Aristòfanes, la complicitat del públic i un fragment de Lisístrata

D’Aristòfanes es conserven onze comèdies: Els acarnesos (425 ane), antibèl·lica; Els cavallers (424 ane), contra els demagogs; Els núvols (423 ane), on desfigura sarcàsticament Sòcrates; Les vespes (422 ane), contra el cos legislatiu; La pau (421 ane), contra la guerra, la qual és presentada en forma d'un morter que es disposa a moldre totes les ciutats de Grècia; Els ocells (414 ane), fantasia escapista i utòpica; Lisístrata (411 ane), en la qual les dones acorden d'abstenir-se de qualsevol relació sexual amb llurs marits mentre aquests no acabin la guerra; Les festes de Demèter o Les tesmoforiazuses (411 ane), contra Eurípides; Les granotes (405 ane), un nou atac contra Eurípides; L'assemblea de les dones o Les ecclesiazuses (390 ane), on l'autor satiritza un suposat estat regit per les dones en el qual la propietat pertany a tothom i les velles tenen prioritat a l'hora de reclamar l'amor dels joves, i Plutos (382 ane), una faula mitològica imbuïda d'esperit religiós.

Són diversos els recursos d’Aristòfanes per aconseguir la complicitat del públic durant la representació de les seves comèdies. La majoria es basen en al·lusions o senyals al públic o es relacionen amb la comicitat.

Entre les primeres cal esmentar la paràbasi, moment de l’obra en què el cor, sense els actors en escena, es dirigeix directament al públic per parlar sobre algun tema de l’obra o d’actualitat en la polis o d’algun personatge públic, afavorint i reclamant la intervenció dels mateixos espectadors. Es tracta d’una demanda directa d’opinió, debat i intervenció.

Entre els recursos per provocar la comicitat, els més utilitzats són: la sàtira amb què ridiculitza idees, polítiques, figures, personatges públics...; les facècies i els jocs verbals amb què provoca el riure; la descontextualització i la paròdia de la dicció literària d’altres gèneres; l’ús d’elements o de situacions considerats inconvenients per la seva relació amb les necessitats humanes primàries (sexe, escatologia, gastronomia, etc), i el món de la fantasia i la utopia amb les seves exageracions fora mida (la dona com a propietat comuna en una societat comunista).

Lisístrata: Ho diré perquè no cal ocultar-la, la paraula. Dones! Si hem de forçar els nostres homes a fer la pau, hem d’abstenir-nos…

Cleonica: ¿De què? digues!

Lisístrata: ¿És que ho fareu?

Cleonica: Ho farem, ni que calgués morir.

Lisístrata: Doncs bé, cal abstenir-nos del… coit. ¿Per què us gireu? ¿Cap on aneu? Ei, vosaltres, ¿per què serreu els llavis i brandeu el cap? ¿Per què us cau una llàgrima? ¿Ho fareu o no ho fareu? ¿O és que vacil·leu?

Cleonica: Jo no en sóc capaç; que s’arrossegui, la guerra.

Mirrina: I jo tampoc, per Zeus; que s’arrossegui, la guerra.

Lisístrata: (A Mirrina) ¿Això ho dius tu, oh llenguado? Suara afirmaves, certament, que ni que t’haguessin de tallar pel mig.

Cleonica: D’altres coses, el que vulguis. Si em cal, em presto fins i tot a caminar pel foc. Això encara més que el coit. Perquè no hi ha res com ell, estimada Lisístrata.

Lisístrata: (A Mirrina) ¿I tu, què?

Mirrina: Jo també prefereixo caminar pel foc.

Lisístrata: Oh, el nostre sexe! Impúdic de dalt a baix! No és pas sense motiu que les tragèdies tracten de nosaltres: no som res més que “Posidó i barca”. (A Làmpito) Però, benvolguda espartana! Encara que fossis l’única que et posessis al meu cantó, salvaríem l’empresa. Posa’t d’acord amb mi!

Làmpito: Pels dos déus! És ben terrible per a les dones de dormir soles, sense un home. Tanmateix sí, sigui com sigui, ens fa tanta falta, la pau!

Lisístrata: Estimadíssima! Ets l’única d’aquestes que ets uns dona autèntica!.

Cleonica: I si, fent tots els possibles, ens abstinguéssim d’això que tu dius -que mai per mai no em passi!- ¿es faria la pau?

Lisístrata: Íntegrament, per les dues deesses! Perquè si nosaltres sèiem a casa nostra embellides amb afaits, i, després amb les túniques d’Amorgos, ens acostéssim a ells nues, amb l’engonal depilat, els homes en erecció, tindrien pruïja per desfogar-se. Si llavors nosaltres no cedim, sinó que els rebutjàvem, sé molt bé que farien la pau a l’instant.