Les sargantanes bé que regeneren la cua amputada

Els amants (I i II) de René Magritte presenten una particularitat ben suggestiva: l'estimar d'amagat fins a les últimes conseqüències, que és la d'amagar-se d'ells mateixos entre ells mateixos.

Amb tot, la ceguesa provocada pel vel que els cobreix els rostres admet, per raó de la diferent actitud que s'observa en els dos quadres, diverses interpretacions: en el primer, semblaria tractar-se d'una transposició de l'ull de l'espectador, és a dir, el desplaçament dins del quadre de la manca de visió que els amants pretenen del públic, i semblaria, per tant, que els amants s'amaguen de la gent; en el segon, semblaria formar part de la mateixa relació, denotant desconfiança, anonimat, desconeixement, i semblaria, per tant, que els amants s'amaguen d'ells mateixos.

Sigui com sigui, però, amagats d'ells mateixos, dels altres o de tots alhora, Magritte aconsegueix, amb uns amants encaputxats, sense la mirada dels seus ulls ni el contacte de les seves pells, mostrar-nos la basarda de la incomunicació. Encara que potser com la voluntat de viure que observem en els recargolaments d'una cua de sargantana separada del seu cos, persisteixen, tanmateix, la voluntat de desig o la voluntat d'amor.

La incomunicació, el secretisme i l'objecte amb què es prepara el proper Fòrum econòmic mundial de Davos fan molta més basarda, i la voluntat d'amor no sols no hi serà present, sinó que ni tan sols tindrà permesa l'entrada.