La cotització de déu encara reparteix dividends

Durant molt de temps, la religió ha fet d’ideologia per als privilegiats; l’home, pervertit pel pecat original, orb, culpable, apareix a la llum del cristianisme com un antivalor; només té una salvació: sotmetre’s a les voluntats divines; i aquestes es manifesten a través del món, tal com és. El privilegiat hi accepta, humilment, el lloc que li és assignat: ha estat escollit per Déu i amb això n’hi ha prou per a fonamentar el seu dret. Quant als desheretats, només la resignació els permetrà de merèixer les compensacions celestials que restableixen la justícia a través de l’eternitat. «Tot el poder ve de Déu —escrivia cap a l’any 1000 un monjo de Saint-Laud—. Déu mateix ha volgut que entre els homes els uns siguin senyors i els altres serfs, de tal manera que els senyors hagin de venerar i estimar Déu i que els serfs hagin de venerar i estimar llurs senyors.» Al seu torn, la burgesia capitalista posà de seguida Déu al seu servei. L’any 1761, parlant als qui anomenava «els ecònoms de la Providència», el pare Hyacinthe de Gasquet declarava: «Jesucrist és la vostra garantia; és entre les seves mans divines i sobre el seu cap adorable que col·loqueu el capital.» Els filòsofs lluitaren durant el segle XVIII per la llibertat de pensament; però un cop arribada al poder, la burgesia comprengué la necessitat de mantenir en el poble «esperances religioses»; alhora, s’assegurava una bona consciència. Encara avui hi ha tot un pensament cristià que recorre a l’autoritat de Déu per justificar l’explotació de l’home per l’home. «L’home —escriu Claudel a les seves Mémoires improvisés— és una matèria primera a la qual cal fer les preguntes necessàries per a extreure’n tot el que pot donar. Per consegüent, és una inèpcia de condemnar l’explotació de l’home per l’home. Al contrari, l’home és una cosa que demana ésser explotada.» (Simone de Beauvoir: El pensament polític de la dreta, 1955)