divendres, 15 d’octubre del 2010

L'últim dinar


El 23 de setembre de 2010, feia l’últim dinar amb en Jordi de Girona que vivia, per força, a Caçà de la Selva, encara que fos un Caçà que mai veié escrit amb ç en la toponímia, símptoma d’un país que no havia pogut normalitzar-se.
Érem ell, en Rubèn i jo. Havia advertit tothom _a mi per telèfon, a la gent del Pati Blau un cop arribat i a en Rubèn i a mi altre cop en arribar-hi una mica més tard_ que volia dinar ràpid, que tenia intenció d’anar al cinema, a veure una pel·lícula relacionada amb el budisme, penso. “Si no hem acabat abans de les quatre, jo marxaré igualment”, havia aclarit. Tot i que mai l’havia vist tan resolutiu, vaig assentir.
Aquell dia, però, a tres quarts de quatre començàvem un sobretaula llarg, més llarg de l’habitual. Certament, ens aixecàvem de taula tocats dos quarts de cinc, després de reflexionar sobre la credibilitat dels partits d’esquerres, millor dit, sobre la credibilitat de “revolucionaris” més atents a l’espera d’una nova societat que no pas a imposar-la ja amb fets en la vida personal del present. Semblantment a aquells antics comunistes i anarquistes que vivien la nova societat justa i igualitària, encara que fos els caps de setmana amb festes campestres prop d’una font o als arenys d'un riu, o en les relacions fraternals amb familiars i amics, parlàvem d’una credibilitat relacionada més amb l’exemple de l’experiència vital diària, comuna i universal, que no pas en l’activisme polític, professionalitzat i tàctic, encara que fos exemplar.
Tots tres, cadascú a la seva manera i amb els seus exemples, reivindicàvem comunistes que comencessin a viure, encara que fos incipientment, en les seves relacions humanes diàries allò que fins i tot s’havia deixat de teoritzar i predicar en les misses o rituals dels partits laics d’esquerres. Tots tres estàvem convençuts que un sistema capitalista que no ha portat la humanitat al regne de la felicitat, de l’abundància ni de la fraternitat ofereix suficients escletxes com per acordar una mica més vida i discurs, i construir espais temporalment alliberats dels prejudicis propis d’un sistema injust en què jerarquia i moral imposen la desraó.
Tot i que ningú del restaurant ens apressà, ni en Jordi ens parlà més de cinema fins que fórem a fora, vam marxar sense acabar el debat ni establir cap conclusió. Ha estat després de la tràgica desaparició d’en Jordi i de reprendre aquelles reflexions que se m’ha acudit que potser és perquè han marxat prematurament els vius que moltes revolucions neixen per morir força o massa aviat i sense deixar cap llegat per a les noves generacions que hauran de resoldre definitivament la contradicció de sobreviure en un sistema que només permet la vida als responsables de la mort.
Com diria en Jordi: Visca el comunisme llibertari!

2 comentaris:

Txell ha dit...

Doncs sí: Visca el Comunisme Llibertari!
Recordo que aquest dia que expliques abans d'anar a dinar amb vosaltres el Jordi em va dir si volia venir a dinar, però estava cansada i li vaig dir que el proper dijous vindria, vam quedar així... i a més no va insistir gaire perquè de fet tenia pressa per anar al cine... ja veig que em vaig perdre una sobretaula estupenda, com a ell li agradava... Sembla mentida que ja no el veure'm més, merda!

zel ha dit...

Sembla que és temps de pèrdues, malaguanyades vides, eh? Merda, sí...