dissabte, 13 d’octubre del 2007

El pòsit comú del sentit comú, el menys comú dels sentits


Considerar la filosofia com una cosa difícil és, per a Gramsci, un prejudici, és a dir, un judici sense fonament, molt difós, interessadament i no pas per casualitat, i derivat del fet que la filosofia és una activitat intel·lectual pròpia d’una categoria de científics especialistes o de filòsofs professionals i sistemàtics. Gramsci es proposa desemmascarar i destruir aquest prejudici, perquè la filosofia no és molt difícil, i demostrar que totes les persones són filòsofs.
Per això, a banda els grans sistemes de les filosofies tradicionals i religió de l’alt clergat, que conformen una concepció del món dels intel·lectuals i de l’alta cultura, Gramsci distingeix la filosofia del sentit comú o filosofia dels “no filòsofs”: una concepció del món absorbida acríticament pels diversos ambients socials i culturals en què es desenvolupa la individualitat moral de l’home mitjà, com a filosofia espontània de les multituds o agregat caòtic de concepcions diverses i en el qual es pot trobar tot el que es vulgui.
El sentit comú no és una concepció única i idèntica en el temps i en l’espai, sinó el folklore de la filosofia, que es presenta en innombrables formes i constitueix una concepció disgregada, incoherent, inconseqüent, conforme a la posició social i cultural de les multituds de les quals constitueix la filosofia. Els elements principals del sentit comú, amb predomini d’elements “realistes”, materialistes, és a dir, el producte immediat de les sensacions elementals, amb molts elements “supersticiosos”, acrítics, són subministrats, segons Gramsci, per les religions: la religió entesa com a multiplicitat de religions distintes i sovint contradictòries, amb les formes més tosques i menys elaborades dels diversos catolicismes existents; les religions precedents i les formes anteriors de la religió actual; els moviments herètics populars; les supersticions científiques lligades a les religions del passat, etc.
“Per consegüent, cal començar demostrant que tots els homes són "filòsofs", definint els límits i les característiques d'aquesta "filosofia espontània", pròpia de "tot el món", és a dir, de la filosofia continguda: a) en el llenguatge mateix, que és un conjunt de nocions i de conceptes determinats i no només de paraules gramaticals buides de contingut; b) en el sentit comú i en el seny; c) en la religió popular i, per consegüent, en tot el sistema de creences, de supersticions, d'opinions, de maneres de veure i d'actuar que s'inclouen en el que s'anomena en general "folklore"” (Antonio Gramsci).

3 comentaris:

rosa ha dit...

hi estic d'acord, sobretot crec que la religió per ejemple catòlica, per ser la que tinc més a prop, serà una filosofia de vida per aquells que la professan, però que per mi no és més que una filosofia disfressada, podriem dir una hipocresia, i amb això no vull ofendre a ningú. Parlo crec jo amb propietat, tinc gent molt a prop meu, que professant el que diu la seva religió, ara això si ells van sempre a misa, es confessant i es creuen catolics. Si tens uns principis fes-te'ls valer.


jo per si de cas ja tinc el meu Mossen particular, oi mossen???

zel ha dit...

Hola, no pateixis pel que estudio, estic gairebé acabant psicopedagogia a la UOC o sigui que no crec que sàpiga res que els importi!!!! M'HA FET UNA ILU DE BOJA QUE CITIS GRAMSCI!!!!. El vaig conéixer a Reggio Emilia, de veu duna senyora que havia estat la cuinera de la primera escola llar, i que tenia el seu fill allà. Ens explicava el perquè del seu exili, el com des de Rússia escrivia en una mena de tercera persona als seus i com la seva filosofia impregnava l'scuola nova. Què estàs llegint? d'ell?

Josep Manuel López Gifreu (Pep Barbagelata) ha dit...

Repassava, més que llegia, amb l'excusa que ara ha fet 70 anys del seu traspàs. Tens raó, a l'escola era molt utilitzat un llibre de cartes per a la formació del Delio i la Júlia, els seus fills: L'albero del riccio.