dissabte, 31 de juliol de 2010

Els grecs i l'origen de la filosofia


Sembla cert que els pobles antics d’orient disposaven d’un sistema propi de pensament, una visió peculiar del món. I també sembla més que probable certa influència d’egipcis, indis i de xinesos en el món intel·lectual grec. Tanmateix, el pensament racional sorgeix, de manera autònoma i allunyant-se de la tradició expressada poèticament en els mites religiosos, paral·lelament al naixement de la civilització grega durant els segles VII-VI ane, quan la Grècia aristocràtica i hereditària es transforma en un conglomerat de petites ciutats-estat en què el dinamisme de les colònies perifèriques, la Jònia gairebé asiàtica i la Magna Grècia siciliana i sud-itàlica, empara un desenvolupament intel·lectual sens precedents.
En aquesta nova societat on es desenvolupa la democràcia política i el comerç econòmic s’esdevé, paulatinament, l’abandó de les explicacions mitològiques i religioses sobre l’origen i la composició del món i de la realitat. És a dir, la filosofia com a pensament racional es desenvolupa alhora que la nova societat avança cap a un model políticosocial amb lleis establertes per la raó i la justícia. Evidentment, es tracta d’una justícia que deixava al marge gran part de la població, com és propi d’una societat esclavista: és per aquest raó que podem afirmar que la filosofia és filla, també, del lleure de membres de la classe dels instal·lats.
En qualsevol cas, fou així com la Ilíada i l’Odissea atribuïdes a Homer i la Teogonia i els Treballs i dies d’Hesíode donen pas, en absència d’una classe sacerdotal que posés límits a la reflexió personal i en el marc de la llibertat que ofereixen les petites ciutats-estat, als primers filòsofs jònics.
Jònia, més allunyada de les conseqüències culturals de les invasions dòriques, estretament relacionada amb l’Àsia, i per tant amb les descobertes i les intuïcions egípcies i babilòniques en astronomia, física, matemàtica i tècnica, i amb capacitat tecnològica i pràctica colonitzadora, fou el bressol del nou pensament grec, que ja no en fa prou amb les fantàstiques construccions mítiques i que sotmetrà els grans problemes plantejats pels mites, les religions i la tradició a l’anàlisi de la raó. Amb els primers inicis de l’exercici de l’escriptura gràcies a un alfabet possiblement d’origen fenici, els jonis estaven, d’altra banda, més en disposició de superar l’oralitat i, per tant, el mite, que interpretava el món i transmetia la tradició a través del llenguatge oral. Sens dubte, el llenguatge escrit, no sols suposava la superació de l’oralitat, sinó que havia de comportar l’enriquiment lèxic i sintàctic i, per tant, havia d’afavorir la retenció de l’exposició raonada i reflexiva, necessària per al desenvolupament del nou logos.
És així, pels avenços científico-tècnics i político-socials i econòmics, per la invenció de l’escriptura amb capacitat de fotografiar i solidificar el pensament, per la influència de l’adstrat o veïnatge i pels mateixos elements i problemes humans continguts en les teogonies i les cosmogonies pròpies, com s’explica l’origen, per transició o derivació i no pas per ruptura, de la filosofia en el món grec i no en terres de l’Orient Pròxim o Llunyà, això és, de la primera escola filosòfica a la Jònia i no a la Grècia continental: l’Escola de Milet, amb Tales, Anaximandre i Anaxímenes com a primers filòsofs, anomenats fisiòlegs, físics o naturalistes a causa de l’objecte primer i principal de la seva percaça filosòfica en la capacitat d’observació d’una natura material dinàmica i sensible: el cosmos, el món, l’univers, per comprendre la totalitat de la vida humana.

divendres, 23 de juliol de 2010

"La vida había de depararles todavía otras pruebas mortales, por supuesto, pero ya no importaba: estaban en la otra orilla." (Gabriel García Márquez, El amor en los tiempos del cólera)



Aquella nit fou llarga per ambdós. Pensaments ambivalents: d’alegria per la conversa iniciada a la galeria de la piuladissa de les merles i de temor davant la incertesa de la reacció de qui començava a mostrar un excés de zel en la qüestió.
Efectivament, gairebé l’endemà, en el moment precís que aquella conversa tot just embastada necessitava de més comunicació, llurs sentits foren privats d’expressió, quasi en la mateixa mesura que necessitaven d’emprar-los.
Impossibilitats de compartir allò que els havia desvetllat, començaren a allunyar-se inefablement.
A l’ampit del finestral, però, una merla havia picotejat les engrunes que ni el vent ni la tempesta no havien pogut malmetre. Al cap de dies, una llavor arrelà profundament en terra grassa al costat de l’aigua. En una primavera estranya, una brosta d’arbust semblant a aquell primer magraner que havia plantat Afrodita, la deessa de l’amor, s’alzinà tant com pogué entre la neu.

dijous, 1 de juliol de 2010

"La Luna es un globo que se me escapó"


Quan les merles els van cantar la primavera, es presentaren les eumènides. Fou llavors quan descobrí, en carn viva, que els déus, meres creacions humanes, tenen, acrescuts, els mateixos defectes que els humans.
Enmig d'una batalla incomprensible i sense sentit, s'adonà que aquella relació hierogàmica estava condicionada a la privació total d'una relació entre dos mortals.
Decebut i rebutjat, hagué de fugir sense temps ni manera que aquella primavera lleu li hagués pogut reportar, ni que fos amb un ventijol suau, el pensament d'aquella altra igual.
Els primers xiuxiuejos, ingenus, innocents i sincers, havien de quedar atrapats, tristament i injusta, entre dos silencis obligats i gairebé definitius.

LA LLUNA SORTIRÀ DESPRÉS DEL SOL
(poesia oral africana, Zaire)

Assossega’t, germà meu.
El temps guareix totes les ferides.
Encara que la terra s’apressi,
la lluna sortirà després del sol.

Gaudeix dels plaers més frugals.
Menja plàtans i fulles fresques
i no li demanis res més a la vida,
perquè avui i demà i sempre
la lluna sortirà després del sol.