Tres (des)crèdits per a un món en crisi

La raó, el marxisme i la tècnica  han compartit un mateix descrèdit: el de sucumbir en les seves propostes d’esperança, i això malgrat compartir bones intencions: l'objectiu de separar, més enllà de les màscares de la filosofia moderna, aparença de realitat i la proposta d’establir una nova relació, més enllà de les dominacions jeràrquiques establertes i assumides, entre natura i història.

És indubtable que els filòsofs de la sospita (Darwin, Marx, Nietzsche, Freud) suposen un trencament radical amb llargs segles de filosofia i amb el seu objectiu d’establir i definir veritats definitives fonamentades en un subjecte que, a la manera d’una divinitat, apareix per sobre del bé i del mal i per sobre d’una realitat unívoca i ingènua. Per això podem arrencar el descrèdit de la raó a partir de Darwin (antiantropocentrista, encara que sigui a contracor), Marx (amb el qual el subjecte esdevé “company de viatge” de la història, sigui com a producte amb autonomia actora o com a actor condicionat per la realitat), Nietzsche (contrari a un subjecte ideal forjat per una moralitat al servei de la voluntat de poder) i de Freud (que descavalca la consciència com a instància suprema de l’activitat humana), i seguir-ne la continuació pels seus epígons immediats respectius.

El fil de Darwin permet trobar-nos amb el darwinisme social, conservador com en el cas de T.H. Huxley, progressista com el cas de P. Kropotkin, la sociobiologia i el pragmatisme de William James. En el cas de Freud, podem reconèixer les diferències immediates dels seus seguidors a l’hora d’interpretar l’origen i les causes de l’inconscient: A. Adler, K. Jung, O. Rank, W. Reich, J. Lacan, etc. I Nietzsche ens porta als primers postnietzscheans de relleu: E. Jünger i G. Deleuze.

Seguint Marx, podem resseguir l’evolució del marxisme des de la socialdemocràcia a l’stalinisme, passant pel primer leninisme i d’altres autors que intenten de recuperar l’humanisme del primer Marx, amb més hegelianisme i menys determinació: K. Korsch, G. Lukács, E. Bloch i A. Gramsci, amb l’excepció de la cientificització extrema de L. Althusser, per arribar finalment als autors de l’Escola de Frankfurt (M. Horkheimer, Th. Adorno, W. Benjamin, H. Marcuse, etc), en què un marxisme eclèctic de caire dialèctic rep influències de Freud.

Per últim, la tècnica, que, a banda un Darwin pel qual la tècnica suposa evolució i progrés en l’hominització i un Marx dubtós i ambivalent en què apareix com a factor d’humanització i deshumanització alhora, es descabdella com a domini inhumà en els primers representants de la fenomenologia (Husserl, M. Scheler, Heidegger) i en els autors de l’Escola de Frankfurt, que en fan una raó important de la seva teoria crítica sociopolítica.

Si ens atenim al moment contemporani d'un món en crisi, els tres fils són prou importants. Un petit exemple quotidià pot servir per il·lustrar, per exemple, com la tècnica ha esdevingut més un objecte destinat a crear molta riquesa en unes poques mans i falses necessitats en la gran majoria, que no pas a servir les persones i les seves necessitats: la gran quantitat de programes o concursos televisius en què una banal i aparent participació pública encobreix un gran negoci lucratiu de les companyies telefòniques i de les empreses televisives. D’altres exemples, potser més punyents, palesarien no sols l’oportunitat de continuar dubtant i qüestionant les idealitzacions de la realitat que amaguen les contradiccions i les forces que es mouen en el seus diversos nivells: societat, humanitat, individu i cultura, sinó la necessitat d’utilitzar moltes creacions humanes com a alliberadores i potenciadores d’un desenvolupament diferent.

I ara per ara, amb tots els encerts i errors, i amb totes les contradiccions que calgui, els tres descrèdits: la raó, el marxisme o la tècnica, que comparteixen el caràcter d’esperances frustrades, continuen estan a la base de qualsevol possibilitat alliberadora, ni que sigui com a claus roents. Potser el progrés, l’allunyament del caràcter natural de la humanitat, la separació del món animal, l’entronització de l’home per sobre de l’atzar, sigui la capacitat d’assumir aquest estigma: agafar-se als claus roents amb l’objectiu de refredar-los per poder estintolar-s’hi millor per superar un món molt més roent i injust.