dilluns, 30 d’agost de 2010

L'evolucionisme II


El segle XIX
Al segle XIX, sota la influència del mite del progrés de la Il·lustració, la filosofia de la història de Wilhelm F. Hegel (1770-1831) amb els seus tres moments de llibertat (les tiranies asiàtiques, les ciutats-estat gregues i les monarquies constitucionals europees), la llei d’Auguste Comte (1798-1847) dels tres estadis de desenvolupament (l’estadi teològic, l’estadi metafísic i l’estadi científic o positiu) i, sobretot, la influència de l’evolucionisme natural o biològic de Charles Darwin (1809-1882), l’evolucionisme unilineal és representat pels etnòlegs Tylor i Morgan i per l’antropòleg Frazer.
Edward B. Tylor (1832-1917), a La cultura primitiva, formula una evolució unilineal, en direcció a la cultura europea del moment, que reprèn l’evolució de Ferguson: el salvatgisme, la barbàrie i la civilització, etapes que diferencia pel mode de subsistència: la caça, l’agricultura i la indústria. Lewis Henry Morgan (1818-1881), autor de La societat antiga, completa les dues primeres etapes de l’evolució proposada per Tylor amb d’altres tres subetapes diferenciades pel progrés tecnològic, alhora que les fa correspondre amb cinc etapes diferents d’evolució de la família: la família consanguínia, la família punalúa, la família per parelles, la família patriarcal i la monogàmia, i d’evolució de l’organització sociopolítica: la banda, la sippe o gens, la fratria, la tribu i la confederació. James G. Frazer (1854-1941), autor de La branca daurada, ens proposa una evolució cultural que va de la màgia, passa per la religió i arriba a la ciència.
La transposició directa i mecànica de Darwin a la cultura i a la societat rep el nom de darwinisme social, pel qual l’evolució cultural, i les diferències i semblances entre les cultures, són fruït d’una correspondència unívoca entre evolució biològica i evolució cultural. Amb antecedents en l’economista i demògraf Thomas R. Malthus (1766-1834), que havia influït Darwin mateix (llei de la selecció natural), i pel qual el creixement de la població estava a l’origen de la lluita per l’existència, el màxim exponent del darwinisme social és el filòsof Herbert Spencer (1820-1903), pel qual les lleis de l’evolució del món natural (supervivència del més apte) regeixen també en els dominis social i cultural.
Corrents més radicals sorgits a redós de la càrrega ideològica del darwinisme social, i amb la intenció de justificar les polítiques que permeten el manteniment de desigualtats, són la raciologia científica, amb la determinació de la raça, la sociobiologia, amb la determinació de l’herència genètica, o l’evolucionisme psicologista, amb la determinació de la intel·ligència.
Influïts per Morgan, Karl Marx (1818-1883) i Friedrich Engels (1820-1895) _que en L’origen de la família, la propietat privada i de l’estat reprèn les etapes de Morgan_ són els autors de l’evolucionisme marxista, fonamentat en la lluita entre les classes socials i en els canvis en els modes de producció com a factors de canvi i de desenvolupament culturals. Junt a les etapes clàssiques del comunisme primitiu, l’esclavisme, el feudalisme, el capitalisme i el comunisme, estretament relacionades amb les relacions de producció, els seus dubtes i les seves vacil·lacions sobre un mode de producció asiàtic palesen la crisi de l’evolucionisme de caràcter unilineal.
Des del camp de la sociologia, cal esmentar també l’aportació del francès Émile Durkheim (1858-1917), amb la seva proposta de diferenciació cap a la complexitat com a força motora del canvi social: des de la solidaritat mecànica a la solidaritat orgànica.