El pòsit comú del sentit comú, el menys comú dels sentits
Considerar la filosofia com una cosa difícil és, per a Gramsci, un prejudici, és a dir, un judici sense fonament, molt difós, interessadament i no pas per casualitat, i derivat del fet que la filosofia és una activitat intel·lectual pròpia d’una categoria de científics especialistes o de filòsofs professionals i sistemàtics. Gramsci es proposa desemmascarar i destruir aquest prejudici, perquè la filosofia no és molt difícil, i demostrar que totes les persones són filòsofs.
Per això, a banda els grans sistemes de les filosofies tradicionals i religió de l’alt clergat, que conformen una concepció del món dels intel·lectuals i de l’alta cultura, Gramsci distingeix la filosofia del sentit comú o filosofia dels “no filòsofs”: una concepció del món absorbida acríticament pels diversos ambients socials i culturals en què es desenvolupa la individualitat moral de l’home mitjà, com a filosofia espontània de les multituds o agregat caòtic de concepcions diverses i en el qual es pot trobar tot el que es vulgui.
El sentit comú no és una concepció única i idèntica en el temps i en l’espai, sinó el folklore de la filosofia, que es presenta en innombrables formes i constitueix una concepció disgregada, incoherent, inconseqüent, conforme a la posició social i cultural de les multituds de les quals constitueix la filosofia. Els elements principals del sentit comú, amb predomini d’elements “realistes”, materialistes, és a dir, el producte immediat de les sensacions elementals, amb molts elements “supersticiosos”, acrítics, són subministrats, segons Gramsci, per les religions: la religió entesa com a multiplicitat de religions distintes i sovint contradictòries, amb les formes més tosques i menys elaborades dels diversos catolicismes existents; les religions precedents i les formes anteriors de la religió actual; els moviments herètics populars; les supersticions científiques lligades a les religions del passat, etc.
“Per consegüent, cal començar demostrant que tots els homes són "filòsofs", definint els límits i les característiques d'aquesta "filosofia espontània", pròpia de "tot el món", és a dir, de la filosofia continguda: a) en el llenguatge mateix, que és un conjunt de nocions i de conceptes determinats i no només de paraules gramaticals buides de contingut; b) en el sentit comú i en el seny; c) en la religió popular i, per consegüent, en tot el sistema de creences, de supersticions, d'opinions, de maneres de veure i d'actuar que s'inclouen en el que s'anomena en general "folklore"” (Antonio Gramsci).
Per això, a banda els grans sistemes de les filosofies tradicionals i religió de l’alt clergat, que conformen una concepció del món dels intel·lectuals i de l’alta cultura, Gramsci distingeix la filosofia del sentit comú o filosofia dels “no filòsofs”: una concepció del món absorbida acríticament pels diversos ambients socials i culturals en què es desenvolupa la individualitat moral de l’home mitjà, com a filosofia espontània de les multituds o agregat caòtic de concepcions diverses i en el qual es pot trobar tot el que es vulgui.
El sentit comú no és una concepció única i idèntica en el temps i en l’espai, sinó el folklore de la filosofia, que es presenta en innombrables formes i constitueix una concepció disgregada, incoherent, inconseqüent, conforme a la posició social i cultural de les multituds de les quals constitueix la filosofia. Els elements principals del sentit comú, amb predomini d’elements “realistes”, materialistes, és a dir, el producte immediat de les sensacions elementals, amb molts elements “supersticiosos”, acrítics, són subministrats, segons Gramsci, per les religions: la religió entesa com a multiplicitat de religions distintes i sovint contradictòries, amb les formes més tosques i menys elaborades dels diversos catolicismes existents; les religions precedents i les formes anteriors de la religió actual; els moviments herètics populars; les supersticions científiques lligades a les religions del passat, etc.
“Per consegüent, cal començar demostrant que tots els homes són "filòsofs", definint els límits i les característiques d'aquesta "filosofia espontània", pròpia de "tot el món", és a dir, de la filosofia continguda: a) en el llenguatge mateix, que és un conjunt de nocions i de conceptes determinats i no només de paraules gramaticals buides de contingut; b) en el sentit comú i en el seny; c) en la religió popular i, per consegüent, en tot el sistema de creences, de supersticions, d'opinions, de maneres de veure i d'actuar que s'inclouen en el que s'anomena en general "folklore"” (Antonio Gramsci).
.jpg)
Entrades
3 comentaris:
hi estic d'acord, sobretot crec que la religió per ejemple catòlica, per ser la que tinc més a prop, serà una filosofia de vida per aquells que la professan, però que per mi no és més que una filosofia disfressada, podriem dir una hipocresia, i amb això no vull ofendre a ningú. Parlo crec jo amb propietat, tinc gent molt a prop meu, que professant el que diu la seva religió, ara això si ells van sempre a misa, es confessant i es creuen catolics. Si tens uns principis fes-te'ls valer.
jo per si de cas ja tinc el meu Mossen particular, oi mossen???
Hola, no pateixis pel que estudio, estic gairebé acabant psicopedagogia a la UOC o sigui que no crec que sàpiga res que els importi!!!! M'HA FET UNA ILU DE BOJA QUE CITIS GRAMSCI!!!!. El vaig conéixer a Reggio Emilia, de veu duna senyora que havia estat la cuinera de la primera escola llar, i que tenia el seu fill allà. Ens explicava el perquè del seu exili, el com des de Rússia escrivia en una mena de tercera persona als seus i com la seva filosofia impregnava l'scuola nova. Què estàs llegint? d'ell?
Repassava, més que llegia, amb l'excusa que ara ha fet 70 anys del seu traspàs. Tens raó, a l'escola era molt utilitzat un llibre de cartes per a la formació del Delio i la Júlia, els seus fills: L'albero del riccio.
Publica un comentari a l'entrada