dilluns, 12 d’abril del 2010

La lluna, princesa de la nit, també hi és de dia


Ahir vaig fer el camí de Colomers (Baix Empordà) a Centelles (Osona), i vaig tornar. Qui no em coneix té força difícil escometre l’aventura d’imaginar o pensar la ruta que vaig seguir. Però els que em coneixen tampoc es pensaven que per on els vaig portar poguéssim arribar al lloc precís i, a més, a l’hora justa. “Potser fins avui ningú ha passat per aquests llocs per arribar fins a Vic”.
Despertar amb un gall gens natural-Bon dia-La vida és somni i Meditacions metafísiques tot d’un plegat-Colomers-Sarrià de Ter-Sant Gregori-la magnífica Vall del Llémena en direcció cap a les Planes d’Hostoles (deixant la ruta de Sant Aniol de Finestres a la dreta, doncs)-Garrotxa amunt fins a la Vall d’en Bas-Bracons i desvirgament d’uns túnels contra els quals m’havia anat a manifestar en més d’una ocasió-Vic-direcció Granollers fins a Centelles-primera parada i descàrrega a Centelles-carretera cap a Castellterçol (deixant la ruta de Sant Miquel del Fai a la dreta)-dinar al Restaurant La Teula de Castellterçol.
I la tornada: Castellterçol amunt-travessa de la comarca frustrada del Moianès i la seva magnífica capital, Moià-enfilall tranquil de pobles i poblets fins a arribar a l’eix.
A partir d’aquí ja ho sabeu: els cursos monòtons de l’eix fins a l’aeroport de Girona i de la variant de Girona fins a arribar a Colomers.
Llarg, sí, però sempre és millor percaçar la bellesa pels camins, perquè ningú et podrà assegurar mai que n’hi hagi cap al final del camí! I si és, benvinguda sigui, sempre hi serà de més a més!

5 comentaris:

Frannia ha dit...

Llàstima no conéixer tots aquests indrets. Potser un dia...

neus ha dit...

bona part de la bellesa del camí d'anada, els perfils, horitzons, curves, racons, me'ls conec quasi com el palmell de la mà, potser millor i tot, doncs dubto que m'hagi encantat tant mirant la meva mà com el 'meu' paisatge.

:)

Unknown ha dit...

Estic segura que va ser el camí més llarg possible!! Segur que vau arribar a l'hora???

rosa ha dit...

No he estat mai per aquests indrets,però de la manera com els descrius,sembla hi tot que jo hi hagui estat.
I la princesa de la nit,mai s'amaga ens vigila tota silent,per poder donar-nos a la nit el que ens cal a tots i a cadasqú i sempre és una cosa ben diferent....

Tomeva ha dit...

És bonic això de perdre pels camins. Sortir dels trajectes convencionals, transitats i monòtons. Potser arribaràs més tard al destí, però l'excursió s'ho haurà valgut en paisatge, tranqul.litat, descoberta a vegades.