Esperant l'aigua

L’ànima de l’home
s’assembla a l’aigua:
del cel ve,
al cel s’enlaira i altra vegada li cal
baixar a la terra en etern canvi.

Cau des de l’alt
abrupte cingle
aquell raig nítid.
I es desfà amb gràcia
en onades de núvols
damunt la roca llisa,
i rebut amb lleugeresa
bull misteriós
amb un mormol tènue
vers la fondària.

Sorgeixen esculls
contra el corrent,
escumeja amb enuig,
graó rera graó,
cap a l’abisme.

En el llit planer
serpeja prades enllà
i damunt el llac lluent
la faç brunyeixen
tots els estels.

El vent de l’ona
és tendre amant:
el vent somou i mescla
escumejants onades.

Ànima de l’home,
com t’assembles a l’aigua,
destí de l’home, com t’assembles al vent.

(Goethe: Cant dels esperits sobre les aigües)