Marx i Engels, una parella ben contemporània

Oda a Marx, de Joan Brossa, 1983

En moltes obres del marxisme fins a la mort de Karl Marx, cal parlar d’autors. En concret de Karl Marx (1818-1883) i Friedrich Engels (1820-1895), el quals, conjuntament o simultàniament, van trencar amb els hegelians d’esquerra, ja que per ells l’idealisme hegelià suposava una inversió de la realitat, van arribar a conclusions semblants sobre els processos històrics, que després estudiarien i teoritzarien, i van esdevenir importants activistes polítics al servei de la classe obrera, amb la participació en la Lliga dels Comunistes, la Primera Internacional o Associació Internacional dels Treballadors i en els primers partits obrers.
Podríem afirmar que ambdós són els creadors d’una totalitat formada per filosofia, ciència econòmica i praxis política amb l’objectiu d’explicar el desenvolupament històric del capitalisme i transformar la realitat injusta fruit d’aquest desenvolupament. No és estrany, doncs, que ambdós alemanys figurin a les enciclopèdies com a filòsofs, polítics, economistes, etc. Marxisme (com a teoria científico-filosòfica), materialisme històric o filosofia de la praxis (com a teoria de les ciències humanes), materialisme dialèctic (com a filosofia creada posteriorment a Marx), socialisme científic (com a doctrina política), socialisme i comunisme (com a organització social), etc, són alguns dels noms amb els quals hom ha batejat i divulgat la seva metodologia i la seva acció per tal d’interpretar la història i instaurar un nou règim polític, econòmic i social: el comunisme.
A grans trets, les seves recerques apareixen en un context en el qual s’imposen els principis de la Il·lustració i del liberalisme i es coneixen els efectes i les conseqüències del primer capitalisme i la Revolució industrial. A partir de la influència de la filosofia alemanya (l’idealisme de Hegel, el materialisme anhistòric de Feuerbach, etc), dels economistes clàssics anglesos (Adam Smith i David Ricardo) i dels polítics socialistes o anarquistes utopistes francesos (Proudhon, Louis Blanc, etc), naixerà el seu cos teòric destinat a comprendre, explicar i a denunciar aquest món nou: el seu caràcter material o origen econòmic, és a dir, la determinació econòmica de la història i la seva historicitat, la plusvàlua com causa de les injustícies, així com el constant desenvolupament i moviment per raó de les contradiccions internes en el cas de les realitats no humanes (Engels) o per la lluita entre classes en les realitats històriques. La lluita de classes és el concepte clau de la seva teoria històrica fonamentada en la contradicció interna a qualsevol àmbit, com el motoret del desenvolupament d’aquests mateixos àmbits. I tot: producció, intercanvi, reproducció, política, art, ideologia, etc, gira i es mou en funció del desenvolupament d’aquesta lluita, que neix de la contradicció entre el desenvolupament, il·limitat en teoria, de les forces productives i la limitació que imposen les relacions de producció, per mantenir l’apropiació privada de l’excedent o la plusvàlua, el sobrevalor que produeix el treball humà.
La seves teories, que, doncs, al costat de la determinació en última instància dels factors econòmics contemplen també el paper revolucionari dels subjectes històrics, han estat sovint simplificades i esclerotitzades des de sectors marxistes mateixos amb un determinisme economicista i mecanicista, i excloent, per això, del paper de la praxis humana, oblidant que tant com la història fa les persones, aquestes persones també fan o poden fer la història. En qualsevol cas, el marxisme, tant el més determinista com aquell original en el qual la superestructura conservava certa autonomia respecte de la infraestructura, ha penetrat, a part de la política, en tots els camps de la recerca i la investigació: sociologia, antropologia, economia, història, filosofia, etc. I si com a metodologia i interpretació podria semblar en recés, la vigència de les seves aportacions conceptuals novadores palesa encara la seva gran influència.
La producció intel·lectual de Marx i Engels és immensa: engloba des d’articles en diaris i revistes especialitzades, cartes a amics en les quals precisen la seva teoria o rebaten els seus crítics, pròlegs i prefacis extensos en obres d’ambdós, manifestos i discursos polítics ocasionals, esborranys manuscrits, fins a les grans obres. En una classificació que, atesa la transversalitat de la seva obra, no deixa de ser convencional, destacaria, d’entre tota la seva immensa producció, les següents obres:
a) Filosòfiques:
1844 (Marx): Manuscrits econòmico-filosòfics.
1844 (Marx i Engels): La Sagrada família.
1845 (Marx): Tesis sobre Feuerbach.
1845 (Marx i Engels): La ideologia alemanya.
1847 (Marx): La misèria de la filosofia.
1873 (Engels): Dialèctica de la natura.
1880 (Engels): Socialisme científic i socialisme utòpic.
1886 (Engels): Ludwig Feuerbach i la fi de la filosofia clàssica alemanya.
b) Econòmiques:
1845 (Engels): La situació de la classe obrera a Anglaterra.
1867-1894 (Marx, i el darrer volum d’Engels): El capital.
c) Polítiques:
1848 (Marx i Engels): El manifest del Partit comunista.
1875 (Marx): Crítica del Programa de Gotha.
d) Històriques:
1854 (Marx): El divuit de brumari de Louis Bonaparte.
1871 (Marx): La guerra civil a França.
1884 (Engels): L'origen de la família, la propietat i l'estat.

Valgui aquest escrit d'Immanuel Kant: fragment d'El conflicte de les facultats (1798), a propòsit de la Revolució francesa en plena fase reaccionaria, per comprendre la importància i la pervivència del pensament de Marx i Engels. Perquè, mentre hi hagi capitalisme, hi haurà marxistes.

"Perquè un fenomen semblant en la història humana no s'oblida mai, en haver revelat en la naturalesa humana una disposició i una capacitat cap al millor que cap polític hauria pogut argüir a partir del curs de les coses esdevingudes fins aleshores, la qual cosa únicament pot augurar una conciliació de natura i llibertat en el gènere humà d'acord amb principis intrínsecs al dret, si bé només com un esdeveniment imprecís i atzarós pel que fa al temps.

Però, tot i que tampoc ara s'arribés amb aquest esdeveniment a la meta projectada, encara que la revolució o la reforma de la constitució d'un poble acabés fracassant, o si tot tornés després al seu antic llit després d'haver durat un temps (tal com profetitzen actualment els polítics), malgrat tot això, aquest pronòstic filosòfic no perdria gens de la seva força. Perquè aquest esdeveniment és massa grandiós, es troba tan estretament implicat amb l'interès de la humanitat i la seva influència sobre el món s'ha disseminat tant per tot arreu, com per no ser rememorat pels pobles en qualsevol ocasió on es donin circumstàncies propícies i no ser evocat per repetir noves temptatives d'aquesta índole!"