Silenci eixordador trencat per unes merles

Gal·la Placídia, reina visigòtica i emperadriu romana

Com retreure, Gal·la, cap silenci, si els déus, potser asseguts _com Ataülf, el visigot amb qui arribares a Barcelona_ en tron insegur, un dia anomenaren aire el silenci?

No ho veus que fins i tot les merles xerraires abandonaren el seu finestral heurat!

O fou potser per què llur piuladissa ja havia prou dissimulat un xiuxiueig esquiu entre un merlot i una flor, que precipitaren l'abandó d'aquell indret recòndit i alzinat?

És cert que l’endemà i l’endemà l'altre o no l'altre foren dies llargs i ja sense ocellada, però aquella flor, Gal·la, qui sap si no va rebre una pessigada potser petita, però justa i precisa, abans de l'esquellada!

Ai las, qui ho pogués saber!

El crepuscle encén estels (fragment)
Miquel Bauçà

Sol ixent, lluna al pertús,
faig cent trams de graons petris,
cada dia, cap al puig,
perquè el vol de la coloma
continuï perennal...
Conseqüència immediata:
no li haig de demanar,
al merlot, dins la bardissa,
què hi deu fer per què no en fuig
cap a boscos amb foranques.