"Somos los hijos del Sol"

Entre les escoles filosòfiques socràtiques menors sobresortí, pel seu pensament rupturista i provocador, l'escola cínica fundada per Antístenes. Caracteritzada per l'anticonvencionalisme social, la crítica de la civilització, l’apologia de la natura i el sarcasme dels seus membres, n’ha pervingut, més o menys camuflada entre el ric anecdotari de Diògenes de Sínope i Crates de Tebes, la que ha estat considerada la primera filòsofa, Hipàrquia de Maronea (346-300 ane). Filòsofa, matemàtica, astrònoma, germana del també cínic Mètrocles i muller del desmenjat Crates de Tebes, amb qui compartí, a contracor de la família pròpia benestant, una vida en estat natural, mancada de pudor i de convencions, semblantment als gossos (kynós, en grec): vivint pels carrers, bruts, menjant ossos de les escombraries, fent l’amor en públic, dormint al costat de rodamóns i malalts, etc, Hipàrquia morí assassinada per uns fanàtics religiosos arran de la seva defensa de la distinció entre filosofia i religió. Convençuda del seu transclassament, no dubtà a respondre al masclisme del mateix Teodor de Cirene l'Ateu, al qual, quan aquest li preguntà impertinentment: "Tu ets la que ha abandonat la feina de filadora?", etzibà: “Sí, sóc jo. Però que potser he mirat poc per mi en donar a les ciències el temps que havia de gastar a la llançadora?”
El cínic més famós, però, és Diògenes de Sínope el Cínic (#391-323 ane), que ha passat a la història de la filosofia més per les seves extravagàncies i excentricitats en la seva manera de viure que no pas per les seves lliçons filosòfiques: que si durant l'estiu es cobria de sorra tòrrida i durant l’hivern es colgava de neu; que quan no anava descalç i nu vestia de parracs; que vivia dins una bota de fusta que el protegia de les inclemències del temps i en la qual dormia; que a ple dia acostumava a anar amb un fanal encès amb el qual intentava buscar un ésser humà que moralment valgués la pena, etc. Potser, però, la seva anècdota més coneguda és la del diàleg que tingué amb el rei macedoni Alexandre als afores de Corint, quan el futur Alexandre el Gran es dirigia a la conquesta de l’Índia. Segons Diògenes Laerci, quan el monarca li digué: “Demana'm el que desitgis i t'ho donaré”, el cínic no s’estigué de contestar-li: “Doncs arracona’t una mica, que em tapes el sol”.
Potser l’ensenyament bàsic ens ha evitat el coneixement de la impugnació radical cínica. De segur, tanmateix, que l’etapa escolar no ens ha pas privat d’aprendre que la fotosíntesi és una activitat bioquímica de les plantes verdes que usen l’energia solar per transformar aigua i diòxid de carboni en hidrats de carboni, un procés que constitueix la base de tota la productivitat dels sistemes naturals i que, en última instància, sustenta tota la vida del nostre planeta. Perquè, efectivament, l’energia solar és, en conclusió, la responsable d’organitzar la vida en l’espai i de fer-la evolucionar a través del temps.
Avui sabem que la crisi ecològica actual té el seu origen en l’activitat humana desenvolupada d’ençà de la Revolució industrial, quan de l’explotació de la superfície de la terra (agricultura i ramaderia), abundant en energia provinent del sol en tot moment i, per tant, inesgotable, es va passar a la l’explotació del subsòl de la terra (indústries extractives: mineria, petroli i gas), amb molta energia emmagatzemada i diversa, però esgotable. Sabem també que la superació d’aquesta crisi ecològica i la reconstrucció de les societats industrials actuals _si no és per força, a causa d’una crisi irreversible, ningú no té ganes de tornar a viure com el paleolític_ perquè resultin sostenibles, és a dir, compatibles amb la biosfera a llarg termini i, per tant, durables perquè la generació dels nostres fills pugui conèixer el planeta al menys en el mateix estat en què l’hem conegut nosaltres, exigeix tornar als orígens i aprofitar l’energia llumínica del sol. Precisament per reduir el malbaratament actual de biosfera provocat per l'ús de les altres fonts energètiques i, doncs, per conservar o regenerar la productivitat natural de la biosfera basada en la fotosíntesis de les plantes verdes, la preservació de la biodiversitat (vegetal i animal) i el correcte funcionament dels cicles biogeoquímics del planeta; fer la transició des del sistema energètic actual, basat en els combustibles fòssils i l’energia nuclear, a un sistema energètic basat en les energies renovables, i per tancar els cicles de la producció industrial i agrícola, alimentant-la amb energies renovables, cal, potser més que mai, reclamar, com el cínic Diògenes, que no ens tapin el sol. Perquè, com ens recorden també Los Nocheros argentins: “Somos los que aman la flor/Los más sencillos, los que por amor/Estamos pidiendo que el pan/Reine en la mesa del trabajador/Somos los hijos del sol/Del cuenco antiguo de un viejo dolor/Los que por América van/Borrando fronteras con este clamor/Canción, somos canción/Que anda en el viento queriendo volar/País del nunca más/Ya no queremos echarnos atrás/Somos los indios de hoy/Esos que nunca pudieron matar/Y los que se atreven aún/A defender su derecho a soñar/Somos la vida que sigue/La vida que vuelve de la eternidad/Los habitantes de un sueño que no se termina/Y somos los últimos y los primeros/Venciendo al olvido que no pasará/Somos los hijos del sol/Los herederos de la libertad” (Los hijos del sol, de l’àlbum Cronica lyrics), som, indubtablement, els fills del sol!
Potser si aquell Diògenes que amb l’excusa del Sol gosà tractar com un reietó de taverna el futur emperador de mig món sabés que els humans de les grans ciutats d’avui han d’anar a un planetari exprés per veure l’evolució estacional del Carro, engegaria els humans a pastar fang i es tancaria a la seva bota per sempre més.