divendres, 16 d’abril de 2010

“Jo pos per testimoni les gavines” (Carme Riera)


Sí, dimecres passat vaig arribar-me a Sant Medir, irreverent, iconoclasta i incrèdul com sóc. Però, pens, que no podia ser d’altra manera: necessitava un escenari una mica endreçat i sense testimonis, i Sant Medir oferia ambdues coses.
No, no es tractava de cap acte punible, al contrari. Però tampoc de cap acte religiós o de cap devoció especial vers un sant que, d’altra banda, sembla del tot inexistent, tot i que havia estat venerat, diuen, com a patró dels pagesos.
Es tractava d’una cosa molt més senzilla i complexa alhora, un acte de confirmació i de reafirmació d’un passat llunyà que de vegades encara se’m mostra incomprensible en gran part. Però, quin passat no deu ésser així d’incomplet o inexplicable?
En efecte, de l’antic Monestir de Sant Medir de Sant Gregori van sortir, l’any 820, els primers monjos que van colonitzar, amb els pertinents permisos carolingis, Colomers. Desconec per quines tresqueres van fer camí fins a arribar a la Ramema, a les envistes de Colomers, poble les terres del qual feudalitzaren un bon grapat de segles. Desconec per quins motius van arribar fins aquí a Colomers, en lloc de triar un altre indret.
El paratge s’ho valia, és cert: un turonet privilegiat sobre el Ter i els seus riberals, amb el gran regirant d'aigua de la Ramema als seus peus. Savis d’arrel antiga sempre han contat que les aigües de Ramema engoliren els papers que explicaven com el món hi havia començat i que sols una princesa sobrevisqué a l’embat. Potser fou seguint el curs d’aquest riu que hi feren cap? Ningú no ho ha sabut mai. Els monjos de Sant Medir i, més endavant, d’Amer, cap petjada hi han deixat: ni l’antiga cel·la colomersenca mai ningú no ha trobat!
Aquell dimecres, doncs, no era un vulgar assassí que retornava al lloc del seu crim, però sí una persona suggestionada gratament per un passat que està a l’origen de moltes i moltes coses del present. Fou una petita i gran història, doncs, un passat estrany i desconegut en les aigües de la Ramema, que delimita encara un estrany present, allò que em portà en aquell indret alzinat, determinat, aquest cop, a posar per testimoni Sant Medir, irreverent, iconoclasta i incrèdul com sóc.
De retorn tresquera avall, el present s’imposava definitivament al passat: dues merles cantaven, amb una naturalitat inesperada _molt trencada per la presència d’un cotxe força rovellat_, primeres primaveres mai començades del tot.

2 comentaris:

zel ha dit...

Uix, quants anys, quants records...

Anònim ha dit...

Hi vaig anar a passejar una tarda fa poc més d'un mes No m'hi havia arribat mai, i la bellesa de l'indret, la pau i la tranquil.litat que s'hi respirava em portà a recordar fragments d'un passat que encara ara em feien vibrar.