divendres, 12 de febrer de 2010

Podem conèixer l’inconegut sense prejudicis, si el fet de poder-ne parlar ja en palesa cert coneixement?


Des de la filosofia de la ciència, el constructivisme no permet parlar del que no coneixem i molt menys del que no existeix. No hi fa res que l'experiència científica ens remeti a l'inconegut que aspira a conèixer i l'existència del qual és en primer lloc només conjuntural _com ens recorda la història de la ciència amb el flogist, el calòric, el planeta Vulcà o les bruixes_, el constructivisme, en confondre la separació entre pensament i realitat amb la separació entre subjecte pensant i realitat, només pot enfangar-se en les tèrboles i contradictòries aigües de l’idealisme.
En efecte, el plantejament constructivista parteix d’un subjectivisme extrem: enlloc de pensar, com el realisme, una realitat que existeix independentment del pensament però que inclou el subjecte cognoscent, interpreta, inicialment, aquesta independència com una separació radical del subjecte cognoscent de la realitat, fins al punt que, negada l’existència d’un taumaturg, una providència o d’un deux et machina que coneix el món extern per endavant, el subjecte existent no pot conèixer, sense prejudicis, una realitat anterior o que preexisteix al mateix procés de coneixement.
Amb aquest aïllament del subjecte de la realitat objectiva, el constructivisme, que no vol ser ni escèptic ni relativista, només pot reeixir a salvar la cognoscibilitat de la realitat, és a dir, la seva racionalitat, si la insereix en el mateix procés de creació de la realitat, per la qual cosa uneix, de nou, en el pla de les idees allò que abans havia separat en el pla del real: per coherència i asserviment idealista, aquest constructivisme no té altre remei que afirmar, corol·làriament, que la realitat no és pressupòsit sinó fruit o producte del coneixement.
El realisme, en canvi, a l’hora que reconeix el caràcter independent del món objectiu, no s’està de recordar que l’home forma part de la mateixa realitat, com a objecte però també com a subjecte cognoscent, essent aquesta interacció de l’home en la realitat la que fa possible la seva cognoscibilitat, això és, la seva representació més acurada possible.
Així, si per a aquell constructivisme el coneixement humà crea la realitat i la multiplicitat de cognoscents avala l’existència parcel·lària de coneixements individuals difícilment transmissibles, per al realisme la realitat que inclou l’home possibilita el coneixement humà i la unicitat comuna de la realitat avala un coneixement universal que pot esdevenir llegat per a les generacions futures.

1 comentari:

Frannia ha dit...

Realitat o pensament...massa profund de bon matí. No diuen que tot el que es pensa es pot crear? Llavors la resposta seria sí.