dilluns, 24 de desembre de 2007

I això que corre davant nostre és el temps


Ja ha passat un altre any, i Cronos, el temps, devora els seus propis fills. De manera impertèrrita, impassible, indiferent o inexplicable, hom pot arribar a donar un cop de porta, rebutjar una trucada, llençar unes flors pel balcó, menysprear un amor o una amistat, estripar unes cartes o deixar missatges sense resposta, etc, però mai no podria interposar temps a favor o en contra de res, perquè el temps només transcorre, per a tothom o per a ningú. I si mai la seva por o covardia el portessin, d'aquesta manera, a convertir el temps en un gest tan vulgar, només també la seva valentia l'en podria deslliurar, perquè els gestos, com les paraules, tenen amo o origen, i destí o finalitat. Cronos és el tren que no para mai, però un encara pot romandre a l'estació esperant d'altres gestos, perquè l'espera o l'esperança és el que diferencia els humans dels déus que aquests s'han representat.

Transcorre el temps;
ningú no el perd ni el guanya.
Transcorre el temps i transcorrem nosaltres.

(Miquel Martí i Pol: Temps perdut)

1 comentari:

elur ha dit...

i que per molts anys sigui així!

bones festes!!!