anys haviem creat...
El trobaré molta a faltar,
Txell