divendres, 26 d’octubre de 2007

“avui dos carques són tres fills de puta” (Joan Brossa): compte, són dades del 1997


En Jordi de Girona que viu a Caçà de la Selva, encara que ell és d’aquells que es pensa que no és correcte amb ç, aquest diumenge s'estarà a fires. Tot i així, no pot estar-se de reflexionar sobre la iniquitat que s'esdevindrà aquest últim diumenge d'octubre: “He estat repassant tota la llista de “màrtirs”, injustament assassinats, i entre els 498 que beatificaran diumenge no he trobat cap dels clergues assassinats pel bàndol que s’alçà en armes contra la democràcia. I jo sé del cert (La memòria selectiva i L'Església unilateralment compassiva) que n’hi ha una trentena que pagaren la seva fidelitat a la República democràtica amb la seva vida. Aquests individus –Rajoy, Aguirre, Losantos, Cañizares, Rouco, Acebes, Mayor Oreja, Aznar, Zaplana, Ramírez, Díez...– poden ser qualsevol cosa, ara, seguidors de Jesús o de l'església del perdó? Nassos de la Xina!”
El quatre d’octubre de l’any que ve en farà deu de la mort de Joan Brossa, poeta, dramaturg i artista plàstic. La seva visió interdisciplinar de la cultura, les arts i l’espectacle el portà a participar creativament en totes les facetes artístiques: la poesia, el cinema, el teatre, la música, el cabaret, les arts parateatrals, la màgia i el circ. La seva obra poètica, innovadora i experimental: poesia literària, poesia visual, poesia escènica, poemes objecte, poemes corporis, instal·lacions, etc, és, com el conjunt de la seva obra, satírica, punyent, irònica, crítica, irreverent, lúdica, etc, sempre, però, atenent a la realitat del moment: els entorns polític, social i civil ens els quals va haver de crear.
Amb tot el respecte a les creences personals de cadascú, i de manera especial a aquelles dels catòlics, per la facilitat i comoditat amb què algú, malèvolament, podria confondre amb el catolocinisme dels màxims dirigents de la seva església, reproduïm dos poemes seus, on denuncia, amb una virulència extrema, la connivència dels dirigents eclesiàstics españoles amb el poder polític, militar i econòmic del franquisme. Ves, quines coses!



I

Puta paparra, carronya on fermenta
La claveguera de la llum del dia,
Apunta el seu coet lluna opulenta
I implora no fallar la punteria.

Teixeix sotanes una aranya lenta.
Com ballen amb les vides per la via
Que va del militar a la serventa!
Despullen amb les ungles pedreria.

Ens fa de mare i de pare, i s'engreixa
De tèrbola tenebra, i no desdenya
De beneir la reixa de la queixa.

Be mossegaire, mal de tots nosaltres,
Aquesta activitat d'ensenyar els altres,
Aplica-te-la, porca, a tu mateixa.


(L'Església catòlica espanyola, de Catalunya i selva, 1953-54)



II


¿A quin traspàs de fase de la lluna
Aquests mussols es gasten el teu oli?
No tinguis por de pluja, Catalunya,
I treu-te la sotana

Per fer bon foc i cendra. Catalunya,
Papessa ensotanada! El mussol canta:
La bona sopa, el vi calent pels pares
Sants de la carbonera.

Jo veig el carnaval vaticanista.
Al monestir hi ha porcs i, al temple, s'alça
L'ídol que tira els peixos al foc. L'Ídol
Del tant per cent o rèdit.

Censuren el solstici de la terra.
Mata aquests porcs, pàtria, que la lluna
Fa més claror que tots els ciris. Pàtria,
No esdevinguis la truja.

El temps és ple de boira i carnestoltes,
Les monges petonegen la mainada:
Planeta de catòlica carbassa
Projecta una ombra trista.

Quin morro horrible! Quines fesomies!
Un temple era el local de les muntanyes.
La llufa més grotesca de la Història,
La duu el Crist del mite.

Engeguen trets amb bales beneïdes;
No poden fer fogueres i teixeixen
Xarxes. Ells són els elegits. Les cabres
Parlen de déu i els àngels.

Ells tiren les sabates contra els núvols;
amb canyes formen creus, després les claven;
Però l'aiguat els xucla les sabates
I esquila la cabrada.

Santa Església, sogra de la terra!
Ah bruixa creadora de sotanes!
El temple és un corral d'hòsties negres
I gerres de moneda.

Espanya té el patró d'aigües de bassa.
Esquiladors i bisbes beneeixen
Rodanxes de medalla i fan almoines
Amb l'or malvat dels altres.

Eminentíssims i Reverendíssims,
Eminentíssims Senyors o Il·lustríssimes
Senyories o Vostres Eminències
O Vostres Il·lustríssimes...

Quiets a terra, estaquirots de dones!
Jo prenc les eines de ferrar i us poso
Les ferradures. -Quatre ferradures,
Amor, a cada mula.


(Els mussols del Vaticà, d’Els entrebancs de l'univers, 1956)

1 comentari:

rosa ha dit...

quina veritat que diuen o amagant aquests poemes...."Aplica-te-la, porca, a tu mateixa" si perque ells/es prediquen però t'ho dic del cert que jo en conec uns quants ,que fan el que volen, i jo dic si tens uns principis perque no te'ls apliques?