dimecres, 8 de setembre de 2010

L'evolucionisme iIII


El segle XX
Després d’una llarga etapa antievolucionista, orfe de generalitzacions i d’explicacions causals, apareixen, en la segona meitat del segle XX, els corrents neoevolucionistes. A diferència del primer evolucionisme historicista, unilineal i teorètic, aquells contemplen el multilinealisme i els salts culturals: l’evolucionisme cultural de Leslie A. White (1900-1975), basat en la relació entre cultura i disponibilitat energètica; l’ecologia cultural de Julian Steward (1902-1972), amb la relació entre cultura i entorn mediambiental; el materialisme dialèctic del marxisme posterior a Marx, amb la contradicció interna com a motor dels canvis socioculturals, representat per Vere Gordon Childe (1892-1957), autor de termes com revolució neolítica i revolució urbana, i el materialisme cultural de Marvin Harris (1927-2001), amb la interacció de la infraestructura (modes de producció i de reproducció), l’estructura (economies domèstica i política) i la superestructura (conductual, i mental i èmica).
Actualment, gairebé totes les tipologies evolucionistes estan d’acord en una base fonamentada en el mode de subsistència (influït per factors ecològics, demogràfics, econòmics i tecnològics) i amb els estadis bàsics següents: la caça i la recol·lecció, l’agricultura i la industria, amb el benentès, però, que cada mode pot gaudir d’una diversitat de formes socials, polítiques i ideològiques (amb capacitat de vida i causalitat pròpies); que en la història s’han donat diverses revolucions amb els corresponents períodes de transició: revolució neolítica, revolució urbana i revolució industrial, i que hi ha models productius molt especialitzats el desenvolupament dels quals es considera paral·lel o contemporani del temps de l’agricultura: pastura i horticultura. Gerhard Lenski (1924), per exemple, proposa una tipologia basada en el mode de subsistència i amb els estadis següents: les societats caçadores recol·lectores, les societats horticultores simples, les societats horticultores avançades, les societats agrícoles i les societats industrials, i amb mecanismes de canvi i de transició basats en l’augment de l’índex de creixement demogràfic, l’explotació de nou espai vital, l’avenç tecnològic i el creixement productiu en béns i serveis.
D’acord als nivells d’integració sociocultural, això és, atenent al creixement i a la complexitat organitzatius, Elman Service (1915-1996) fa una proposta fonamentada en l’organització social: la banda del nivell familiar, la tribu del nivell local i el cacicat i l’estat com a sistemes polítics regionals, que és refosa per Allen W. Johnson i Timothy K. Earle l’any 1987 amb una divisió com la següent: el grup de nivell familiar, amb famílies de campament i famílies de vilatge, el grup local de la tribu i el govern regional, de cacicats i estats. Morton Fried (1923-1986), de la seva banda, construeix una proposta que té present el grau de control social: les societats igualitàries, les societats jeràrquiques, les societats estratificades i les societats de base estatal.
Per acabar, atenent a la dependència entre societats, cal esmentar la teoria dels sistemes mundials, d’Immanuel Wallerstein (1930), que, d’acord a la relació explotadora de centre-perifèria pel que fa a la divisió del treball i al diferencial de l’acumulació de riquesa, proposa la classificació següent: els minisistemes i els sistemes mundials amb els imperis mundials i les economies mundials. La seva inadequació a les societats precapitalistes ha portat Christopher Chase-Dunn (1944) a matisar el dualisme centre-perifèria de Wallerstein amb diferenciació i jerarquia, segons la no existència o l’existència d’una relació explotadora (explotació econòmica, dominació política i control ideològic), i a proposar la següent tipologia: els sistemes mundials sense estat, les economies mundials primàries, els imperis mundials primerencs, els sistemes mundials secundaris complexos, els sistemes mundials de comercialització i l’economia mundial capitalista.