T'estímUT!
Tot i que la llengua catalana és una de les més unitàries del món lingüístic romànic, no ho és en menyscapte d’una riquesa dialectal que permet cromatismes i musicalitats diferents d’acord a territoris també diferents.
Camals mullats, de La Gossa Sorda, és un exemple d’ambdues coses, d’unitat de la llengua, però també de diversitat, breument i bellament palesa, per exemple, en la tornada de la cançó: t’estime t’estimo t’estim, on trobem representats tres grans territoris de Catalunya: el País Valencià, el Principat i les Balears, però no pas amb afany d’exhaustivitat.
Perquè les modalitats lingüístiques apareixen als diferents àmbits de la llengua: fonètica, morfosintaxi i semàntica, i les seves classificacions i descripcions més estandarditzades no reflecteixen sempre totes les possibilitats, totes les opcions.
Per exemple, a la regió septentrional de tramuntana, l'Empordà sobretot, és corrent la primera persona del present d’indicatiu de verbs de les tres conjugacions en –ut: càntut, pèrdut, dòrmut, per exemple. És a dir, encara que els manuals lingüístics corrents o la cançó mateixa limitin el repertori dialectal a aquells dialectes més grans demogràficament, encara que alguna modalitat es trobi escrita poc sovint o sigui d’ús gairebé exclusivament oral, encara que en un altre temps ens haguessin prohibit de dir-ho, avui ningú no ens pot impedir d’engaltar un t’estímUT a qui hom consideri que se’l mereix.
Lector o lectora d’aquest estrany blog, benvingut o benvinguda: t'estímUT!
2 comentaris:
Òstic!! No sabia jo, això!
L'altre dia anàvem els meus pares i jo al cotxe escoltant-la (tot i que són més de Serrat), i em van confessar que els agradava (cosa extranya a ells). Aquesta cançò em recorda a les nits de sopars universitaris a VLC.
Bona entrada, si senyor.
Gràcies.
Hahahha. Jo m'hi trobo aquí cada dia amb aquesta forma verbal, que no deixa de fer-me gràcia. No estic del tot d'acord, com a lingüísta i filòloga catalana precisament, amb la idea que traspua el teu article en el sentit que no totes les formes es tenen presents. No conec cap altra llengua del món on se sigui tan respectuós amb els dialectes. L'estàndard, per definició, és tan sols això, però a la Facultat de Filologia et garanteixo que s'ensenyen, es transcriuen i es comenten exhaustivament les variants (incloses les de la Franja, etc.). Ja els agradaria als dialectes del castellà (riquíssims i variadíssims) tenir tanta prèdica.
Enhorabona per l'article, Jo.
Publica un comentari a l'entrada