dijous, 1 d’abril de 2010

Móns en contra


Mig en broma, mig seriosament, tothom ha tingut en alguna ocasió més d’un món en contra, sigui en època estudiantil _quan pensaves que aquell professor et tenia mania_, en època laboral _quan pensaves que el cap feia uns tractes més especials a algú que no eres mai tu_ o en qualsevol altre d’aquests móns amb què parcel·lem el món real, sigui diacrònicament o, més temeràriament _per les conseqüències insabudes i incontrolables que poden esdevenir-se_, sigui sincrònicament.
No hi he cregut mai, en els móns en contra. No hi crec, ni penso que hi cregui mai. Són dreceres falses que no porten enlloc, atzucacs amb escasses possibilitats de reculada. Ara, és cert que, en més d’una ocasió, els molins de vent que m’he trobat al davant pels camins, encara que no m’hagin semblat mai monstres ni bèsties ferotges, m’han aparegut gegantins, colossals.
Però sabia que eren allà, i de vegades fins i tot perquè hi eren, i que per tant em corresponia a mi trampejar-los com pogués, de la mateixa manera que ells pretenien, sense importar en representació de qui, d’imposar-se sobre un atzar de bell antuvi neutre. Perquè l’atzar, com el destí, no té cap altra intenció o direcció que la que un li pot posar, és a dir, que sempre es manifesta inicialment de manera més aviat incolora, inodora i insípida, com l’aigua.
La llàstima de tot plegat, però, i amb això puc coincidir amb més d’un, és que aquestes coses sempre les descobreixes tard, com tots els aprenentatges vitals, que arriben quan la barca ja és mig enfonsada o quan els ponts ja es belluguen massa com per passar-los durant una tempesta ventosa.
Deu ser allò de: “un cop li has vist el cul es fàcil dir si és mascle o femella”, certament, però els móns en contra no deixen de ser una gran coartada per autojustificar-se o per romandre paralitzat, és a dir, una ideologia al servei de l’ordre i el sistema establerts, com tots els desànims, totes les desil·lusions, tots els desenganys, tots els pessimismes, és a dir, com qualsevol spam o espant, que acostumen a ser el mateix a l'hora de modular la teva acció o la teva reacció per algú que no ets ben bé tu.
Potser per això davant o contra móns en contra m'hi trobareu més aviat poc, ara contra determinats móns o, millor encara, a favor de determinats móns sempre en podem parlar!

1 comentari:

Gemma ha dit...

Com a molt podem dir que hi ha móns que ens aclaparen (o el món en general, aquest és el que aclapara més sovint!), però dir que ens van en contra ho trobo una mica exagerat... Jo sempre penso que el món no pot anar-nos en contra perquè, simplement, no sap que hi som; aquests fils invisibles que ens agrada (o no) anomenar "destí" no són més que una invenció nostra, com tu ja apuntes: una excusa, una coartada. Així que deixem-nos aclaparar quan toqui, que també està bé, però que això serveixi per continuar sempre endavant!