“forja mons a cops de mall” (Àngel Guimerà)

Por Dios, por la Patria y el Rey

lucharon nuestros padres

Por Dios, por la Patria y el Rey

lucharemos nosotros también

(Oriamendi, himne carlísta)

Me temo que sí, pero me esforzaré, como cada año, para que no. “No és la meva pàtria una torre o una casa; sí que tots els pobles de la terra em serveixen de mansió i de triclini” (Crates de Tebes).
La història és plena d’exemples. L’emancipació no ha esta mai possible sense posar fi a la inconsciència invertida del món i llençar, conseqüentment i consegüentment, a les escombraries de la història tots aquells paranys que han servit per despullar la majoria dels humans de les prerrogatives amb què van néixer. Ni els déus que ens volen conformistes en atenció a un món millor ultraterrenal, ni les pàtries que ens pretenen enemistats en atenció al divide et vinceras, ni els reis que ens desitgen súbdits en atenció a les riqueses dels poderosos han servit per al creixement de la solidaritat i, doncs, dels ideals i esperances alliberadors. Ans al contrari, han domesticat la fera, han adormit els nostres instints, han distret la nostre humanitat, fins al punt que ens hem de plantejar objectius que només el llast d’aquestes quimeres ens ha fet pensar que no ens eren consubstancials com a subjectes.
Ni déu ni pàtria ni rei! Com fa el ferrer, “forja mons a cops de mall” (Àngel Guimerà), perquè no farem un nou món millor amb les bagatel·les del vell.