diumenge, 31 d’agost de 2008

Austeritat a contracor d’uns aparadors plens a vessar


Estem acostumats, quan els mitjans s’omplen de paraules com crisi, recessió, austeritat, etc, a posar-nos a tremolar, si més no aquells sectors economicosocials que, més sovint i amb més duresa que d’altres, han vist que, conseqüentment al predomini d’aquelles paraules al mercat noticiari i a les receptes dels polítics i economistes de torn, havien d’estrènyer-se una llesca més el cinturó.
Potser inspirat en l’afirmació d’aquell filòsof grec, Gòrgies, que com a sofista professional sostenia que “Qui té la paraula, té l’espasa”, Marx, dialèctic ell, també reconegué la contrària, qui té l’espasa, té la paraula: “Les idees de la classe dominant són, en cada època, les idees dominants; és a dir, la classe que és la força material dominant de la societat resulta, al mateix temps, la potència espiritual dominant” (La ideologia alemanya), la qual cosa no el privà, però, de proposar i activar el seu canvi: “Els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món de diferents maneres; el que cal és transformar-lo” (Tesis sobre Feuerbach). No és estrany, doncs, que des de l’esquerra s’hagi manllevat, al costat de moltes altres paraules, algun d’aquests termes, per exemple austeritat, per donar-li un sentit nou i diferent, més d’acord amb la conformació del pensament d’esquerres.
L’any que ve en farà trenta (24 d’agost de 1979), Enrico Berlinguer, en un article breu però dens –políticament i ideològica– a Rinascita (núm 32), pretengué la intenció de rellançar la proposta de “compromís històric” que el PCI havia formulat al conjunt de forces parlamentàries i democràtiques italianes sis anys enrere, arran del cop d’estat pinochetista de Xile (1973). L’article, El compromís històric a la fase actual (Rumiant un editorial de Togliatti del 1946), que apareixia gairebé un any després de l’assassinat d’Aldo Moro, el líder democratacristià que estigué més a prop de subscriure el compromís històric berlinguerià –no és sobrer de pensar una estreta relació entre els tres fets, si més no entre els dos darrers–, pot ser considerat la síntesi dels debats de 1976, dels seus dos discursos sull’austerità de gener de 1977 i del XV Congrés del PCI de la primavera de 1979.
Berlinguer hi proposava un salt qualitatiu important respecte del compromís històric original: n’actualitzava la proposta inicial estenent-la als diferents sectors economicosocials i n’elevava el contingut amb l’afegit explícit de l’objectiu d’un nou model econòmic. Per Berlinguer, tant o més important com sortir de la crisi política i econòmica del moment (Itàlia n’era un paradigma): “Malgrat tot, seria equivocat definir la crisi del capitalisme italià només en termes d’inflació i recessió... ...És una crisi que sobretot posa en entredit el perquè del desenvolupament”, era la de pensar, conjuntament amb les altres forces polítiques i socials, un canvi de societat, contrari a les desigualtats i l’atur és clar, però també contrari al consumisme i el malbaratament. Considerava que ja no n’hi havia prou de respondre només sobre “la quantitat del desenvolupament”, objectiu –també per a l’esquerra– d’un període de reconstrucció nacional després d’una desfeta, sinó que ara, diferentment a la postguerra, calia tenir presents també l’objectiu i la finalitat de la producció, “la qualitat del desenvolupament”: “Avui, per part dels moviments de massa i d’opinió que interessen milions de persones, es posa en discussió el significat, el mateix sentit del desenvolupament, o com s’observava fa poc, quina cosa es produeix, i perquè es produeix.”
En aquella proposta de compromís i consens històrics entre els interessats només en el quant i els interessats també en el què i en el perquè, Berlinguer presenta “al país el gran tema de l’austeritat, un discurs en el qual certament també estava present un component moral de condemna dels privilegis i dels luxes i malbarataments” _cada cop “més insuportables” per l’accentuada indisponibilitat dels recursos i pel repartiment injust (“només en base al preu”) d’aquesta migradesa. L’austeritat, com a mesura per sortir d’una crisi estructural i de fons, i no pas com un mer instrument de política econòmica per superar una crisi transitòria o conjuntural que es carregava a l’esquena de les classes populars, és formulada com una ocasió de canvis profunds i en la qual les masses populars s’han de sentir noves protagonistes d’un altre desenvolupament diferent al conegut fins llavors: “El nostre discurs sobre l’austeritat no es limitava només a posar l’exigència d’aconseguir una justícia distributiva millor, punt que encara mantenim i al qual no estem disposats a renunciar”, sinó que proposava també “una política econòmica nova, en la qual els problemes de la quantitat del desenvolupament i de la seva qualitat, de la seva expansió i de les seves finalitats se saldin i s’expressin, també, en una intervenció nova de la classe obrera no només sobre la distribució de les rendes –intervenció que roman irrenunciable i essencial– sinó també sobre la forma i la qualitat del consum i per tant sobre el mateix procés d’acumulació.”
Aquest era l’envit berlinguerià a la classe política i a la societat italianes en una nova època de crisi: l’aposta pel control social de part de la utilització dels recursos i, conseqüentment, la necessitat d’una esquerra amb “cultura de govern”. Ho exemplifica en clau energètica (1973 i 1979, els dos anys de més riquesa teòrica del compromís històric són també anys de crisis energètiques): “Prenguem el cas, per exemple, de la qüestió de l’energia. Hi ha algú que pensi resoldre-la només en termes de quilovats de potència i de tones equivalents al petroli? I si no és així, hi ha algú, en canvi –tant si es tracta de l’estalvi energètic, que evidentment s’ha d’aconseguir, com si es tracta de buscar fonts alternatives al petroli–, que pensi reclamar una política que respongui positivament sobre els usos finals de l’energia (i per tant sobre el perquè s’ha de fer servir l’energia), sobre la seguretat, la contaminació de l’ambient, la protecció sanitària?”
La situació del moment i el tractament de la crisi i l’austeritat en clau tradicional no evitaria, segons Berlinguer, un país encongit i empetitit, desequilibrat geogràficament, tensionat territorialment i socialment, amb greuges comparatius irresolubles, i, davant d’això, la necessitat de la política, com a síntesi de contradiccions, contrastos, exigències i de reivindicacions, i amb capacitat, per tant, de defugir els perills, esmicoladors, desestabilitzadors i –ara sí– paralitzadors de l’espontaneisme, l’unilateralisme i l’atomització, que, d’altra banda, “al terreny econòmic, acaben per actuar només envers un redimensionament de les estructures del desenvolupament i, en el terreny polític, en un sentit autoritari i reaccionari”. Per aquesta raó, en un marc en què la participació política de la societat italiana i el caràcter específic de massa dels mateixos partits polítics havien posat al centre de la taula del debat polític la qualitat del desenvolupament econòmic, Berlinguer, atent, com Togliatti, als nous subjectes emergents i la reivindicació dels seus drets: consumidors, joves, dones, vells, etc, convidava, amb un repensament de l’austeritat més acostat als significats de paraules actuals com frugalitat, durabilitat, sostenibilitat, que no pas a l’antic i unívocament classista “estrenyiment del cinturó”, a debatre la qualitat de vida de la vida.
Mentre Josep Lluís López Bulla no s’està de recordar (2005) que “l’amic italià estava plantejant ante litteram els límits del creixement, un mode divers de consumir en front a l’individualisme propietari”, l’economista Serge Latouche, el profeta del decreixement, sosté (2008), contundent, que Berlinguer “en aquells temps predicà com un profeta en el desert”. En qualsevol cas, sense la petjada berlingueriana dels anys setantes, poc s’entendria l’actualitat dels debats sobre la impossibilitat de sobreviure amb un model energètic insostenible i un model productiu dilapidador, basats, ambdós, en un consumisme lacerant que fa més actual que mai aquell lema de la Icària d’Etienne Cabet que fa: "primer el necessari, després l'útil, finalment el plaent".

dimecres, 27 d’agost de 2008

Ja té collons la vaca!


Aquí tots els estats occidentals reconeixen la independència de noves nacions: Kosovo, Montenegro, Croàcia, etc, o reclamen la independència d'altres: Tibet per exemple, en funció dels interessos estratègics propis, i quan ho fa Rússia, i a més amb dues nacions que Stalin incorporà per força al seu país natal de Geòrgia: Abkhàzia i Ossètia del Sud, tot el món es posa les mans al cap. Ja té collons la vaca, però amb les nacions qui fa un cove fa un cistell, com sempre passa amb els sentiments subjectius. Quan, però, la independència de les nacions sioux, navaho, apatxe, etc? Quan la independència de les nacions en funció dels seus interessos propis i exclusius?

dijous, 21 d’agost de 2008

“Sempre s’és estúpid respecte a algú” (Joan Fuster)


Joel Joan 'renya' TV3
Denuncia que "la paraula Espanya ha entrat de forma espectacular en els Telenotícies"

Noi, no hi ha manera que aconsegueixis el meu aplaudiment. Jo, de tu, em centraria en el teatre, no pas però per fer d’actor, que no n’has sabut mai, sinó per mantenir-te encimbellat com el millor histrió, o quasi: l’Àngel Llàtzer et va al darrera. I deixa la política, i sobretot la independentista, per a mans i cervells força més intel·ligents, perquè amb Cipotes de Archidona em temo que sempre serem espanyols. Oportunisme preadolescent o fluixesa neurocerebel·lar, què és el que et porta a no entendre que, fins i tot amb una Catalunya separada, l’innominable, segons tu, continuarà essent una nació i portant el nom d’Espanya?
Bé, ja ho has aconseguit: parlen de tu, bé i malament, però en parlen. La pela és la pela, eh, catalanet? Però deixa'ns anomenar la sogra pel seu nom, conxu!

dimecres, 20 d’agost de 2008

Territoris i drets de llengua


Quina cantarella per tal de mantenir l’hegemonisme i la substitució lingüístics en favor del castellà i contra les llengües minoritzades! No hi fa res que des de la sociolingüística (Aracil, Ninyoles, etc) s’hagi desemmascarat el bilingüisme com un mite falsament pacificador i neutralitzador d’un conflicte entre llengües per a l’ocupació d’uns mateixos usos, conflicte el qual només es pot resoldre amb la substitució d’una llengua per una altra. No hi fa res que el bilingüisme sigui una pràctica personal individual –no hi ha societats, ni territoris, ni països bilingües– dels parlants de llengües minoritzades –són comptats els bilingües entre els parlants d’una llengua hegemònica– en determinades ocasions i circumstancies –gairebé sempre quan llur interlocutor és parlant de la llengua hegemònica.
Les incongruències i les incoherències que alguns signataris del Manifiesto han dit i escrit són suficients per escriure un parell de manuals sobre la justificació ideològica del lingüicidi perquè aquest sembli una cosa natural i acceptada per tothom _”de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" (De la Instrucción secreta que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, va transmetre als corregidors del Principat de Cataluya el 29 de gener de 1716)_: neodarwinisme lingüístic, liberalisme lingüístic, evolucionisme lingüístic, o comsevulla.
Allò més esperpèntic, però, és la diferent vara de mesurar segons es tracti de la llengua hegemònica –amb drets per raó del territori que la comparteix i per tant obligatòria per a tothom– o de les llengües minoritzades –amb drets exclusivament individuals i per tant de lliure elecció.
És tanta la barra i tanta la impertinència dels energúmens que hi ha darrera el Manifiesto, que, si no fos per la deseducació i desinformació que promouen i provoquen en gran part de la societat espanyola, no caldria dedicar-los ni cinc ratlles a la secció de passatemps de qualsevol mitjà. Vull dir que tot plegat fa massa pudor de socarrim: els importa ben poc la llengua, qualsevol llengua, la qüestió és enxarinar el personal i desgastar governs en favor del PP. Tanmateix, per si de cas, senyors i senyores del Manifiesto, Catalunya –i Galiza i Euskalherria– no és bilingüe, sinó que és un país amb cooficialitat lingüística, cosa que no podem dir, encara, d’España!

Fragment de la Instrucción secreta que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, va enviar als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener de 1716: "La importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande, y es un señal de la dominación o superioridad de los Príncipes o naciones, ya sea porqué la dependencia o adulación quieren complacer o lisonjear, afectando otra naturaleza con la semejanza del idioma, o ya sea porqué la sujeción obliga con la fuerza." "...pero como a cada Nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado..."

dimecres, 13 d’agost de 2008

Mitjans d'entronització de vulgaritats


DEBAT LINGÜÍSTIC
Sergio, jugador català del Dépor, considera un "dialecte" el català

Rafa Nadal: "Mejor en español"
Després d'una pregunta en català a Tommy Robredo en una roda de premsa a Pequín

Hi ha d'haver un dia que els mitjans que se sorprenen de l'analfabetisme i la incultura dels humans vulgars que han entronitzat com a herois i líders a imitar entonin el mea culpa. Quanta, quanta merda ens haurem d'empassar però abans?

dilluns, 11 d’agost de 2008

Mentre els palaus estatjaven els cavalls


Sempre m’han agradat els llibres, i no dubtaria gens de subscriure allò que Marguerite Yourcenar –que als vuit anys ja llegia Aristòfanes i Racine– posava en boca de l’emperador romà Adrià en l’excel·lent Memòries d’Adrià: “El veritable lloc de naixença és aquell on per primera vegada un s’adreça a si mateix un cop d’ull ja intel·ligent: les meves primeries pàtries varen ser els llibres.” La Carla, a qui, si no és per força, l’atreuen poc, acostuma a dir que “els llibres t’han d’entrar”. I potser sí que sigui qüestió d’entrada, d’entrar-se mútuament, l’un a l’altre, lector i llibre, llibre i lector, en un sentit bidireccional ben difícil d’entendre per les generacions fetes i malmenades, gairebé en exclusiva abans de l’era Internet, per la cultura –unidireccional– televisiva.
Si algun record persisteix més que cap altre de la meva estada a Barcelona és el dels passejos pels carrerons estrets i frescos del barri vell. Al nucli històric barceloní, encofurnats en baixos llargaruts i estrets i de sostre escàs, vaig conèixer i valorar els llibreters de vell. Potser perquè no tenien per costum de tallar-te la visita o la consulta amb aquell “desitja alguna cosa” amb què a les llibreries modernes t’acostumen a trencar l’encanteri, era una ruta que feia sovint, a partir de mitja tarda, i que em robava força temps. D’aquella època corren per casa, entre molts d’altres, un Turistes, sirenes i gent del país (1966) de Manel Costa-Pau: una primerenca anàlisi dels impactes i les conseqüències a l’Empordà del primer fenomen turístic nascut a l’empara del desarrollismo franquista i obra curiosament desconeguda o silenciada encara per molts dels actuals descriptors de la Costa Brava, aquell mite capriciós i fantàstic amb el qual la costa emulà Barcelona en el xuclament dels recursos –humans i físics–, barats per “sobrers”, del rerepaís; les Dues Catalunyes (1967) d’Àngel Carmona: una corprenedora reivindicació i divulgació de la cultura popular catalana per part d’un “altre català”; una Història crítica de la burgesia a Catalunya (1972) d’Antoni Jutglar: actualització i revisió de la contradictòria ascensió de la burgesia casolana analitzada en Els burgesos catalans de 1966, obra també silenciada en la seva època i que el mateix Josep Benet, potser confonent l’ofici d’historiador i el de polític, considerà poc convenient i poc prudent; una acurada edició (1975) de l’Atlas Català de Cresques Abraham amb motiu del sis-cents aniversari de la seva realització, etc. Encara avui, quan baixo a Barcelona –els empordanesos, segons paral·lel, hi baixem–, acostumo a dedicar les entre hores mortes a passejar per alguns d’aquests racons a l’espera de descobrir-hi alguna joia com les d’abans. No cal dir que moltes botiguetes de llavors ja no hi són: les més ben situades han tancat i han estat reconvertides en modernes i vistoses entrepaneries, les que han fet més sort, és clar. Les poques que queden als carrers i carrerons dels encontorns de la Catedral encara permeten, però, de degustar-hi alguna curiositat. I, si no, sempre resta el mercat dominical de Sant Antoni, paradís dels col·leccionistes de tota classe de col·leccions i de tots els amants de llibres vells i de segona o tercera mans.
A les ciutats petites i mitjanes de casa nostra l’especialització en llibreteria de vell és més difícil. L’escàs volum poblacional n’és una causa segura. Una altra, l’escàs hàbit lector. Això no obstant, encara és possible de trobar alguna llibreria que no ha perdut el costum de mantenir una paradeta, exterior o interior, amb llibres, sinó vells o de segona mà, descatalogats. Per exemple a la Bisbal, una ciutat petita a la qual costa d’exercir i reconèixer com a capitalitat comarcal –potser pel caràcter bi/tripolar del Baix Empordà, potser perquè la contemporània creació de les comarques no ha deixat de ser una artificiositat excessivament superestructural–, encara et pots permetre aquest luxe. I passejant a l’hora baixa, quan del sol d’agost ja només resta la canícula, encara pots aconseguir alguna perla: un K.L. REICH de Joaquim Amat-Piniella (1913-1974), encara que en una edició força més moderna que aquella del 1963 que havia aconseguit a Barcelona.
K.L. REICH és un relat, novel·lat, de la vida en els camps de concentració i d’extermini nazis. Amat-Piniella escriví la “novel·la” entre 1945-1946, a Andorra, escassos dies després del seu alliberament del complex concentracionari de Mauthausen, on, amb el triangle blau en representació de l’etiqueta d’”apàtrida indesitjable” –es a dir, ni presoner de guerra ni presoner civil, perquè Espanya es desentengué dels deportats espanyols–, estigué internat, al camp central i als kommandos annexos externs de Ternberg, Redl-Zipf i Ebensee, del 27 de gener de 1941 al 6 de maig de 1945. Abans, arran de l’exili, entre juliol de 1939 i juny de 1940 fou presoner de camps de concentració i de companyies de treball francesos; al juny de 1940, amb l’ocupació alemanya, començà el calvari per presons i camps alemanys. Per raons òbvies, l’obra, amb una punyent cita de Goethe com a pòrtic: Wehe dem mürder!, “Ai dels assassins!”, no veié la llum fins força més endavant, l’any 1963, i encara després d’una primera edició en llengua castellana, imprescindible per obtenir permís per a l’edició, censurada i mutilada, en català. L’escriptor manresà hi ofereix un document esfereïdor i esborronador de la vida en els camps de concentració, i d’extermini.
Tot i que avui, des de la creació d’Amical de Mauthausen (1962), iniciativa en la qual coparticipà, i després de la monumental Els catalans al camps nazis (1977), de la malaguanyada Montserrat Roig, amb la qual col·laborà, ben poca gent dubta de la brutalitat genocida i sistemàtica del nazisme, ha estat gràcies sobretot a obres com K.L. REICH, juntament amb el testimoni escrit d’altres internats: Primo Levi, Jorge Semprún, Robert Antelme o Imre Kertész, entre d’altres, que hom ha pogut desacreditar amb contundència la manipulació i la tergiversació del “revisionisme històric” i la “fe del convers” amb què els exprogressistes conversos i vergonyants acostumen a fer-se perdonar la seva procedència i a intentar de fer-nos combregar amb rodes de molí. Perquè, malgrat les diferències, totes les novel·les de l’holocaust tenen un tret comú d’interpel·lació, en el sentit que, sense oblidar-nos de la bogeria de Calígula, aquell tercer emperador romà que nomenà ciutadà i senador de Roma i cònsol de Bitínia Incitatus, el seu cavall de cursa –a qui d’altra banda atorgà encara una esposa, Penèlope–, ens obliguen molt més encara a centrar-nos i preguntar-nos sobre el fet que els senadors romans, servils, pusil·lànimes i contemporitzadors, acceptessin i reconeguessin el cavall com a col·lega.
A pocs mesos del setantè aniversari de l’exili republicà, que comportà la deportació i l’internament de molts derrotats als Konzentrations Lager Reich, “Camp de Concentració de l’Imperi”, tenim una bona ocasió per llegir K.L. REICH, ara ja en versió sencera, de primera o segona mans.

divendres, 8 d’agost de 2008

6 i 9 d'agost de 1945: la barbàrie


Y se comprende, la tragedia
les es extraña, no acertarían
a plagiar nuestra ciega rutina
en extraer de los funerales bodas
y de las bodas funerales;
¿los concebiríamos
tratando de superar moralmente
fallas, atentados, burlas
a códigos que los gobiernan,
o resolviendo incertidumbres por el veneno,
estrangulamiento, la sedienta espada?

Ningún cuervo
le sacaría a otro el ojo
de un picotazo,
ningún lobo
le destrozaría a otro lobo
la yugular de una dentellada,
y ninguna paloma, liebre,
ni aún el gorila;

¿dónde asistir
a lo increíble, pájaros ajusticiando
a pájaros por dejar de cantar,
y cuyo silencio esconde crímenes,
o por o haber cantado
en el registro oportuno?;

con qué organizar,
en público una "Fedra" de gatos.

(Alberto Girri, 1919-1991: Ningún animal atentaría en contra de su especie)