diumenge, 2 de desembre de 2007

Anar-se'n és fugir?


Se m'ha enganxat com el vesc la Julieta Venegas. A l'origen d'un escrit sempre hi ha algú o alguna cosa que se t'ha enganxat. Avui és la seva cançoneta:

No voy a llorar y decir,
que no merezco esto porque,
es probable que lo merezco
pero no lo quiero, por eso...

Me voy, que lástima pero adiós
me despido de ti y
me voy, que lástima pero adiós
me despido de ti.

(Julieta Venegas: Me voy, àlbum Limón y sal)

Amb el benentès que, en ocasions, qui se'n va ho fa quan ja fa temps que l'han fet fora: canviant-li el pany de la porta o desnonant-lo, deixant de trucar-li o d'agafar-li les trucades, o evitant-ne la companyia fins i tot a l'hora del cafè.
Encara que totes les cantonades tomben, el món és un mocador, ple de gent que se'n va, ple de gent que se'n torna, perquè l'han feta fora d'algun lloc, i sovint sense un perquè.

4 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Pot ser fugir, però també pot ser un moment de lucidesa, o un recomençament. A vegades no és ni llàstima! encara que de moment ens ho sembli

rosa ha dit...

ostres a mi també em van fer fora..primer negant-me les trucades i missatges de telèfon i jo sense enterant-me què coi passava.

robelfu ha dit...

Ens n'anem com som, i som com ens n'anem ,perqu� no �s el mateix anar-se'n que fugir, ni anar-se'n que abandonar.

elur ha dit...

m'has fet recordar i cantar a Lluís Llach, però no amb la Venegas no, amb el teu escrit... Vaig i vinc...

"I no t’estic dient que me’n vaig,
ans al contrari, potser és que ara arribo..."