Un "Nihil obstat" poc convençut (i V)

Poema V

L'espòs

4 Ets bella, amiga meva, com Tirsà,
atractiva com Jerusalem,
terrible com els esquadrons amb estendards.
5 Aparta de mi els teus ulls, que em fascinen!
La teva cabellera és com un ramat de cabres
que baixa onejant per les muntanyes de Galaad.
6 Les teves dents són com un ramat d'ovelles
que surten del bany.
Totes porten bessonada;
d'estèril, no n'hi ha cap.
7 Les teves galtes són com grans de magrana,
darrera el teu vel!
8 Seixanta són les reines,
i vuitanta les concubines;
les donzelles, innombrables.
9 Però una sola és la meva coloma,
la perfecta meva.
L'única per a la seva mare,
la preferida d'aquella qui la va infantar.
Les donzelles, en veure-la, l'han complimentada;
les reines i les concubines l'han enaltida.
10 ¿Qui és aquesta que s'aboca com l'aurora,
bella com la lluna, resplendent com el sol,
terrible com els esquadrons amb estendards?
11 He baixat al jardí de les nogueres,
per veure com rebrota la vall,
per observar si la vinya brotona,
si floreixen els magraners.
12 M'he desentès de mi mateix,
i ella em fa pujar al carruatge de la meva noble comitiva.
—1388→

El cor

7 1 Retorna, retorna, Sulamita;
retorna, retorna, que et puguem contemplar!
¿Què admireu en la Sulamita,
en la dansa de Mahanaim?
2 Que en són, de bells, els teus peus amb les sandàlies
filla de príncep!
Els contorns dels teus flancs són com joies,
obra de mans d'artista.
3 El teu llombrígol és com una gerra rodona,
on no hi manca el vi.
El teu ventre és com un munt de blat,
envoltat de lliris.
4 Els teus dos pits són com dos cervatells,
com una bessonada de gasela.
5 El teu coll, com una torre de vori.
Els teus ulls són com els estanys d'Hesebon,
prop de la porta de Bat-Rabim.
El teu nas, com la torre del Líban,
que mira vers Damasc.
6 El teu cap és altiu com el Carmel
i la teva cabellera té l'esclat de la porpra;
un rei és captiu dels teus rínxols.

L'espòs

7 Que n'ets, de bella i d'encisadora,
o amor, font de delícies!
8 La teva arada és com una palmera,
els teus dos pits en són els raïms.
9 Jo he dit: «M'enfilaré a la palmera
i n'agafaré els raïms!»
Que els teus pits siguin com raïms de vinya;
el perfum del teu alè, com el de pomes.
—1389→
10 El teu parlar és com vi bo,
flueix dolçament damunt les meves carícies,
i regalima d'entre els llavis d'un que somnia.

L'esposa

11 Jo sóc per al meu estimat,
i cap a mi ve el seu anhel.
12 Vine, estimat meu, sortim al camp!
Farem nit a les masies.
13 Anirem de bon matí cap a les vinyes.
Veurem si brotonen els ceps,
si esclaten les gemes,
si els magraners floreixen.
Allí et faré el do del meu amor!
14 Les mandràgores exhalen perfum,
i a les nostres portes tenim tots els fruits saborosos:
de novells i de vells encara;
els he reservats per a tu, estimat meu!
8 1 Tant de bo que em fossis germà,
alletat als pits de la meva mare!
Quan et trobaria per fora, et podria besar
sense que ningú me'n fes retret.
2 Et conduiria i et faria entrar
a la casa de la meva mare, que em nodrí,
i jo et donaria a beure vi perfumat
i most de les meves magranes.
3 Em posa l'esquerra sota el cap,
i amb la dreta m'abraça!
4 Us conjuro, filles de Jerusalem:
no desperteu ni desvetlleu l'amor
fins que ell mateix ho vulgui!

El cor

5 ¿Qui és aquesta que puja de l'estepa,
recolzada en el seu estimat?
—1390→

L'esposa

Sota la pomera jo et vaig deixondir,
a l'indret on la mare et va infantar,
allà on et va infantar la qui et va concebre.
6 Posa'm com un segell sobre el teu braç;
perquè l'amor és fort com la mort,
és dura com el país dels morts, la gelosia.
El seus dards són dards de foc,
una flama de Jahvè.
7 Ni una immensitat d'aigua
no podria extingir l'amor,
ni l'ofegarien les riuades. 1264

Reflexió sapiencial

Si algú oferís tota la riquesa de casa seva
per obtenir l'amor, el menysprearien!

Cant de la germana petita 1265

8 Tenim una germana petita,
no té encara els pits formats.
¿Què en farem de la nostra germana,
el dia que es parlarà d'ella?
9 Si ella fos una muralla, la coronaríem
amb merlets de plata;
si ella fos una porta, la recobriríem
amb plaques de cedre.
10 Jo sóc una muralla,
i els meus pits són com torres;
així esdevinc als seus ulls com la qui troba la pau.
—1391→

Cant de les dues vinyes

11 Salomó tenia una vinya a Baal-Hamon,
la confià als guardians.
Li pagaven pel seu fruit
mil sicles de plata.
12 La meva vinya és per a mi;
els mil sicles per a tu, Salomó,
i dos-cents per als guardians del fruit.

L'espòs 1266

13 Oh tu, que sojornes als jardins,
els companys estan atents per escoltar la teva veu,
fes-nos-la sentir!

L'esposa

14 Corre, estimat meu,
fes-te semblant a una gasela,
a un cérvol jove

per les muntanyes dels bàlsams!

I així acaba aquest cant a l'amor humà a través del diàleg alternat entre un estimat i una estimada que aspiren a la mútua possessió i, doncs, a la plenitud del seu amor. Perquè penso que cap lector haurà trobat en el Càntic dels Càntics el més mínim indici d'un contingut directament religiós. Però les diverses esglésies que l'han incorporat al seu corpus bíblic han interpretat els diversos poemes com una al·legoria de l'amor de déu per Israel, de Crist per la seva església o entre Crist i l'ànima, però mai com un cant a l'amor més antic i universal de tots: l'existent entre dos éssers humans.

Si el personatge central de la literatura del cristianisme féu de l'amor entre/cap a les persones l'objectiu de la seva existència, l'església actual, que se'n declara successora, s'ha convertit, paradoxalment, en la institució més allunyada de l'amor humà i més incapacitada per entendre'l, malgrat el seu interès a pontificar sobre l'amor, la família, l'educació i un llarg etcètera d'institucions que han esdevingut massa humanes per a qui ha triat com a objecte de la seva necessitat d'estimar elements tan metafísics com un crist o una mare de déu.

S'entén ara per què aquests poemes són tan poc llegits en les esglésies i evitats subreptíciament en les núpcies eclesiàstiques?